Conferència d’Ignasi Fuster: ¿Què és l’alegria?

¿Què és l’alegria?

Apunts filosòfics sobre una existència alegre

Preguntar sobre l’alegria

Avui, des d’una perspectiva filosòfica –i esperem que no sigui excessivament somnolent-, ens preguntem per l’essència de l’alegria. El Papa Francesc desitja un anunci de la Bona Nova amb el signe de l’alegria. Certament l’alegria és un mitjà per a l’evangelització, una qualitat de l’existència cristiana, un fruit de l’Esperit Sant –com destaca la teologia espiritual- i tantes altres coses… Però en un moment donat cal preguntar-se de forma directa: Què és l’alegria? I a aquesta pregunta podríem afegir-ne un parell més concomitants: Quines condicions de possibilitat cal perquè es doni l’alegria en l ésser humà? I encara una altra: És possible aquesta alegria per a l’existència humana?(essència – condicions – possibilitat)

Certament –i penso que forma part de la nostra experiència- sembla que l’alegria conté quelcom de “màgic”: hi ha moments potser fugaços que un l’experimenta, o persones que hem conegut i tenen la màgia personal de transmetre aquesta alegria. Però alhora reconeixem que l’alegria té un constitutiu genètic que forma part de la “naturalesa” d’algunes persones que són temperamentalment alegres. També el clima i l’entorn que ens envolta influeixen en aquesta constitució psíquica de la persona. Per exemple, l’art modernista del qual Gaudí és mestre, és un art particularment alegre, vinculat a la llum del mediterrani i als colors de la natura.

Per tant, sembla que l’alegria té quelcom de màgic (és do), però també sembla quelcom inherent a la naturalesa humana (és dotació). Sigui el que sigui, l’alegria resulta un “miracle” enmig d’una humanitat envoltada de mals i tenebres… Sí, un miracle si voleu “discret”, però un miracle. ¿No és potser el miracle que més abunda a l’evangeli? Guaricions de cecs, paralítics, leprosos, endimoniats… però sobretot persones i persones que per un motiu u altre van recuperar l’alegria de viure. La història de Jesús podria ser una infinitud de conversions a l’alegria. Ara bé, ¿com pot emergir el “novum” de l’alegria en l’existència de l’home contemporani habitant d’aquesta era tecnològica del benestar, però alhora fràgil i vulnerable? Cal reflexionar sobre aquest miracle de l’alegria.

Amb això volem demostrar –si calgués- que la pregunta per l’alegria no és baladí, sinó que més aviat resulta problemàtica i d’interès general. M’explicaven en certa ocasió d’una colla que van acostar-se a la Cartoixa per celebrar la Missa i van trobar-se amb un monjo cartoixà que els hi va predicar sobre l’alegria. Recordaven una prèdica encesa, sublim i entusiasta. Semblava que tothom havia de sortir d’aquella celebració borratxo de l’alegria. Però tot sortint un va comentar; -És tant com el monjo ens ha dit? La pregunta sembla mostrar-nos que entre el discurs sobre la bellesa de l’alegria i l’existència real dels humans, hi ha una distància potser infinita. Encara que potser per aquell monjo cartoixà la distància s’havia reduït a zero. Però no sembla l’habitual –o dit d’una altra manera- no som cartoixans.

Amb tot això volem concloure que l’aproximació primera a l’alegria no resulta fàcil, està sovint posada a prova, i per tant, no és evident o automàtica com sembla que la mateixa alegria demana. Qui no vol estar alegre? Tothom desitja l’alegria, però a l’hora de la veritat l’alegria sembla un privilegi només d’uns quants. La recerquem amb ànsia però se’ns escapa misteriosament quan més a prop ens sembla tenir-la. Des d’aquest punt de vista l’ésser humà seria un perseguidor de l’alegria.

L’essència de l’alegria

Agustí és un pensador que té molt present l’alegria. A la seva obra magna De Civitate Dei, considera que l’alegria no és una divinitat sinó un regal de la divinitat. Però Agustí incorpora l’element temporal i reconeix que l’alegria també és una virtut (és a dir, una conquesta, un treball, un mèrit) que dura tota una vida. Existeix una predisposició a l’alegria –fruit del treball humà- que alhora possibilita rebre el do diví de l’alegria. En el plantejament agustinià l’alegria és do i virtut alhora. En tot cas la seva conquesta no és immediata i fàcil, sinó una aventura que dura tota la vida, un bé ardu difícil d’assolir. El temps de l’existència és la mesura per tal d’apropiar-se de l’alegria, i encara en la perspectiva final de la vida eterna –que serà l’esclat final del gaudi-.

Per a Agustí l’alegria se segueix del desig, del desig per excel·lència –que és l’amor-, i de la consecució del bé que el desig recerca entre temptatives d’encert o d’error. D’aquesta combinació (desig – amor – bé) neix l’alegria… Heus aquí una bella definició de felicitat: “Però ningú és feliç si no gaudeix d’allò que estima”[1]. I pel sant d’Hipona així com “el suprem bé és la font universal de felicitat”[2], per tant “la causa de la felicitat està en la seva unió amb Déu”[3]. Doncs, “posseir-lo (a Déu) és la seva felicitat, i perdre’l és la seva desgràcia”[4].

En el llenguatge aristotèlic i tomístic l’alegria se situa en l’òrbita de l’apetitiu. Efectivament, tots els apetits que són aconseguits comporten un gaudi en un ser desideratiu. L’alegria vindria a ser el repòs del dinamisme inquiet dels apetits. Com la papallona que reposa feliç xuclant el nèctar de la flor anhelada. Segons aquesta visió cada apetit tindria el seu gaudi propi i específic. La inquietud intel·lectual s’alegra de la conquesta de la veritat. L’enamorament s’alegra quan assoleix el consentiment amorós. El creador s’alegra en contemplar l’obra de les seves mans. En canvi el no assoliment de la meta provoca frustració i tristesa.

Podem arribar a una certa síntesi o conclusió per tal de definir l’essència de l’alegria antropològica. L’alegria és qualsevol culminar de l’existència humana, i per tant, seria el fruit d’una existència autèntica, vertadera, “amb rostre”. L’alegria pressuposa l’harmonia entre la fita i la potència. En canvi, qualsevol dissonància en relació amb la naturalesa humana trencaria l’encant de l’alegria. ¿Què passaria si la papallona troba un nèctar infecte i mortal, o si el teòric és incapaç de demostrar la hipòtesi, o si l’enamorat no és correspost, o si el creador és incapaç de portar a terme la seva inspiració? Són experiències de frustració on l’alegria, si brilla, no és per la seva presència sinó justament per la seva absència.

El vitalista Nietzsche connectaria amb aquest plantejament sobre l’alegria. Si un llegeix Així parlà Zaratustra troba que l’element de l’alegria travessa tota l’obra[5]. El gran sacerdot de la nova doctrina, el Zaratustra, destaca per la seva alegria, i en tantes ocasions es reitera que “se somrigué”. El somriure seria la manifestació física de l’alegria de l’esperit o de les entranyes. De fet, el superhome de Nietzsche, caracteritzat per la innocència, l’afirmació i la infantesa, és una existència alegre. Precisament a l’apoteosi de l’obra abans referida apareix el Zaratustra dalt de la muntanya de la transfiguració, envoltat d’un núvol que desprèn gotes d’amor, i acompanyat per la seva serp i la seva àliga, en una experiència que podríem titllar de quasi mística -de joia i plenitud-. És l’alegria del nou humà desvinculat de qualsevol superestructura nociva i esclava.

Crec que és significatiu llegir la carta autobiogràfica que escriu Nietzsche al seu amic Otto Eiser l’any 1.880[6]. Escoltem-la per entendre la presència de l’alegria en la vida torturada del pensador alemany:

“Dolor continuo; durante diversas horas al día un sentido de semiparálisis muy semejante al mareo que no me dificulta hablar; como alternativa, ataques feroces (el último me obligó a vomitar durante tres días y noches, anhelaba la muerte). ¡No poder leer! ¡Escribir, muy raramente! ¡No tratar a nadie! ¡No poder oír música! Estar solo y pasear; aire de montaña; dieta a base de huevos y leche. Todos los medios interiores para atenuar la enfermedad se han mostrado inútiles…. Mi consuelo son mis pensamientos y perspectivas… Esta alegría sedienta de conocimiento me conduce a alturas en las que venzo cualquier martirio y decaimiento en la esperanza. En conjunto nunca he sido tan feliz en mi vida”.

¿No sembla Nietzsche un hindú, un budista, o fins i tot un cristià, capaç de transfigurar el dolor en alegria, gràcies a una fidelitat martirial a la mateixa naturalesa, és a dir, assimilant la seva naturalesa fins a les últimes conseqüències? Per a Nietzsche l’alegria és la culminació del desig, i l’ésser humà -com ell bellament escriu- és fletxa d’anhel[7]. L’alegria és la diana d’aquesta fletxa de l’existència. Tornem a Sant Agustí: ¿No és l’eterna benaurança la culminació del desig natural de Déu? Com podem veure el creient Agustí i l’ateu Nietzsche no eren tant llunyans en els seus plantejaments. En el fons són sorprenentment coincidents –sense amagar les diferències que se seguirien de l’analítica i la mesura dels anhels humans-.

Algunes conclusions filosòfiques sobre l’existència alegre

  • L’estat subjectiu de l’alegria sempre es refereix a una situació objectiva vinculada l’ésser humà i que el porta a una “realització”. Qui gaudeix d’una deliciosa paella a la vora del mar té una experiència gourmet. Qui es troba amb una persona de bons sentiments pot tenir l’experiència emotiva del que significa ser bo. El sacerdot que des de la seva convicció de fe consagra l’eucaristia pot arribar a tenir una experiència de plenitud –encara que no sigui estrictament sensible- sabent que està portant el Cos de Crist al món… De fet l’alegria sempre es refereix al ser, i per tant a les grans realitats que envolten l’existència humana: la natura, els altres i Déu. La natura és font d’alegria als ulls humans. Els altres són font d’alegria per al cor humà. Deia Feuerbach que el baró sense la dona “s’esllangueix”[8]. I Déu és font d’alegria per al qui confia en un Ésser superior. En canvi, la destrossa de la natura, la indiferència per part del pròxim o el silenci de Déu són experiències profundament doloroses i que posen al límit la nostra existència.

 

  • L’alegria recorre transversalment totes les instàncies apetitives o anhelants de l’ésser humà: que són els instints, els apetits de tota mena (sensibles i espirituals), els afectes, i la mateixa voluntat. De tal manera, que quan l’instint queda satisfet un experimenta un plaer. O quan un desig, sigui corporal o bé espiritual, assoleix el seu objectiu, experimenta el goig. I quan un sentiment troba el seu objecte també comporta el gaudi. I quan la voluntat realitza el bé a través de les seves eleccions i accions experimenta, com reconeixia el mateix Kant, una satisfacció sigui plaer, goig, gaudi o satisfacció, tot són expressions de l’alegria que s’experimenta com a recompensa a l’anhel. De fet, els neuro-científics assenyalen que en la mateixa estructura cerebral –sent la part del cervell més antiga en l’evolució de l’òrgan-, existeix un eix de la recompensa que correspon al sistema mesolímbic (còrtex pre-frontal orbital, encèfal, hipotàlem, amígdala, sistema nerviós autonòmic)[9].
  • Una norma humanista o “imperatiu categòric en relació amb l’alegria”: Cal respectar les petites alegries (de l’escorça) per tal d’experimentar les grans alegries (genuïnes). No podem fragmentar l’alegria. L’alegria brolla de la unitat d’anhels… Així doncs, l’alegria comporta pujar la seva escala graó a graó. Començant pel graó de l’instint, continuant pel graó del desig, prosseguint pel graó de l’afecte i culminant amb el graó de la llibertat. Lògicament, des del punt de vista ètic ha de ser una ascensió ordenada i proporcionada, evitant els desequilibris i les reduccions. Cal la seva integració moral en la persona. Així escrivia Agustí: “Els véns mudables encara que no són el bé suprem, amb tot són importants, ja que poden assolir la felicitat unint-se al bé immutable”[10].

El darrer viatge de l’alegria  

Recollim les nostres reflexions fins al moment. Existeix una alegria instintiva, una alegria anhelant i multiforme, una alegria afectiva i, finalment, una alegria pròpia de la virtut i de la llibertat. Així escrivia Agustí que “l’adquisició de la virtut ja és una gran felicitat”[11]. A més a més, tots els actes religiosos que busquen la comunió amb Déu coronarien aquesta set de felicitat que connota l’existència humana. Malgrat tot, l’ombra del mal planeja sobre l’existència hipotèticament feliç de l’ésser humà, frustrant amb massa facilitat i de forma atzarosa totes les expectatives felices del cor de l’home. El patetisme fa acte de presència en la nostra existència. És quan el discurs sobre l’alegria ha de transcendir i enfondir les seves arrels…

L’anàlisi de l’alegria topa amb la paradoxa. Es tracta d’una realitat humana massa fràgil -com el delicat cristall d’una copa-. En tantes ocasions la copa de l’alegria es trenca en mil fragments de dolor i amargor. El sofriment ens envolta. La pròpia culpa ens aclapara. L’existència humana està marcada per pèrdues en cert sentit irreparables. Què li podem dir a l’estranger que ha hagut d’abandonar la seva pàtria, a l’orfe que ha perdut als seus pares o a la vídua que lluita per viure, sola i desolada. El Gènesi quan parla del Paradís el contempla flanquejat per dos arcàngels amb espases de foc. Com si el regne de l’alegria fos inaccessible. Sembla que la història real del gènere humà no sigui digne d’aquesta alegria, per altra banda, tan preuada i anhelada.

En el món natural els vents impetuosos, la manca d’aigua o l’absència de llum fan enfondir les arrels. Quelcom semblant succeeix amb l’alegria. Cal superar la zona fosca d’una tristesa a vegades latent i d’altres ocasional. En cert sentit cal superar una visió moralista de l’alegria i copsar la seva visió més profunda, més personal, més metafísica. ¿Com travessar la nit del món a la recerca de la llum eterna de l’alegria encara que sigui només amb el far insignificant de la nostra petita alegria? ¿Com trobar la veritable alegria malgrat la prova certa del mal? I heus aquí la hipòtesi –encara que potser sigui una evidència per a la fe cristiana-: ¿no serà el mateix patiment –el dolor i la tristesa de la mateixa existència-, l’aliat per a emprendre la fosca travessa que ens pugui retornar la llum de l’alegria? Autors com Schopenhauer i Nietzsche albiren aquest camí santificador i purificador del sofriment.

Però, anem per uns moments a la gradació del codi espiritual de l’alegria que són les Benaurances. Un pot viure amb humilitat el reconeixement del valor de l’altre; un pot conrear una mirada casta sobre el baró i la dona; un pot esforçar-se per configurar la mateixa vida segons el principi de la justícia; un pot estar disposat al perdó incondicional de l’ofensa del germà; un pot fer-se capaç de plorar davant de la misèria de l’altre… Totes aquestes “primeres” benaurances fan referència a l’alegria de la llibertat, compromesa amb el ser de la persona. “La llibertat és una benaurança”, escrivia Kierkegaard[12]. Però sembla falta un registre… que potser ens revela les “darreres” benaurances –on s’anomena als perseguits i sofrents-.

Llavors, ¿com podem assolir l’alegria més profunda, aquella plena i eterna? Només qui és capaç de sofrir per la veritat, pel bé, per la mateixa consciència, arribarà a enfondir l’alegria en la seva arrel més pregona. En aquest sentit el sofriment no és quelcom aliè al camí de l’alegria, encara que siguin contraris. Però vist des d’una perspectiva més profunda el sofriment seria el camí definitiu per a trobar l’alegria més pregona de l’ésser humà, una alegria quasi indestructible i eterna. Per tant, més enllà de l’alegria que té la seva seu en la llibertat moral, hi hauria una alegria més profunda –situada en l’ordre del ser- que brollaria de la persona i que podria desvetllar sense condicions una existència realment alegre.

Em sembla pertinent acabar aquesta exposició referint-me a l’experiència dels màrtirs. Ells van patir per la gran Causa. Volia llegir la versió poètica que T. S. Elliot fa del martiri de Tomàs Becket, aquell que va tornar de l’exili a la seva Diòcesi -amb el seu Poble- per defensar els drets de Crist i de l’Església davant de les intromissions del poder civil. Ho trobareu en aquella petita però profunda obra titulada “Assassinat a la Catedral”[13], digna de la nostra lectura i reflexió. I diu així:

TOMÁS:

Me creéis temerario, desesperado y loco. Razonáis según los resultados, como hace el mundo para afirmar si tal acción es buena o mala. Pero diferís el hecho. Para cada vida y cada acto se puede mostrar la consecuencia de lo bueno y lo malo, y con el tiempo se mezclan los efectos de distintas acciones. También de igual forma se confunden al fin lo bueno y lo malo. No es el tiempo en que será conocida mi muerte. Fuera del tiempo ha sido tomada mi decisión, si llamáis decisión a lo que todo mi ser da completo consentimiento. Entrego mi vida a la Ley de mi Dios, por encima de la Ley del Hombre… No estamos aquí para triunfar con la lucha, la estratagema o la resistencia. Ni luchar con bestias, como hombres. Con la bestia luchamos ya y fue conquistada. Sólo podemos conquistar ahora con el sufrimiento. Es la victoria más fácil. Ahora es cuando llega el triunfo de la Cruz. Ahora abrid la puerta. ¡Lo mando! ¡Abrid la puerta!

Ignasi Fuster Camp

[1] S. AGUSTÍN, La Ciudad de Dios, BAC, Madrid 2016, VIII, 9, p. 317.

[2] Ibidem, XII, 1, p. 468.

[3] Ibidem, XII, 1, p. 469.

[4] Ibidem.

[5] F. NIETZSCHE, Así habló Zaratustra, Alianza Editorial, Madrid 1993.

[6] F. NIETZSCHE, Brief an Otto Eiser, Anfang Januar 1880, pp. 3-4. Recollida a L. ROMERA, Finitud y trascendencia, Cuadernos de Anuario Filosófico, Pamplona 2004, n. 167, p. 31.

[7] F. NIETZSCHE, Así habló Zaratustra, cit., pp. 36-37.

[8] L. FEUERBACH, La esencia del cristianismo, Trotta, Madrid 2013, p. 201.

[9] J. M. FUSTER, Cerebro y libertad, Ariel, Barcelona  2014, pp. 173-174.

[10] S. AGUSTÍN, op. cit., XII, 1, p. 469.

[11] Ibidem, IV, 21, p. 171.

[12] S. KIERKEGAARD, El concepto de la angustia, Austral, Madrid 1959, p. 107.

[13] T. S. ELLIOT, Asesinato en la catedral, Encuentro, Madrid 1997, pp. 74-75.

Anuncis

Conferència de Bernardo Estrada: «La paraula de Déu i la joia cristiana»

«La joia* del Senyor és la vostra força» (Ne 8,10)

La paraula de déu i l’alegria cristiana

prof. Bernardo Estrada
Pontificia Università della Santa Croce, Roma

Una bona notícia pot ser més o menys important segons impliqui aspectes essencials o perifèrics de la nostra existència, però sempre comporta una alegria que ha de ser compartida amb els altres, perquè en general l’alegria és comunicativa. En el cas de la Sagrada Escriptura aquest anunci penetra en la pregonesa del cor i l’impregna de quelcom positiu i transcendent, i ens empeny a manifestar aquest joiós missatge.

Considerant la Paraula de Déu com a font d’alegria, serveix com a punt de referència la frase de Romans 12,2 «joiosos en l’esperança». El Fill de Déu ha vingut a la terra per a salvar el gènere humà del pecat, de la mort i del poder del maligne. En el moment en que es manifesta la vinguda del Messies la resposta de la fe s’engrandeix i els horitzons de l’esperança s’eixamplen, curullant els seus destinataris d’una joia que ve de dalt. Un dels trets característics de la Sagrada Escriptura, enmig de la multiforme varietat dels seus llibres, és precisament aquesta alegria originada en la participació dels fruits de salvació que Crist ha portat a la humanitat.

  1. La terminologia bíblica

A la bíblia hebrea l’alegria s’expressa mitjançant una dotzena d’arrels i vocables. Concentrarem la nostra atenció en tres que tenen una importància particular. El primer i més freqüent és שמח (shama), ‘alegrar-se’ que té el seu origen en el període pre-exílic i cobreix l’espectre més ampli del camp semàntic de l’alegria. No és estrany que expressi les mateixes idees contingudes en altres vocables veterotestamentaris. El terme apareix 177 vegades, i el substantiu שמחה (shimah), derivat de la mateixa arrel, 94 vegades: en total, 271 ocasions, documentades en gairebé tots els llibres bíblics[i][1].

En els LXX el terme es tradueix gairebé sempre per εὐφραίνειν ‘celebrar’, mentre que en altres casos es troba χαίρειν, ‘alegrar-se’, amb altres verbs com ἀγαλλιᾶν, γελᾶν, τέρπειν, ὑμνοῦν (exultar, riure, alegrar-se, gaubar-se, cantar himnes). A la Vulgata es tradueix amb laetare (207x) que domina sobre altres com gaudere (36x), epulare (9x), delectare (4x) i altres (15x).

El verb שמח exterioritza a vegades l’alegria en cants (i així va unit a verbs de cants i poesia com שיר, זמר, הלל, ידה, חדה), dances (Jr 50, 11) i aplaudiments (Ez 25,6). Sembla, en cada cas, que el context privilegiat del terme sigui el de la festa, fent referència a banquets i invitacions. Aquesta relació amb les festes i celebracions ha fet pensar que l’arrel שמח derivés dels cultes cananeus de la fertilitat, units als cicles vitals de la naturalesa[2]. Tanmateix, s’ha de remarcar que des dels profetes més antics s’ha cercat de corregir les característiques negatives de l’alegria orgiàstica: «Israel, no celebris festes ni t’alegris com els altres pobles, perquè prostituint-te t’has allunyat del teu Déu» (Os 9,1)[3].

És evident que als pobles de l’Antic Orient existia un estret lligam entre el culte i les seves celebracions divertides; la joia és freqüent en les manifestacions religioses d’aquests pobles i comunitats, i Israel no n’és una excepció[4]. Gairebé noranta vegades el verb שמח i el substantiu שמחה són relacionats amb usos religiosos i cultuals, una tercera part del contingut en l’AT[5].

Com es pot veure hi ha un seguit de conceptes que apareixen units estretament a l’alegria, com cantar, cridar, saltar o ballar. Tanmateix, difícilment trobem en ells una referència a la interioritat de la persona. Descriuen la joia espontània i simple que era present a la comunitat d’Israel, la qual es manifestava exteriorment, sense limitar-se al sentiment o afecte. Com ja s’ha vist, els LXX expressen sovint aquesta realitat amb el verb εὐφραίνειν/εὐφραίνεσθαι (246x), especialment adient per a les celebracions comunitàries. Poc freqüent en la seva forma activa, el verb indica mitjançant les formes passiva i mitjana-passiva el goig que s’experimenta en les festes i àpats, en conformitat amb l’ús del mot en el grec clàssic, que l’empra per als banquets i simposis[6].

La segona arrel hebrea en importància és רנן (ranan), exultar, que trobem 53 vegades en l’AT, de les quals 31 en un context proper i paral·lel a שמח. Existeix un nexe estret i complementari entre els dos vocables; no podria ser d’una altra manera, ja que a Israel l’alegria s’acompanyava de manifestacions externes. El verb רנן indica el crit que manifesta la joia, tot i que algunes vegades també expressa dolor i plany (cf. Sal 17,1; 61,2; 88,3; 106,44; 119,169; 142,7)[7], o simplement indica l’elevació del to de veu.[8] Tant el verb com els tres substantius derivats de la mateixa arrel (38x) apareixen sovint en els salms i en els llibres poètics i, amb con שמח, formen part del vocabulari cultual, tot i que no exclusivament. També רנן, com שמח, es refereix a les festes com el moment més adient per manifestar l’alegria, subratllant els seus aspectes exteriors[9]. En els LXX no es troba una traducció única del terme רנן, que de vegades es tradueix amb ἀγαλλιᾶν (25x, gairebé totes als salms), amb εὐφραίνειν (17x, sobretot en el Deuteroisaïes), amb χαίρειν i amb τέρπειν. En la resta apareixen altres verbs o expressions alternatives sense una precisa correspondència semàntica.

La tercera arrel és גיל (gîl), 56x en la Bíblia hebrea, de les quals 46x són formes verbals i 10x en noms derivats com גילה (gîlah). No surt al Pentateuc ni als llibres històrics, i en canvi, és freqüent en el salteri i en la literatura sapiencial[10], amb alguna presència en exclamacions dels profetes[11]. El terme expressa l’alegria espontània, el crit abrandat. En els LXX el verb גיל s’utilitza en la lírica sacra (23x) per a expressar el fervor espiritual que comporta la proximitat de Déu, és significativa l’absència al Pentateuc. Si en el Deuteronomi la presència de שמח era limitada i controlada, גיל desapareix del tot, com per indicar la seva exclusió del llenguatge religiós i cultual d’Israel. En el període post-exílic es suavitza l’actitud contrària dels primers profetes a usar el mot. S’adopta גיל per al culte israelític i la literatura escatològica (cf. Jl 1,16; 2,23; Is 25,9; 61,10; 65,18; 66,10; Za 10,7).

Si amb שמח es designaven tant l’alegria profana com la sagrada i les seves manifestacions externes, amb רנן y sobretot amb גיל s’assenyalaven els crits forts, gairebé salvatges, que expressaven violentament allò que era per a Israel signe d’un paganisme no acceptat. Per aquest motiu, d’ordinari s’usa שמח per a referir-se als sacrificis. Amb גיל sembla remuntar-se a una etapa antiga de la llengua, segurament cananea, i les dues apareixen de vegades plegades segons el que s’ha dit més amunt. En els salms aquests mots contribueixen a l’enriquiment del camp semàntic de l’alegria amb l’exultació, els salts i altres expressions externes de gaubança[12].

Com s’ha vist, els vocables grecs que tradueixen aquestes arrels hebrees són εὐφραίνειν, χαίρειν i ἀγαλλιᾶν-ἀγαλλιᾶσθαι. Aquest últim sembla que manifesta més assenyaladament l’alegria d’Israel a la Sagrada Escriptura, el goig cultual que commemora les meravelles de Déu operades en el seu poble, tant singularment com en el conjunt de la comunitat. En la Bíblia Alexandrina (72x) ἀγαλλιᾶν hi apareix només dues vegades en forma activa (cf. Sal 125,6; Lm 2,19). Amb ell es troben els noms ἀγαλλίασις (19x) i ἀγαλλίαμα (21x). Tanmateix convé recordar que no hi ha un paral·lelisme precís entre la Bíblia hebrea i la grega, entre altres coses perquè, no existint el text semític integral dels llibres deuterocanònics, no es possible trobar-hi les correspondències hebrees als vocables grecs.

En la traducció dels himnes cultuals – preferentment en els salms – גיל es tradueix sempre, tret d’una excepció, per ἀγαλλιᾶσθαι; semblantment passa amb רנן, amb dues excepcions. En el cas de שמח es verifica el contrari: el verb no es tradueix mai per ἀγαλλιᾶσθαι, recorrent d’ordinari a εὐφραίνειν-εὐφραίνεσθαι. Una de les raons que expliquen aquesta diferència pot ser la freqüència amb la qual שמח es troba unit a רנן y a גיל en el salteri. Potser el traductor ha volgut canviar per evitar tautologies o excessives repeticions, o desitja subratllar el parallelismus membrorum del text semític, tant usat en els salms. No sembla casual, de totes maneres, l’estreta correspondència entre גיל y ἀγαλλιᾶσθαι, que va més enllà d’una convergència semàntica: hi ha també una semblança fonètica que fa pensar en l’al·literació.

En grec clàssic el verb ἀγάλλειν significa brillar, honorar, alegrar-se; la forma mitjana-passiva ἀγάλλεσθαι, més freqüent, vol dir sentir-se cofoi, antònim d’avergonyir-se, αἰσχύνεσθαι. Amb aquest sentit es troba a Heròdot i Tucídides, mentre que a Xenofont va en paral·lel amb μεγαλύνεσθαι, engrandir-se. En Eurípides la forma activa de ἀγάλλειν va unida a la celebració en honor de la divinitat, mentre la forma mitjana ἀγάλλεσθαι es refereix genèricament al culte[13]. Una forma tardana del verb és ἀγαλλιᾶν, present només en els LXX i, a través seu, en la literatura neotestamentària i cristiana[14]. Segons Debrunner, ἀγαλλιᾶν sembla ser una transformació de ἀγάλλειν d’acord amb el model de “verbs de malaltia” i “deformació”. Inicialment podria significar l’ús popular d’alegrar-se fins a la follia, jubilar-se d’una manera gairebé morbosa[15]. En la versió alexandrina de l’AT el verb expressa el goig cultual en honor del Déu d’Israel, anàlogament amb l’ús que en fan Aristòfanes, Eurípides i Plató. El verb està sovint unit a μεγαλύνειν, ὑψωθῆναι, καυχᾶσθαι, verbs que exalten el Senyor i manifesten la seva grandesa, El vocable al·ludeix als darrers temps, considerats globalment como una festa ritual.

Εὐφραίνειν i la seva forma mitjana-passiva indiquen l’alegria de les celebracions comunitàries. Als LXX (246x) la forma activa és menys freqüent (36x) i significa ‘alegrar’, ‘fer feliç a algú/na’. El substantiu εὐφροσύνη és abundant (164x), mentre que l’adjectiu εὐφροσύνος és un hàpax legomenon[16] (cf. Jdt 14,9). En la forma mitjana i passiva εὐφραίνεσθαι, ‘alegrar-se’ expressa els sentiments i el goig que s’experimenten a les festes i banquets, d’acord amb el sentit en el grec clàssic.

Una jubilació més genèrica s’expressa amb χαίρειν en la Bíblia Alexandrina (27x), sobretot en els Proverbis, en els últims profetes i en els llibres dels Macabeus. A diferència dels dos verbs anteriors, χαίρειν expressa tant el sentiment de l’alegria com el seu motiu: la salut, els béns que la vida ofereix, la pau. El nom derivat, χαρά, està present 44x.

Del que s’ha dit sobre les expressions hebrees i les seves correspondències amb la Bíblia grega es pot deduir que aquests termes comparteixen sovint el mateix camp semàntic, en el quals l’alegria és alhora interna i externa. Com a manifestació de goig i d’exultació, l’alegria indica també el sentiment que abasta l’ànima i les seves facultats. No és fàcil condensar en poques línies l’alegria en la tradició d’Israel, tot i que es pot dir que el text del salm 84,3: «Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m’és vida», ho resumeix d’una manera paradigmàtica. Només χαίρειν pot expressar un goig que tendeix essencialment a la interiorització, evocant alhora aspectes cultuals del món hel·lenístic i romà.

  1. La alegria a Israel

2.1 El do de la vida

A la Bíblia hi ha molts motius per alegrar-se; tanmateix, si es volguessin puntualitzar es podrien esmentar tres idees bàsiques: la contemplació de la creació com a obra divina – de la qual els salms en són un testimoni clar –, la presència del Senyor al costat d’Israel en el seu pelegrinatge i en el seu temple, i l’aliança que ha fet amb el seu poble[17].

A la literatura veterotestamentària l’alegria, unida a la crida per part de Déu, sembla comprometre més la dona que no pas l’home. Ella sovint rep primer el missatge, ja que és la seva descendència la que haurà de dur a terme una missió específica que el Senyor li ha confiat. Motiu de goig és el naixement dels fills (cf. Sl 113, 9), i especialment el primogènit. En les diverses ocasions en les quals una dona estèril és objecte d’una mirada divina de compassió i benvolença, el naixement del primer dels fills adquireix una solemnitat especial. En aquest sentit és emblemàtic el cas d’Abraham que rep la promesa del naixement del seu fill Isaac, i la manera com Sara manifesta la seva joia: «Déu ha fet que jo rigués. Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi» (Gen 21,6). Una joia encara més gran és l’exultació d’Anna davant el naixement de Samuel, com ho palesa l’himne de acció de gràcies que pronuncia (1Sa 2,1). Aquestes dues dones expressen de manera personal el seu goig pel fruit vital amb el qual Déu ha guarit la seva esterilitat, com passa també amb Rebeca (Gn 25, 19-26)i amb la dona de Manoah, la mare de Samsó (Jt 13,23s). La crida de Déu es dirigeix a elles com a protagonistes de la història de la salvació, guarint alhora la seva esterilitat, considerada en l’antiguitat un motiu d’oprobi i vergonya.

Per descomptat, motiu d’alegria és l’esposa estimada (cf. Pr 5,18; Is 62,5), una taula parada amb un àpat abundós (cf. Tb 2,1; Est 9,17), un vas de vi, la música, el cant i la dansa. D’una altra la longevitat és, com diu Siràcida (Sir 30,22-27), alhora causa i efecte del gaudi. Un altre text de Siràcida 30[31],22-25: «L’alegria del cor (εὐφροσύνη καρδίας) és vida per a l’home» (22a), en un cert sentit indica l’alegria a Israel, que es mou entre els dons divins i l’espera dels temps messiànics, entre motius interns i externs. Aquest passatge poètic es presenta com un paral·lelisme semític en forma de quiasme[18] – en realitat és un paral·lelisme antinòmic – amb l’esquema alegria-tristesa-tristesa-alegria. En efecte, després de la primera sentència, afegeix: «Anima’t tu mateix i encoratja’t, i aparta ben lluny la tristesa, perquè la tristesa ha perdut molta gent i no serveix de res» (23); «La gelosia i la ira escurcen la vida, les preocupacions fan envellir abans d’hora» (24); «Amb un cor transparent (λαμπρὰ καρδία) i generós es té més gana, i també més interès pel que es menja» (25); el darrer motiu de goig és sobretot fisiològic, subratllant l’estreta vinculació entre l’alegria i els detalls materials de la vida quotidiana, que s’allarga pels anys. Així es connecta amb l’inici del passatge: «la joia de l’home (ἀγαλλίαμα ἀνδρός) li allarga els dies», diu el segon hemistiqui inicial (22b). De nou s’observa la simbiosi entre els motius interns i externs de l’alegria.

Una font de goig és també l’abundància dels fruits de la terra, especialment durant la collita i la verema (cf. Is 9,2; Sal 126,5)[19]. El cor, en canvi, s’entristeix quan manquen els fruits als horts i a les vinyes (cf. Is 16,10). També és motiu d’alegria repartir la captura feta (cf. Is 9,2).

La victòria sobre els enemics és motiu de satisfacció, com en el cas de David que retorna triomfant dels filisteus (cf. 1Sam 18,6). La joia és més gran quan s’obté l’alliberament de la dominació estrangera (cf. Jt 16,20; Est 8,17; 9,17) o quan els presoners tornen a casa (cf. Sal 126,2). Són motiu de goig nacional els esdeveniments amb motiu de la coronació del rei, representat en la figura paradigmàtica de Salomó (1Re 1,40), com ho és el govern de persones prudents i justes que procuren la pau (cf. Pr 29,2; 1Ma 14,11).

Sovint l’alegria deriva de les petites realitats de la vida quotidiana, com una mirada amable  (cf. Pr 15,10), una paraula oportuna i gentil (cf. Pr 12,25), la satisfacció que s’experimenta en contemplar els fruits de la feina (cf. Qo 3,22), com succeïa amb el menjar i la beguda (cf. Qo 2,24; 3,12s). No es tracta de gaudir de la vida present more epicureo, sinó d’apreciar-la com un do de Déu[20]. Per descriure en poques paraules les característiques peculiars de l’alegria veterotestamentària, es pot dir que són una invitació a oblidar les coses negatives, les dificultats i tribulacions per agrair tot el que s’ha rebut del Creador, alegrar-se en el cos i en l’esperit. Per la joia de viure i pels dons que Déu atorga.

2.2 La celebració de les festes

Tot i que religió i nacionalisme són dues realitats inseparables a Israel, l’alegria pels dons rebuts es manifesta en la celebració de les festes. N’hi ha prou en el fet de pensar en el retorn a Jerusalem després d’haver derrotat els filisteus o en l’Arca que David transporta personalment “amb goig” (בשמחה, 2Sa 6,12). La festa incloïa els sacrificis, els crits de joia i la dansa, “a so de trompeta” (6,15). El goig de la comunitat d’Israel es resum esplèndidament en les paraules del salmista: «Avui és el dia en què venç el Senyor: alegrem-nos-en i celebrem-lo»[21].

Entre les celebracions destaca el dissabte, dia de festa per excel·lència. A la Bíblia Hebrea va unit a l’alegria, per exemple al final d’Isaïes, en un oracle sobre les disposicions per a rebre els dons divins: «Si t’abstens de treballar en dissabte i de vetllar pels teus interessos en aquest dia sant; si tens el dissabte per un dia de delícies, si el consideres un dia de glòria consagrat al Senyor; si l’honores (…), llavors trobaràs en mi, el Senyor, les teves delícies» (Is 58,13-14a).

La Pasqua és la festa de les primícies agrícoles vinculada a l’alliberament d’Egipte (cf. Es 12,21-28); tot i que hi ha altres festes, es considera una celebració primordial[22]. La festa dels àzims, en efecte, representa l’aliança amb Déu que ha promès al seu poble la terra i els seus fruits. I aquesta promesa s’acompleix a la terra de Canaan en recordar que Déu ha constituït allà Israel com al seu missatger i representant, acabant amb el nomadisme. La festa subratlla l’epopeia de l’Èxode, esdeveniment salvífic per excel·lència. En la primera celebració ja a la terra promesa, sota el guiatge de Josuè (Jos 5,10), s’afegeix la processó amb l’Arca de l’aliança (cf. Jos 3) i el cerimonial de la circumcisió, que es converteixen en el preludi d’un esdeveniment politicoreligiós[23]. El goig de la Pasqua es descriu especialment en els textos que indiquen la seva celebració amb Ezequies, al retorn de l’exili babilònic: la festa, en efecte, dura set dies (cf. 2Cr 30,21-26), segons els preceptes de la llei (cf. Dt 16,1-8). De la mateixa manera es recorda també la festa de les setmanes, molt lligada a ella (cf. Dt 16,9-12).

En la celebració de les festes, es fa palesa la relació entre Déu i el seu poble: les festes són un recordatori per donar gràcies, alegrar-se ja que en elles es lloa el Senyor manifestant la seva grandesa en renovar totes les coses[24]. Quan es donen les indicacions sobre la manera de celebrar les festes a Israel, es diu expressament que s’ha «d’alegrar davant el Senyor»[25].

2.3 La lectura de la paraula de Déu

De tota manera, la raó més profunda d’alegria en l’àmbit de l’Antiga Aliança és que hom l’experimenta escoltant i proclamant la paraula de Déu. En els llibres sapiencials, per exemple, hi ha contínues referències a aquesta realitat; no obstant això, si ens agradaria restar amb un sol text, un podria esmentar el del Salm acròstic 119: «Els qui et veneren s’alegraran en veure que espero el que has promès» (Sl 119,74).

Potser l’episodi més emblemàtic d’aquest punt de vista és la lectura del llibre de la Llei de Déu davant de la gent, que acaba de tornar de l’exili babilònic. Es pensa que, probablement en aquell moment, es va instituir la festa de les tendes (CF. Ne 8, 8-18). La celebració va durar set dies, com en el cas de la Pasqua i el vuitè dia va tenir lloc, «segons la norma, una solemne d’Assemblea», d’acord amb el que està escrit en la llei (CF. Dt 16, 13-17).

En aquest passatge de Nehemies crida l’atenció el respecte a la paraula de Déu del poble reunit: Esdres llegeix i explica, mentre que l’assemblea és dempeus; els ministres, en canvi, es prostren amb el rostre en terra, davant el Senyor. Esdres, Nehemies i els levites diuen llavors al poble: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el vostre Déu: no us lamenteu ni ploreu»; perquè «en sentir les paraules de la Llei, tot el poble plorava» (Ne 8,9). I Nehemies afegeix: «aneu, mengeu bé, beveu bones begudes i repartiu-ne als qui no tenen res preparat, perquè la diada d’avui és santa, dedicada al nostre Senyor. No us entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força» (8.10).

El terme usat en aquest cas per a expressar la joia és el substantiu femení חדוה (hedwah) que només trobem tres vegades a la Bíblia hebrea – aquí 2 a Esdres i 1 a Cròniques –, i en totes tres fa referència al culte. El llibre d’Esdres, per exemple, diu que el poble dugué a terme la reconstrucció del temple: «D’aquesta manera, els dirigents dels jueus van poder continuar amb èxit els treballs de reconstrucció. Els encoratjaven, amb els seus missatges, el profeta Ageu i el profeta Zacaries, fill d’Idó. Van acabar feliçment la reconstrucció, d’acord amb les ordres del Déu d’Israel i els edictes dels reis perses Cir, Darius i Artaxerxes» (Esd 6,14). Després d’indicar la data en què s’acabà la restauració, el text afegeix que «Els israelites, els sacerdots, els levites i els altres repatriats van dedicar amb alegria (hedwah) el temple de Déu» (6,16). Més o menys en la mateixa època el llibre de les Cròniques registra l’himne d’Asaf i els seus germans: «Honor i majestat fan guàrdia davant d’ell, poder i alegria (hedwah) l’assisteixen al lloc on habita» (1Cr 16,27). Aquesta tercera presència del mot és encara més interessant, perquè aquí s’identifica l’alegria de servir Déu i d’escoltar la seva paraula amb la bellesa del temple. Per a l’autor, l’esclat i la glòria de Déu, la potència i la bellesa del seu estatge, es comparen amb el goig i la fortalesa. I encara més: el que sobta en aquest paral·lel és la identificació amb les realitats sensibles – majestat i bellesa – amb el conseqüent efecte interior: l’alegria que s’experimenta en contemplar-les.

Analitzant els vocables que expressen l’alegria en el món hebreu, es veu que pràcticament no existeix un terme que no reflecteixi també un goig exterior. Tanmateix el substantiu hedwah, tot i que poc freqüent, expressa substancialment l’alegria del cor, la que penetra fins al moll i assoleix el més íntim del sentiment humà de goig. No és casual que el terme estigui en relació amb l’escolta i la proclamació de la paraula de Déu presentant-la així com la font més excelsa de l’alegria.

Abans de passar al Nou Testament, convé recordar alguns aspectes del breu excursus en literatura veterotestamentària. Primer de tot l’alegria de la crida divina a algunes dones d’Israel, que marquen el ritme de de la història de la salvació: davant seu el Senyor desplegà un projecte salvífic que semblava irrealitzable per l’esterilitat de Sara, de Rebeca, d’Anna, de la mare de Samsó… La guarició i el goig que brolla són un reconeixement de la potència i la bondat divines.

L’alegria davant el do de la Paraula i la seva escolta sorgeix en particular en el retorn de l’exili babilònic, quan semblava que Déu s’havia oblidat del seu poble. L’ocasió de tornar-la a escoltar desperta en l’assemblea un pregon sentiment d’emoció i respecte, i una felicitat que s’expressa en un plor joiós. Junt amb això es descobreix l’alegria quotidiana en les festes que se celebren en moments significatius de la vida i de la història d’Israel.

  1. La alegria en la Nova Aliança

3.1 El lèxic

També aquí l’estudi de la terminologia ens subministra la base lingüística per a l’anàlisi dels textos. De particular ajuda és la versió dels LXX que, fent-nos veure l’ambient sociocultural i el clima religiós d’Israel, constitueix el marc literari del Nou Testament. L’anàlisi es concentrarà en els termes χαίρειν/χαρά, ἀγαλλιᾶν/ἀγαλλίασις, εὐφραίνειν/εὐφροσύνη.

En el nou Testament l’arrel més freqüent per indicar alegria és χαίρειν/χαρά (74x el verb, 59x el substantiu). L’etimologia del terme sembla més afí al camp profà que no pas al religiós[26]: en la filosofia grega el nom χαρά, goig, no es distingia substancialment de plaer, ἡδονή[27], igual que en el món hel·lenístic. Per als estoics, la χαρά, era una component de la ἡδονή, un dels quatre sentiments fonamentals de la persona[28]. La salutació χαίρειν surt dues vegades als Fets, mentre que l’únic text amb el qual s’inicia és la carta de Jaume; la fórmula no apareix al Corpus paulinum. Les cartes de l’Apòstol comencen, en canvi, amb χάρις ὑμῖν καὶ εἰρήνη, “gràcia i pau a vosaltres”, que mostra la relació entre χἀρις y χαρά[29]. Aquesta gràcia evoca el χαίρειν de la salutació epistolar grega, popular en el món hel·lenístic i romà que es difon en el primer cristianisme.

També surt al NT el verb εὐφραίνειν (14x), sobretot a Lluc – Fets (8x), i el substantiu εὐφροσύνη (2x), exclusiu de Fets: sovint el verb cedeix el lloc a χαίρειν, més freqüent i, alhora, més ric teològicament[30]. Com als LXX, també aquí és usual la forma mitjana–passiva εὐφραίνεσθαι; una vegada a 2Co 2,2 trobem la forma activa «alegrar». El goig al que es refereix εὐφραίνειν-εὐφραίνεσθαι contempla les relacions internes en grups i comunitats; així s’entén l’alegria de trobar-se plegats[31]: d’aquí l’ús del verb εὐφραίνεσθαι per a indicar el goig espiritual en les celebracions cultuals (3x a Ap). Potser l’aspecte més significatiu sigui el vincle de comunió que s’expressa entre Déu i l’home[32].

Amb la mateixa freqüència global (16x: 11x el verb i 5x el substantiu) es troben els vocables ἀγαλλιᾶν/ἀγαλλίασις que, sense deixar d’assenyalar l’alegria profana, expressen un motiu sobretot religiós[33]. El seu objecte és l’acció de gràcies, la celebració de les festes per una especial ajuda divina i, en particular, per la dimensió escatològica de la salvació (cf. 1Pt 4,13; Gd 24; Ap 19,7). Com en la Bíblia Alexandrina la forma activa és escassa – només dues vegades –, mentre és freqüent la forma mitjana – passiva ἀγαλλιᾶσθαι. A l’Església antiga ἀγαλλιᾶν i sobretot ἀγαλλιᾶσθαι indicaven els desitjos i aspiracions escatològiques de la comunitat, como ara reunir-se al voltant de la taula eucarística en Ac 2,46. Encara que cada autor ho fa a la seva manera Lluc i Joan remarquen més l’alegria escatològica (cf. Ac 5,40-42; 8,5-8 i Jn 14,27-31; 16,20-24)[34]. El verb ἀγαλλιᾶν-ἀγαλλιᾶσθαι y el substantiu ἀγαλλίασις no apareixen en el lèxic paulí on segons l’opinió d’alguns, hauria estat substituït per καυχᾶσθαι, que té el primer sentit de gloriar-se. Absent en Marc, en Mateu, una vegada.

3.2 La Nativitat

Si no es té en compte la salutació de l’Anunciació (Lc 1,26-38), que hom veu com a fórmula joiosa que obre les portes a l’acompliment messiànic, l’episodi de Lc 2,1-14 és la primera manifestació d’alegria que impregna els escrits neotestamentaris. Aquesta té el seu origen en el Fill, Paraula de Déu que es fa home, encetant així la salvació definitiva de la humanitat. L’escena està il·luminada per dues llums; d’una banda, la il·luminació profètica que guia l’acompliment dels oracles, d’una altra la perspectiva apocalíptica que resplendeix en el rostre de Crist (cf. 2Cor 4,6). La convergència de totes dues revela que el Nen del pessebre és el Messies promès, el qui curulla les aspiracions del gènere humà en espera de la redempció. L’esclat que envolta els pastors que acampen al ras és la premissa d’allò que s’anuncia: la gran alegria messiànica és a punt de començar[35]. L’anunci de l’àngel mostra que la Paraula encarnada ve a habitar amb els homes «No tingueu por. Us anuncio una gran alegria (εὐαγγελίζομαι ὑμῖν χαρὰν μεγάλην), que ho serà per a tot el poble» (Lc 2,10).

El substantiu χαρά de l’àngel s’acompanya – com en el cas del mags a Mc 2,10 – de l’adjectiu μεγάλη, ‘gran’. En aquest cas la gran alegria es comunica en primer lloc a Israel, com Gabriel ho havia anunciat a Zacaries a Lc 1,16s, que ho recorda a 1,68-79. Els pastors representen en canvi els futurs destinataris de la salvació. Però el missatge no resta només a Israel, segons l’expressió «a tot el poble», παντὶ τῷ λαῷ, de Lc 2,10 i per l’himne de 2,14, en el qual la pau es manifesta als homes en què Déu es complau, ἀνθρώποις εὐδοκίας, els destinataris del missatge diví[36].

El to joiós es nota en el verb εὐαγγελίζεσθαι, que no es limita a un anunci genèric. Es tracta de la ‘bona nova’ albirada en els salms i proclama per Isaïes (Is 40,9; 52,7; 60,6; 61,1) [37]. L’alegria escatològica ve després, en l’himne messiànic de 2,14 que comporta la glòria (δόξα) als cels i pau (εἰρήνη) a la terra. Les facetes de la salvació que contenen la pau εἰρήνη, unida retrospectivament al naixement del Baptista, són el perdó dels pecats (Lc 1,77) i la llum del sol naixent que esvaeix les tenebres (1,78s). El ‘príncep de la pau’ (Is 9,5) porta, en efecte, prosperitat, seguretat i harmonia[38], un ambient en el qual Déu troba l’ésser humà i l’omple d’un entusiasme joiós que es projecta en el futur de la seva pròpia existència[39].

El motiu d’aquesta gran alegria és el naixement de Jesús. L’adverbi σήμερον, avui, denota una realitat que alhora indica l’inici de la salvació[40]. El títol σωτήρ, salvador, que s’atribueix a Déu en els LXX, s’aplica ara al seu Fill. Tot i que Lluc tingui al cap l’ús del terme en l’ambient hel·lenístic i romà, en el qual l’adjectiu es referia als sobirans i herois divinitzats, l’origen del mot és jueu[41]. L’accent messiànic és evident ja que s’uneix a la ‘ciutat de David’, d’on prové la nissaga del Salvador. La darrera expressió del missatge és el sorprenent apel·latiu Χριστὸς Κύριος, ‘Messies Senyor’ que reflecteix l’ambient palestí: l’estat constructe de la llengua hebrea és la millor manera d’explicar-ho (messies del Senyor, χριστὸς κυρίου, segons l’ús sintàctic hebreu[42]). L’evangelista presenta aquí Jesús com a Messies i Senyor, a jueus i pagans. Aquests elements posen de relleu l’alegria com a realitat escatològica, fruit d’una salvació que es fa present amb el naixement del Fill de Déu[43].

L’anunci és precisament εὐαγγέλιον, bona nova, tot i que l’abast semàntic del terme és més ampli: pertany al lèxic dels emperadors romans que es consideraven senyors i salvadors del món. Els seus decrets s’anomenaven ‘evangeli’, encara que el seu contingut no fos del tot agradable (p. Ex., Una condemna a mort). Si els evangelistes segueixen Marc per a designar amb aquests noms els dits i fets de Jesús, és perquè – com anota Ratzinger – es tracta d’un missatge de gran abast. L’evangeli no és una manifestació de la pròpia autoritat sinó també l’anunci d’un esdeveniment salvífic: no és una només paraula sinó realitat[44]. L’eficàcia del missatge i dels seus fruits comença a aparèixer quan s’acull la bona nova del Messies. Tot i que la seva manifestació plena serà a la fi dels temps, el regne ja està present en les paraules i obres de Jesús.

La presència del Salvador és la causa de l’alegria que amara les narracions de la infància en Lluc. Una mirada més amatent a aquests relats permet veure que són com una ouverture solemne i festiva de tot el Tercer Evangeli, on els moments de goig marquen la dimensió salvífica de la nova aliança. La vida i la missió de Jesús es realitzen fent la voluntat del Pare (cf. He 10,5-7), mostrant aquesta unió i coneixement mutu: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar» (Lc 10,21-22; Mt 11,25-27). Aquestes paraules són una de les manifestacions més clares de l’amor i compenetració que existeix entre Jesús i el Pare[45]. La missió del Fill consisteix a revelar als seus deixebles aquest ‘corrent’ de coneixement i d’amor entre tots dos. El passatge tot just citat s’inicia dient que Jesús era «ple de la joia de l’Esperit Sant», mostrant la íntima unió entre vocació i revelació, entre coneixement de la voluntat divina i identificació de la pròpia vida amb el projecte diví.

3.3 La Paraula anunciada a Tessalònica

A l’inici de la Primera carta als Tessalonicencs (1Ts 1,1-3) Pau dóna gràcies a Déu per la seva comunitat, de la qual recorda la fe, l’amor i l’esperança en el Senyor. L’eficàcia de la predicació es concreta en el fet que els tessalonicencs acceptaren l’Evangeli i es convertiren a la fe. Alhora és el primer testimoni de l’evangelització d’una comunitat on destaca l’acció salvadora de la gràcia de Déu, operant en la persona de l’Apòstol i en la seva activitat missionera. Aquest és potser l’únic passatge del NT en el qual s’entrellacen harmònicament, en una atmosfera de joia, la predicació de l’Evangeli i la crida a la comunitat que l’accepta de gust, fins el punt d’arribar a ser ella mateixa anunciadora de la Paraula Divina: Gràcies a vosaltres ha ressonat la paraula del Senyor. I no solament a Macedònia i Acaia, sinó que la fama de la vostra fe en Déu ha arribat a tot arreu, de manera que no cal que en diguem res més» (1Ts 1,8).

Respecte a l’estada a Tessalònica, els Fets narren que, després de tres dissabtes predicant a la sinagoga, «alguns d’ells van quedar convençuts i s’uniren a Pau i Siles, juntament amb molts grecs que ja adoraven l’únic Déu i amb no poques dones distingides» (Ac 17,4). Això fa veure una certa consolidació de l’església local quan l’Apòstol escriu la seva primera missiva. El text de 1Ts 1,2-10 és un passatge d’agraïment que, amb l’escatologia, constitueixen els punts focals de la carta: de fet, l’acció de gràcies torna a sortir a 2,13 y 3,9[46], servint de marc a dos temes: l’eficàcia de la Paraula que els ha transformat en imitadors de Pau i, per contrast, el seu allunyament i absència que ha estat alleujada per la visita de Timoteu i les bones notícies que dugué a Corint.

S`ha dit amb raó que els primers tres capítols descriuen la situació existencial de Pau i la seva església a Tessalònica; aquesta experiència evocativa es difon temàticament per tota la carta[47]. Els records de Pau no són abstractes, fruit de reminiscències puntuals, sinó una experiència global on, més que ensenyaments, hi ha una comunicació vital[48].

A 1Ts 1,5 Pau diu: «us vam anunciar l’evangeli no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l’Esperit Sant. Ja sabeu el que vam fer per vosaltres quan érem a Tessalònica». L’Evangeli arribà a ser per a ells no només λόγος, paraula, sinó també δύναμις, potència. L’aorist ἐγενήθη denota el passiu diví, una acció que prové de la virtut de l’Esperit Sant. En efecte, la mera saviesa humana seria ineficaç. L’agraïment es reforça amb el participi μνημονεύοντες, recordant que la resposta a l’Evangeli no va restar només en paraules, sinó també en testimoni de la gràcia.

Per a Pau l’Evangeli és alhora personal i de Déu, de l’Esperit. Segons els paràmetres humans aquest missatge hauria produït més ironia que interès. Tanmateix, l’anunci alliberador del Kerygma els féu arribar a ser homes i dones nous, com es dedueix del ὅτι en 1,5, que deixa percebre la potència de l’Evangeli i els seus resultats en la comunitat, fruit de la gràcia divina. En primer lloc els recorda la seva vocació: «Per part vostra us heu fet imitadors meus i del Senyor, acollint la paraula enmig de moltes tribulacions, plens del goig de l’Esperit Sant» (1,6). La expressió inicial καὶ ὑμεῖς, –‘per part vostra’ –, es de gran impacte perquè passa de l’acció de Déu a la seva recepció, a la imitació. El vocable μιμητής, imitador, apareix 6x en el NT només en Pau i en He, i enfonsa les seves arrels en la tradició veterotestamentària[49]. El μιμητής no és un èmul superficial sinó qui acull la paraula, i es deixa emmotllar per ella, configurant-se en aquest cas amb Crist, encarnant la imatge de servent sofrent com ho fa Pau[50]. Tribulació i alegria acaben en l’Esperit Sant fent una trilogia que sintetitza l’autèntic viure cristià.

L’església primitiva ha après de Jesús a viure l’alegria en el patiment. L’experiència existencial ensenya que estimar el dolor per si mateix no té sentit: seria una deformació psíquica. Però alegrar-se en la creu seguint les petjades del mestre significa projectar-se en el misteri de la seva passió, mort i resurrecció salvadores, sabent que al final es participarà en la seva glòria (cf. Rm 8,17) aquesta és la paradoxa que obre als fidels el camí de la redempció[51]. Suportar les tribulacions amb l’alegria de l’Esperit Sant no és una obra humana sinó efecte d’una gràcia que fa als tessalonicencs ἠγαπημένοι ὑπὸ τοῦ θεοῦ, ‘estimats de Déu’, i que és motiu d’agraïment. La θλῖψις – tribulació – no és només un factor negatiu que Déu utilitza per animar la comunitat[52], sinó un element constitutiu del viure i actuar cristians[53].

El capteniment a Tessalònica va més enllà de l’ordinari. Ningú no es complau en el dolor per disposició natural. En aquest cas el seu origen és l’Esperit, pare de la consolació i de la felicitat[54]. L’Apòstol assenyala probablement els sofriments que han acompanyat l’evangelització i fundació de la comunitat (cf. 1Ts 2,14; Ac 17,5ss), posant de relleu que la l’alegria no només supera les dificultats, sinó que sembla sorgir de les mateixes proves i tribulacions[55]. Vivint el patiment com a part integral de l’alegria que s’experimenta en Crist, en els membres de la comunitat neix el desig d’imitar Pau. Ells són estimats del Senyor perquè han adquirit l’alegria en l’Esperit i rebut el do de l’elecció, plens d’agraïment a Déu.

Rigaux, remarcant el caràcter de l’alegria com a do de l’Esperit i fent veure la seva relació amb la tribulació, θλῖψις, il·lustra aquest aspecte paradoxal del cristianisme primitiu. Déu–home, glòria-humilitat, potència-obediència, vida-mort mostren, en la seva aparent oposició, que la felicitat cristiana no és quelcom que s’aconsegueix només amb les forces naturals sinó un do de l’Esperit que acompanya els qui són cridats a imitar Crist[56]. El passatge de 2Cor 4,7 ho confirma: «Portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres», afirma Pau, recordant els seus patiments a Corint[57].

3.4 L’alegria en la comunitat de Roma

A Rm 5,2-3a hi trobem un dels pocs passatges[58] en els quals el verb καυχᾶσθαι expressa, a més del gloriar-se –que ocupa en el NT gairebé tot el camp semàntic del terme–, un goig espiritual[59]: «Més encara: fins i tot en les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos». La confiança es recolza en la esperança de la glòria, en el poder i ajuda de Déu, «perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,3b-5).

La part exhortativa de la carta als Romans (Rm 12-16) s’inicia invitant els destinataris a oferir els propis cossos «com una víctima viva, santa i agradable a Déu» i a no conformar-se amb la mentalitat d’aquest món (cf. Rm 12,1-2). La secció de Rm 12,3-8 presenta la comunitat de Roma com un cos format segons el de Crist; les circumstàncies de la seva vida quotidiana, per tant, s’han d’adaptar a aquest organisme espiritual, subratllant el caràcter carismàtic de la comunitat i la missió de cadascú al bé comú[60]. A més, es nota la invitació de Pau a evitar la presumpció i a viure de fe[61]. S’hi esmenten set carismes – profecia, ministeri, ensenyament, exhortació, liberalitat, lideratge, almoina – i en la darrera apareix l’alegria. En efecte, qui exercita la misericòrdia (cf. Tb 1,3; 4,7; Mt 6,2.3.4, Lc 11,41) i obra en favor dels altres com el bon samarità (Lc 10,30-35), ho ha de fer amb alegria (ἐν ἱλαρότητι)[62]. La ἱλαρότης s’entén com qualitat interior de qui exercita la misericòrdia[63] – aquest és l´únic passatge de la literatura paulina on el verb ἐλεεῖν es refereix a la misericòrdia humana, no a la divina (cf. Rm 9,15s; 11,30-32; 1Cor 7,25, 2Cor 4,1; Fil 2,27; 1Tm 1,13.16). Qui l’exercita agraeix el do rebut de dalt i alhora experimenta l’alegria de ser generós[64].

La secció de Rm 12,9-21 continua amb consells i indicacions que deriven de l’amor i de la generositat: trenta-dues exhortacions en total[65]. D’aquestes, vint-i-quatre participis (en 20 casos el verb és explícit), dos a l’infinitiu i sis a l’imperatiu, en una estructura circular[66]. En el vèrtex d’aquestes actituds es troba l’amor sincer, ἀγάπη ἀνυπόκριτος, expressió hel·lenística amb només un paral·lel a 2Co[67]. A Rm 12,9-13 segueixen algunes parènesis particulars, sempre fundades en l’amor: s’inicia amb con τῇ φιλαδελφίᾳ (…) φιλόστοργοι, ‘en l’afecte fratern (…) amorosos’, i s’acaba amb la φιλοξενία, ‘hospitalitat’, únic terme en acusatiu, que confereix al període una forta càrrega retòrica. Com a 1Co 13, l’amor orienta i determina la perícopa[68]. Es podria dir que Rm 12,9-13 mira als lligams dins del cos de Crist mentre que 12,14-21 es refereix a unes relacions més àmplies. El criteri de fons és: l’amor és do diví més gran[69].

‘Joiosos en l’esperança’(Rm 12, 12a) o per mitjà d’ella: τῇ ἐλπίδι és segurament un datiu instrumental amb un cert valor locatiu. El participi χαίροντες es refereix al ‘Déu de l’esperança’ (Rm 15,13) com a font d’alegria (cf. 1Ts 1,3; Fil 3,1; 4,4), més fort que qualsevol patiment (cf. 2Cor 6,10), perquè enmig de les dificultats es dirigeix la mirada vers les realitats invisibles, al sobrenatural i etern, fins i tot quan no es té res a les mans. L’esperança com ethos genera el goig perquè es recolza en Déu, és una esperança que no decep (cf. Rm 5,5)[70], una esperança estretament unida a l’alegria escatològica.

No s’obliden les altres dues exhortacions de Rm 12,12: τῇ θλίψει ὑπομένοντες, ‘pacients en la tribulació’, i τῇ προσευχῇ προσκαρτεροῦντες, ‘constants en l’oració’. θλῖψις és un datiu de relació o potser instrumental: gràcies a les tribulacions s’aprèn a ser pacient, amb l’esperança precedent[71]. El participi προσκαρτεροῦντες, ‘constants’, accentua la pregària i rebaixa la tensió escatològica en establir un nexe de comunicació amb Déu en l’Esperit. Aquesta tensió amb l’esperança pot ajudar a superar les dificultats[72].

A Rm 12,15 hi ha dos infinitius amb valor imperatiu: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren». En la primera frase, ‘alegreu-vos amb els qui estan alegres’ (χαίρειν μετὰ χαιρόντων), l’infinitiu ‘desplegat’ i l’assonància reforcen l’impacte retòric, fent pensar en el συγχαίρειν (cf. 1Co 12,16; Fil 2,17s), exhortació envers els llaços de la comunitat cristiana[73]. Sant Joan Crisòstom observava que és més fàcil patir que alegrar-se[74], ja que l’alegria dels altres pot ser motiu d’enveja. Els membres de l’església local per no pensar en si mateixos i estimar-se mútuament[75].

Encara que es reflecteix una tradició sapiencial hebrea («No t’allunyis dels qui ploren, afligeix-te amb els qui estan afligits»: Sir 7,34), és l’amor el que conté aquesta parènesi paulina[76]. Pau exhorta a compartir els béns amb tota la comunitat, fent pròpies les necessitats dels altres i invita a practicar l’hospitalitat segons el missatge de l’Evangeli. El mateix amor s’ha de manifestar als estranys i fins i tot els que siguin hostils, obrant sempre el bé, vivint en pau i no prenent la justícia per un mateix, tot evitant una imatge massa elevada de la pròpia persona.

  1. Conclusió

L’alegria, present en la pregària d’Israel i en els esdeveniments de l’AT en els quals es descobreix la intervenció divina en favor del poble, és una realitat que comprèn cos i esperit. Aquesta adquireix una nova dimensió quan el Messies es fa present enmig dels seus i s’acompleixen les promeses de redempció i salvació. L’alegria del NT es fita en Jesús, el Fill de Déu, que mogut per l’Esperit Sant manifesta la seva admiració i lloança davant el Pare, que «per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). I amb Ell està Maria, que en el Magnificat expressa el seu goig en veure’s escollida com a Mare del Salvador per aquell que «ha mirat la petitesa de la seva serventa» (cf. Lc 1,48a). Són també un exemple els fidels de Tessalònica que, en el goig de saber-se cridats, han escoltat la Paraula de Déu fins i tot enmig de dificultats i tribulacions, no només per acollir-la i fer-la fructificar sinó també per a transmetre-la a d’altres, sent ells mateixos evangelitzadors.

L’Evangeli comprèn tota la persona, cos, ànima i ment, per a seguir la trilogia paulina, involucrant la humanitat sencera i el seu estatge físic, el món visible, i transformant així la història. En paraules de Sant Joan Pau II, «l’Evangeli és la gran afirmació del món i de l’home perquè és la revelació de la veritat sobre Déu. Déu és la primera font de joia i esperança de l’home (…) L’Evangeli és, per sobre de qualsevol altra cosa, l’alegria de la creació»[77]. Aquesta alegria essencial enfront de l’obra divina ens fa contemplar-la amb optimisme: «El món és quelcom més que un problema a resoldre, és un misteri de goig que contemplem amb joiosa lloança», diu Francesc[78]. Així, l’alegria de la creació es completa i perfecciona mitjançant la salvació del gènere humà: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» (Sl 8,5).

L’ésser humà, en la seva trobada amb Déu, se sent interpel·lat pel seu Senyor, un Pare misericordiós, just i bo. D’aquest mutu coneixement neix l’acceptació del seu projecte salvífic sobre l’home i la dona. Enfront del misteri diví i de l’abundància de dons que vessa sobre les seves criatures apareix a l’horitzó la perspectiva de l’alegria, que sorgeix com agraïment davant dels dons divins.


[1] Cf. Així amb el verb: Pentateuc 13x, històrics 39x, profètics 34x, sapiencials 91x, 13 G. Vanoni, שמח, ThWAT VII, 809s. Jenni-Westermann registra tots dos termes un total de 269 vegades: DTAT II,748.

[2] Cf. G. Vanoni, שמח, 813.

[3] Cf. Jc 16,23; és sobretot en el Deuteronomi on es rebutja l’atmosfera orgiàstica del cananeisme: cf. P. Humbert, ‘Lætari’ et ‘exsultare’ dans le vocabulaire religieux de l’Ancien Testament, RHPhR 22 (1942) 200s.

[4] Vegi’s la invitació del Senyor a alegrar-se en les festes. Dt 16,14.

[5] Cf. P. Humbert, ‘Lætari’,189.

[6] Segona part dels banquets grecs i romans, en els quals els comensals bevien, cantaven poemes convivals (escolis), recitaven poesies o conversaven (Nota del traductor: Gran enciclopèdia catalana).

[7] Vegi’s 1R 8,28; 22,36; Jr 7,16; 11,14; 14,12.

[8] Cf. Pr 1,20; 8,3 y par., on רנן asumeix el significat d’alçar la veu a les assamblees i a las places.

[9] Cf. J. Hausmann, רנן, ThWAT VII, 539.

[10] Cf. C. Barth, גיל, ThWAT I, 1014.

[11] Cf. C. Westermann, Esultare, DTAT I, 360. N’hi ha prou en pensar en Za 9,9 i en So 3,17.

[12] Cf. P. Humbert, ‘Lætari’, 213s.

[13] Cf. R. Bultmann, ἀγαλλιάω κτλ., GLNT I, 52.

[14] Cf. H.G. Liddell, R. Scott, A Greek-English Lexicon, Oxford 91961, in loc.

[15] Cf. F. Blass, A. Debrunner, Grammatik des neutestamentlichen Griechisch, Göttingen 161984, 73; cf. també pp. 6 e 255. Alguns d’aquests verbs són ναυτιᾶν, κοπιᾶν, ἀγωνιᾶν, ἰλλιγιᾶν, etc.

[16] Paraula o expressió que apareix documentada només en un sol exemple. (Nota del traductor)

[17] Cf. B. Estrada, Lieti nella speranza. La gioia nel Nuovo Testamento, EDUSC, Roma 2001, 28-45.

[18] Figura retòrica consistent en l’acostament de dos membres conceptualment paral·lels però de manera que els termes del segon estiguin disposats en l’ordre invers dels del primer. (Nota del traductor)

[19] «També la gent de les regions veïnes, fins i tot d’Issacar, Zabuló i Neftalí, van arribar amb ases, camells, mules i bous, carregats de queviures: farina, pans de figues, panses, vi, oli, vedells, anyells i cabrits en abundància, perquè Israel estava de festa» (1Cr 12,41). Aquí, com en la longevitat, hi ha una relació de recíproca causalitat. En el text es diu que els aliments es porten perquè «Israel estava de festa», alegría que, alhora, procuren les menges.

[20] Cf. P. Dacquino, La gioia e l’aldilà nella Bibbia, Conc. 4 (1968) 31.

[21] Sl 118,24, amb les arrels שמח y גיל.

[22] De l’Escriptura es dedueix que la Pasqua representava inicialment un ritus unit a la casa i al cap de família. E. Otto, T. Schramm, Fest und Freude, Kohlhammer, Stuttgart 1977, 11.

[23] La Pasqua a l’inici era probablement diversa de la festa dels àzims: amb la primera s’hauria evocat l’alliberament d’Egipte i la salvació dels primogènits d’Israel, mentre que amb la segona s’hauria celebrat la collita del gra a la terra donada per Déu i l’expulsió dels enemics de la terra de Canaan: cf. E. Otto, T. Schramm, Fest und Freude, 9-38.

[24] Cf. B. Reicke, Diakonie, Festfreude und Zelos, Lundequistska Bokhandeln, Uppsala 1951, 167s.

[25] Cf. Dt 16,11.14s. La forma verbal es sempre ושמחת («i t’alegraràs») que en grec es tradueix amb καὶ εὐφρανθήσῃ, el verb més adient per a indicar festes i banquets (celebra la festa).

[26] Spicq ha mostrat papirs on la χαρά s’experimenta en retornar a la terra d’origen, en difondre les bones notícies, en la crescuda del Nil, en les festes. Les referències religioses semblen de matriu cristiana: C. Spicq, χαρά NLN II, 781s.

[27] Cf. Platón, Cratylus 419b.c.

[28] A la filosofia estoica existien λύπη/φόβος i ἡδονή/ἐπιθυμία; afectes fonamentals emparellats.

[29] Cf. H. Conzelmann, Χάρις κτλ., GLNT XV 529-532, on s’il·lustra la relació entre els dos mots amb citacions del grec clàssic i hel·lenístic; cf. W.G. Morrice, Joy, DPL, 511s. K. Berger en canvi diu que la relació és secundària: Apostelbrief und apostolische Rede. Zum Formular frühchristlicher Briefe, ZNW 65 (1974) 201.

[30] Cf. R. Bultmann, Εὐφραίνω κτλ., GLNT III, 1205s.

[31] Cf. S. Pedersen, Εὐφραίνω, DENT I, 1472.

[32] Cf. F. Debuyst, La festa, segno di anticipazione della comunione definitiva, Conc. 4 (1968) 1608s; S. Pedersen, Εὐφραίνω, 1473.

[33] Cf. R. Bultmann, Ἀγαλλιάω κτλ., GLNT I, 54 no sembla tan clar; momés Jn 5,35 tindria aquestes característiques

[34] Més endavant es veuran les narracions de la infància i les paràboles de la misericòrdia en Lluc.

[35] Cf. B. Estrada, Gioia, a G. De Virgilio (ed.), «Dizionario Biblico della Vocazione», Ed. Rogate, Roma 2007, 382.

[36] Segons I.H. Marshall el missatge fa ressò als anuncis que arriben a tot l’oikoumene; cf. Commentary on Luke, Eerdmans, Grand Rapids 1978, 109.

[37] Cf. J. Nolland, Luke 1-9,20, Word, Dallas 1989, 106.

[38] Cf. H. Schürmann, Il Vangelo di Luca I, Paideia, Brescia 1983, 233.

[39] Cf. E. Borghi, La responsabilità della gioia: prospettive lucane per la vita di ogni essere umano, RTLu 3 (1998) 512.

[40] Cf. H. Sahlin, Der Messias und das Gottesvolk, Almqvist & Wiksell, Uppsala 1945, 214.

[41] Cf. I.H. Marshall, Luke, 110. És ‘únic cas del NT on s’anomena Jesús σωτήρ. Cf. J. Nolland, Luke, 107.

[42] L’expressió és freqüent a 1-2Sa, on es refereix a Saul. Als Salms de Salomó 17,32; 18,7, i a Lm 4,20 sembla referir-se al Messies.

[43] H. Schürmann fa veure la dimensió cristològica present en aquest passatge en contrast amb l’Anunciació on la realitat està en el futur: Luca, 228, n. 107.

[44] Cf. J. Ratzinger-Benedetto XVI, Gesù di Nazaret, Rizzoli, Milano 2007, 69-70.

[45] Cf. B. Estrada, Il loghion di Lc 10,21-22, in G. De Virgilio, P.L. Ferrari (ed.), «”Lingue come di fuoco” (At 2,3). Studi lucani in onore di S.E. Carlo Ghidelli», Studium, Roma 2010, 139-156.

[46] Cf. G. Barbaglio, Analisi formale e letteraria di 1Ts 1-3, in M.G. Angelini (ed.), «Testimonium Christi. Scritti in onore di J. Dupont», Paideia, Brescia 1985, 35-56(36).

[47] Basta pensar el títol que dóna H. Schlier al seu comentari a 1Tes: L’Apostolo e la sua comunità, Paideia, Brescia 1976, 17.

[48] Cf. P. Iovino, La Prima Lettera ai Tessalonicesi, EDB, Bologna 1992, 64.

[49] Cf. P. Iovino, Chiesa e Tribolazione. Il tema della θλῖψις nelle Lettere di S. Paolo, Palermo 1985, 44-49. Qlla tarionza dei lo, alla situazioni dei fedeli in cui si compie l’assimilazione della parola.

[50] Terme clàssic que manca als LXX i que al NT només es troba en Pau i a He 6,12 (el verb μιμεῖσθαι també a 3Jn 11); cf. W. Michaelis, Μιμέομαι κτλ., GLNT VII, 265-268.273; D.M. Stanley, Become Imitators of Me: The Pauline Conception of Apostolic Tradition, Bib. 40 (1959) 859-877.

[51] Cf. B. Estrada, The Last Beatitude. Joy in Suffering, Biblica 91 (2010) 187-209.

[52] A. Vanhoye, Esegesi della prima lettera ai Tessalonicesi, Roma 1987, 41 (pro manuscripto).

[53] Cf. supra el nostre comentari a l’acollida de la paraula amb joia a Mc 4,16 par; cf. B. Estrada, El Sembrador. Perspectivas filológico-hermeneúticas de una parábola, Universidad de Salamanca, Salamanca 1994, 174-177.

[54] Cf. E. Best, The First and Second Epistles to the Thessalonians, Black, London 1972, 78s.

[55] Cf. H. Schlier, L’Apostolo, 29s.

[56] Cf. B. Rigaux, Saint Paul: Les Épîtres aux Thessaloniciens, Gabalda, Paris 1956, 383.

[57] Cf. R.C. Tannehill, Dying and Rising with Christ, Töpelmann, Berlin 1967, 100-104.

[58] A. Schmoller, Handkonkordanz zum griechischen Neuen Testament, Deutsche Bibelgesellschaft, Stuttgart 31989, 277, sosté que l’únic text del NT al que es poden aplicar les paraules llatines esultare/esultatio al vocable grec καυχᾶσθαι/καύχησις es el de Jm 4,16 (νῦν δὲ καυχᾶσθε ἐν ταῖς ἀλαζονείαις ὑμῶν). Però en aquesta perícopa es parla de envaniment, que no té res a veure amb l’alegria en l’Esperit. A 1Cor 1,26-29 s’esmenta la vocació dels corintis, poc estimada pels homes però estimada per Déu, «així ningú no es pot gloriar davant de Déu» (ὅπως μὴ καυχήσηται πᾶσα σὰρξ ἐνώπιον τοῦ θεοῦ).

[59] Cf. W. Bauer, K. Aland, Griechisch-Deutsches Wörterbuch zu den Schriften des Neuen Testaments und der frühchristlichen Literatur, De Gruyter, Berlin-New York 61988, s.v. καυχάομαι. Un estudi més acurat es pot trobar a J. Sánchez Bosch, “Gloriarse” según San Pablo, Biblical Institute Press, Roma 1971.

[60] Cf. J.A. Fitzmyer, Romans, Doubleday, New York 1993, 645; X. Alegre, Carta a los Romanos, Verbo Divino, Estella 2012, 306.

[61] Cf. J.D.G. Dunn, Romans II, Word, Waco 1988, 719s.

[62] Cf. H. Schlier, Romani, 595 diu que es la fides quæ creditur; Filone, Spec. Leg., 4,74; Així ensenyava el R. Yishaq: «si algú fa almoina, que ho faci amb un cor alegre»; H.L. Strack, P. Billerbeck, Kommentar zum Neuen Testament aus Talmud und Midrasch III, Beck, München 41963, 296.

[63] «Presenta les ofrenes amb la cara alegre, ofereix com a cosa santa el teu delme amb alegria»: Sir 35,8.

[64] Cf. H. Schlier, Romani, 600.

[65] Cf. J.A. Fitzmyer, Romans, 651; J.D.G. Dunn, Romans II, 736.

[66] Così D.A. Black, The Pauline Love Command: Structure, Style and Ethics in Romans 12,9-21, FilNeot 2 (1989) 3-22.

[67] Cf. 2Cor 6,6; L’adjectiu ἀνυπόκριτος apareix també en las cartes Pastorals, en la de Jaume i en la 1ª de Pere.

[68] Cf. B. Byrne, Romans, Liturgical Press, Collegeville (MN) 1996, 375.

[69] Cf. X. Alegre, Romanos, 308.

[70] Cf. K. Barth, Die Römerbrief, Evangelischer Verlag, Zurich 101967, 442.

[71] Cf. H. Schlier, Romani, 606s.

[72] Cf. J.A. Fitzmyer, Romans, 654.

[73] Cf. J.D.G. Dunn, Romans II, 746.

[74] Cf. Giovanni Crisostomo, In Epistula ad Romanos homilia XXII, 1 (PG 60,610).

[75] Cf. C.K. Barrett, A Commentary to the Epistle to the Romans, London 1957, 241.

[76] Cf. B. Byrne, Romans, 378.

[77] Cf. Beat Joan Pau II, Travessant el llindar de l’Esperança, Plaza & Janés, p. 21.

[78] Francisco, Laudato Sì, LEV, Ciudad del Vaticano 2015, 12.

* S’han utilitzat els mots: Alegria: Sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció d’ànima; Joia: gran alegria; Gaubança: Viva alegria. Jubilació: alegria expansiva; Goig: Emoció causada per la contemplació d’una cosa que plau granment, per l’esperança d’obtenir allò que abelleix, per l’adquisició del bé desitjat (Font: Gran diccionari de la llengua catalana). Excepte petites modificacions que no esqueien al context, s’ha utilitzat la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional (Nota del traductor).

Conferència del Card. Francesco Monterisi: «L’alegria cristiana en els documents del Sant Pare Francesc»

“La joia cristiana als Documents del Sant Pare Francesc” 

El Papa Francesc i la joia

Benvolguts amics,

he acceptat amb molt de gust la invitació a parlar-vos del nostre estimat Papa Francesc, «Papa de la Joia», com ja el defineix algun escriptor i com es manifesta en els principals Documents publicats fins ara en el seu Pontificat.

He dit que sí a la invitació perquè m’he sentit atret sobretot per la idea de  comunicar alguna reflexió sobre el Sant Pare i el seu pensament a un auditori format en bona part per sacerdots catalans, que són realment molt receptius i reflexius. Després, en realitat, de tant en quant m’ha vingut la preocupació de no ser capaç d’interessar-vos o bé de dir-vos coses que ja sabeu, o que les exposaria només de manera criticable.

En acabat, he pensat que aquest compromís seria una bona ocasió per a mi mateix d’aprofundir el coneixement d’un aspecte important –la joia– de les orientacions que el Papa Francesc ha donat fins ara a la seva «missió petrina»; es tracta de gairebé sis anys, del 13 de març de 2013 fins avui. Sis anys no són poquíssims, si pensem que el Pontificat de sant Joan XXIII ha durant cinc anys i ha marcat molt el camí de l’Església del segle passat.

I finalment, puc dir-vos que us parlaré amb una única intenció: donar-vos motius per sentir-vos partícips de la joia de pertànyer a la nostra Església Catòlica en aquest temps i amb aquest Papa.

Amb això ja haureu entès que sóc un seguidor convençut i partidari de l’anomenada «línia» del Papa Francesc. M’ho demana un motiu de fe: és a dir, crec que el Senyor està donant una especial assistència, una bona dosi del seu Esperit Sant al Papa, que és actualment el seu Vicari, el «dolce Cristo in terra». A més, he après des del Seminari el sentit de cercar-d’entendre les raons de les decisions, dels gestos i de les paraules del Papa del moment; i gairebé sempre he trobat que les puc compartir.

Un darrer advertiment, gairebé innecessari: tot el que diré no té cap «secret d’ofici», no hi ha res d’oficial, parlaré de fets públics, o com a màxim personals, és a dir escoltats o viscuts només per mi mateix. Les reflexions o parers que manifestaré són només fruits del meu judici, per tant, n’assumeixo tota la responsabilitat.

He tingut la gràcia de conèixer el nostre Sant Pare Francesc pocs anys abans de la seva elecció com a Papa, en el període de 1998 a 2009, quan jo era Secretari de la Congregació per als Bisbes. El Cardenal Jorge Bergoglio, Arquebisbe de Buenos Aires venia bastant a Roma –prop de dues o tres vegades a l’any–, especialment en el període en què era President de la Conferència Episcopal Argentina. Naturalment, les seves visites estaven motivades per qüestions de la seva competència, és a dir de la seva Arxidiòcesi i de la situació general del seu país. Venia per trobar-se amb el Prefecte de la Congregació per als Bisbes i, acabat aquesta entrevista, passava a veure també el Secretari (cosa que no fan pas tots els Bisbes). Parlàvem de tot una mica, amb molta confiança. En acabat, la conversa anava a petar als problemes d’Argentina. Semblava que volgués saber què pensava jo del que li havien dit el Prefecte o d’altres de la Cúria. Era un temps difícil per al seu país, tant en les relacions amb l’autoritat; el Presidents Menem i Kirchner, com amb la Santa Seu.

Recordo que des de la nostra primera trobada em vaig sentir «molt a gust». Es va produir entre nosaltres una plena sintonia i jo vaig poder adquirir molts punts de saviesa d’aquelles converses. Quant a això, puc referir un episodi que em va fer intuir alguna cosa del plantejament fonamental de l’Arquebisbe Bergoglio en el camp pastoral. Havia sabut que ell, quan se’l convidava a una celebració no feia servir mai un vehicle seu o d’altri per anar al lloc de la celebració: en el moment oportú sortia de la seva habitació (potser amb la mitra sota el braç), agafava un mitjà públic i arribava a destí. En una de les primeres visites, em vaig sentir «autoritzat» a dir-li –tenint en compte la confiança demostrada–:  «Eminència, perquè ho feu així? Sou una Autoritat ben coneguda, amb un càrrec públic. Als mitjans públics es pot trobar amb algú que el molesti demanant-li una recomanació o li faci crítiques o, pitjor, que l’insulti…». Ell va somriure, i em va respondre: «Però a mi m’agrada estar enmig de la gent».

L’he tornat a veure al Conclave del 2005, quan fou elegit el Papa Ratzinger (jo hi vaig entrar com a Secretari del Conclave; això és un càrrec que pertoca al Secretari de la Congregació per als Bisbes i només es refereix a l’organització i als aspectes logístics de l’esdeveniment), i al Conclave de març de 2013, en el qual participava a les votacions. Lògicament, no puc dir res del que va passar en aquells dies.

De tota manera, entre els fets més significatius respecte al Cardenal Bergoglio, hi ha el breu discurs que va fer en la trobada de tots els Cardenals, també dels no electors (les anomenades «Congregacions Generals»), que es tenen cada matí uns dies abans de l’ingrés al Conclave mateix. En aquestes Congregacions Generals cada Cardenal pot demanar la paraula per exposar les seves reflexions i propostes per al Conclave: per exemple sobre el seu desenvolupament, característiques i qualitats que haurà de tenir el nou Papa, sobre les principals qüestions que haurà d’afrontar i resoldre, quan sigui elegit. D’aquell discurs del Cardenal Bergoglio, ha estat publicat, després d’un temps, el foli manuscrit on havia escrit els punts principals. Entre altres coses, al foli hi havia aquesta frase: (El nou Papa) ha de ser un home que, de la contemplació i de l’adoració de Jesucrist tregui la inspiració per ajudar l’Església a sortir de si mateixa vers les perifèries existencials. A més, l’ajudi a ser mare fecunda que visqui la dolça i consoladora joia d’evangelitzar (Juan V. BOO, p. 271). D’aquestes paraules es veu que el Card. Bergoglio tenia al cap quin Papa desitjava que fos elegit (un home de pregària i contemplació) i quins problemes pensava que l’elegit hauria de tractar primer per al bé de l’Església, és a dir: sortir de si mateixa, anar cap a les perifèries existencials i, podem subratllar, «la joia d’evangelitzar». Aquestes darreres paraules, com és palès, constitueixen l’incipit del seu document programàtic «Evangelii Gaudium» (La Joia de l’Evangeli), publicat el novembre del 2013, any del mateix Conclave.

En efecte, l’elecció del Papa Francesc va anar acompanyada per una gran onada de joia. El clima del Conclave de març de 2013 era molt pesat, segons molts. Érem enmig d’unes circumstàncies excepcionals i preocupants: la renúncia inesperada de Benet XVI; la ventada del ressò de molts casos de pedofília per part del clergat dels Estats Units i després descoberts a Europa; i després els escàndols de l’IOR, el gest sense precedents d’un que fotografià documents de sobre la taula del Papa per donar-los a un periodista; hi va haver l’escàndol del Cardenal d’Escòcia que va demanar no participar al Conclave – potser el primer cas a la història dels Conclaves – per les lamentables acusacions d’immoralitat revelades en aquells dies; el Pares Cardenals hagueren de votar per consentir tal absència.

Amb la notícia de l’elecció del nou Papa es va produir un veritable esclat de joia en tots, com per l’alliberament d’aquell clima opressiu: entre els Cardenals, els qui es trobaven a la Plaça de Sant Pere i després a tota l’Església. I tanmateix, no tots coneixien l’Elegit, però ell va manifestar a la multitud tot seguit aquell tarannà cordial quasi familiar (recordeu la salutació «bona tarda!», la primera paraula que va pronunciar com a Papa) que va conquerir l’ànim de la gent, comunicant seguretat, una gran serenitat i sentiments d’esperança.

Ara podem dir que allò no va ser un canvi momentani, un passar de la tristesa a la joia. Des d’aleshores, sempre les trobades amb el Papa Francesc amb la gent o amb grups especials continuen suscitant sempre manifestacions de veritable felicitat i sentiments d’afecte i de confiança. Tot i així, malgrat les recents crítiques contra el Papa, que apareixen en les informacions dels diaris, constatem que no s’ha exhaurit el clima festiu de les trobades. El Papa Francesc sap parlar amb un llenguatge senzill, directe, entenedor per tots; entra en contacte immediat i cordial amb tota classe d’homes i dones, dels menuts als adults, de les persones cultes als qui són menys afavorits. Si ens demanem les característiques, les qualitats que fan el Papa Francesc acollidor i simpàtic a tants, potser podem conjecturar-ne aquestes dues: la seva mansuetud i la seva joia:

– En efecte, en la seva primera aparició davant d’una gentada, i en les trobades amb grups i amb persones singulars, tot seguit es manifesten la seva autenticitat i humilitat, que el fan senzill, com «un de nosaltres», un home de bona ànima, en el parlar i fer-se proper amb cordialitat i tendresa.

– En segon lloc, es veu que té una innata i constant serenitat d’ànim. Mostra sempre un sentit positiu de la vida. Moltes vegades es nota com sap amagar les preocupacions que li han de produir els assumptes de l’Església i del món que farien tremolar els pols d’algunes persones responsables. El nostre Papa reix a vèncer la tristesa; al menys, no la mostra mai. Ans, en les maneres i moments adients, sap bromejar i veure els aspectes irònics de les situacions. Bàsicament, és una persona que té alegria i dóna alegria. Podria citar diversos episodis en els quals, a l’inici d’una conversa, per una notícia o pregunta, el Papa Bergoglio ha contestat amb una broma divertida… Els anglosaxons dirien que té un fort “sense of humour”.

En aquest sentit, (per l’actitud sempre serena, i també alegra, bromista del Sant Pare), he sabut que diversos amics seus i coneguts han notat el canvi notable del seu ànim amb la seva elecció al Papat. Diuen que a Buenos Aires molt sovint semblava més aviat preocupat; en canvi, de Papa s’ha mostrat sempre serè i distès.

Ho han confirmat a un periodista «els càmeres i el Director de l’aleshores Centre Televisiu Vaticà, Mons. Dario Viganò». Aquests van constatar el canvi produït «durant el trajecte de la Capella Sixtina al Balcó central de la Basílica de Sant Pere»: un trajecte de quaranta passes, per qui no conegui el lloc. Havien fet les seves preses «a mig camí» d’aquell trajecte, és a dir quan el Papa electe va entrar «amb un aspecte molt seriós i inquiet» a la Capella Paulina, on va romandre alguns minuts davant del Tabernacle… Immediatament després, el varen veure sortir somrient, visiblement alleujat i relaxat, com si fos una altra persona. Després d’alguns mesos, el mateix Papa Francesc mateix ha admès, sense gaires detalls, d’haver rebut en aquell moment una ajuda especial del Senyor. Va dir a un amic: Quan era arquebisbe de Buenos Aires pensava que havia de resoldre un munt de problemes i em sentia aclaparat. Ara que els tinc com a Papa, veig clarament que només el Senyor els pot resoldre i ho confio a Ell (cf. Ibi., pp. 15  i ss).

No es pot saber com aquest episodi hagi pogut influir en la predicació i en la redacció dels documents del Papa Francesc en el curs del seu Pontificat. Impossible referir citacions, esments i al·lusions a la JOIA en les seves intervencions de diversos tipus. Ell en parla més àmpliament en quatre dels més importants documents fins ara publicats:

  1. A) L’Exhortació Apostòlica EVANGELII GAUDIUM, apareguda el 24 de novembre del 2013, com a programa del pontificat i crida a tota l’Església a comprometre’s en l’evangelització del món.
  1. B) L’Encíclica LAUDATO SI’, del 24 de maig de 2015, sobre la cura de la creació o de la «Casa comuna», com l’anomena el Papa. El seu incipit en llengua vulgar (Cas únic per a una Encíclica) és la citació del Càntic de les criatures de Sant Francesc d’Assís; l’expressió Laudato si’, mio Signore es repeteix més vegades en el Càntic, com a pregària de regraciament ple de joia a Déu Creador;
  1. C) El 19 de març del 2016 fou publicada l’Exhortació Apostòlica AMORIS LAETITIA, sobre el matrimoni cristià, com a conclusió dels dos Sínodes del 2014 i del 2015 sobre aquest argument;
  2. D) El 19 de març de l’any passat 2018, ha estat publicada l’Exhortació Apostòlica GAUDETE ET EXULTATE, sobre la crida universal a la santedat, en el món contemporani.

El primer document, l’Exhortació Apostòlica EVANGELII GAUDIUM, apareguda el 24 de novembre del 2013, és el document programàtic d’aquest pontificat. El Papa Francesc proposa el plantejament urgent de fer-se anunciadors de l’Evangeli a tots els membres de l’Església Catòlica, als laics tant com als Pastors.

(Entre parèntesi: la Constitució Apostòlica Episcopalis Communio del 15 de setembre de 2018, ha formulat la reforma del Sínode dels Bisbes, considerada com la reforma més important de les fetes pel Sant Pare. Aquest institut es dirà encara Sínode dels Bisbes, però és clar que tots els components de l’Església, des del Papa, als Bisbes, sacerdots, religiosos, fins i tot cada fidel, són cridats a col·laborar activament no només a la preparació i desenvolupament del mateix Sínode, sinó també a la vida i a l’activitat de la sencera comunitat catòlica).

L’estil, les modalitats, el «sentiment» permanent, en desenvolupar aquesta acció missionera de tota l’Església haurà de ser precisament la «joia d’evangelitzar» (nn. 1-13). La primera frase del Document és: La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Tot comença amb la trobada personal de cada home amb Jesús; i cada acte del cristià a l’Església hauria de tenir la JOIA com a «teló de fons». Perquè és Jesús qui allibera el batejat de tots els pecats i el fa participar de la vida divina; i així l’aparta de la de la tristesa individualista (…), del pessimisme, de l’aïllament (…) i de l’autorreferencialitat. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria, continua el Papa; i per tant, dirigeix a tots els cristians una invitació apressada a cercar el Senyor de la bellesa i de la felicitat, sempre, «cada dia sense aturar».

No són cristians autèntics els qui semblen tenir un estil de Quaresma sense Pasqua. Perquè, si coneixem íntimament Jesús «Evangeli etern», amb la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables, font constant de novetat, i si som conscients del seu amor immens en Crist mort i ressuscitat, només podem estar en la JOIA.

A més, estem portats a comunicar als germans la «bona notícia». El Papa subratlla: El bé sempre tendeix a comunicar-se i cada persona es fa plena en la relació amb els altres. En essència, el cristià es realitza en la plenitud de la joia, quan comunica l’Evangeli: aleshores, viu en un nivell superior perquè la vida s’acreix donant-la i es debilita en l’aïllament … La missió al capdavall és això. El Papa cita sant Pau que escrivia: «L’amor de Crist ens té agafats» (per això) «Ai de mi si no anunciés l’Evangeli!». I exhortava en la carta als Filipencs: Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!

L’exhortació a defugir del pessimisme estèril es repeteix en els nn. 84-86 de l’Evangelii Gaudium. La joia de l’Evangeli és aquesta que res ni ningú ens podrà prendre,  com Jesús ens ha assegurat. Encara que ens facin mal les misèries de la nostra època, amb la desertificació espiritual produïda pels qui volen construir una societat sense Déu,  hem de dissentir d’aquests profetes de calamitats, avesats a anunciar sempre infaustos esdeveniments. Però precisament a partir de l’experiència d’aquest desert, d’aquest buit, és com podem descobrir novament la joia de creure (…); es necessiten sobretot persones de fe que, amb la seva pròpia vida, (…) mantinguin viva l’esperança (…) No ens deixem robar l’esperança!

            L’Evangelii Gaudium conclou amb una pregària a la Mare de Déu, Estrella de la nova evangelització, ajuda’ns a resplendir en el testimoni de la comunió, del servei (…) l’amor als pobres, perquè la joia de l’Evangeli arribi fins als confins de la terra (…) Mare de l’Evangeli vivent, font d’alegria per als petits, prega per nosaltres. Amén. Al·leluia.

L’Encíclica Laudato Si’, que fou publicada el 24 de maig del 2015, explana el tema de la joia en la relació de l’home amb les coses creades i la natura.

L’ésser humà és una criatura d’aquest món, que té dret a viure i a ser feliç, escriu el Papa. La felicitat de l’home es basa principalment en valors de l’esperit, i en particular en la seva relació amb Déu i amb els germans. Però no pot prescindir de la seva relació amb el món físic. Per aconseguir-ho cal tenir cura en primer lloc del fet que l’ambient en el qual viuen les persones pugui contribuir a  un veritable progrés integral i una millora de la qualitat de vida del mateix home (nn. 17 a 46).

La vida bona, realitzar amb joia i satisfacció la seva plenitud, ha d’abastar la «salut» de la ment. L’ànim humà s’enriqueix sobretot amb la veritable saviesa, producte de la reflexió, del diàleg i del trobament generós entre les persones. No n’hi ha prou amb una mera acumulació de dades que acaba saturant i obnubilant, en una espècie de contaminació mental (n. 47). Amb aquestes paraules, l’Encíclica subratlla que a la societat actual val més la riquesa de la informació a costa de la reflexió. Per tant, s’hauria d’afavorir els temps de silenci i de meditació; en canvi, no s’hauria d’exagerar l’ús dels mitjans de comunicació; en els últims anys s’ha estès una mena de «dependència» dels ordinadors, mòbils, etc. Aquest ús exagerat ens impedeix de prendre contacte directe amb l’angoixa, amb el tremolor, amb l’alegria de l’altre i amb la complexitat de la seva experiència personal dels germans.

Passant més directament a la relació entre l’home i les coses creades, el Papa Francesc posa la joia en el fruir de les coses boniques del món al nostre abast, sempre que romanguem en harmonia amb elles. Aquest plantejament de connexió, de «sintonia» i «harmonia» amb les coses del món es desenvolupa en el nostre ànim. Així ens ho ensenyen la Sagrada Escriptura i el pensament religiós abans i desprès de Crist.

En els nn. 66 i següents d’aquesta Encíclica, s’hi troba una interpretació autoritzada de l’expressió domineu la terra… (Gn 1,28). Pel Papa, cal excloure tot domini despòtic i irresponsable de l’ésser humà sobre les altres criatures. Sant Francesc d’Assís ens dóna l’exemple de com alimentar i mantenir l’harmonia entre nosaltres i elles. La fe en la creació i en el retorn al Déu de l’Univers, sigui de l’home, sigui de les coses creades, ens confirma que és Déu, no l’home, la principal referència de tot. Però l’home n’és l’administrador; per això pot gaudir-ne, no demolir. Llavors, conclou el Papa, gaudim de les criatures! I cita un document de la Conferència Episcopal del Japó: «Viure amb joia en l’amor a Déu i en l’esperança és percebre cada criatura que canta l’himne de la seva existència» (n. 86).

És interessant fer notar, quant a citacions, que el Papa ha fet seva la frase següent, treta de la “laicíssima”, laicíssima declaració per l’ecologia, l’anomenada Carta de la Terra, «esponsoritzada» per l’ONU i firmada a l’any 2000 per nombroses entitats i autoritzats homes polítics, religiosos, artistes, treballadors, de tot el planeta: El destí comú (de nosaltres, homes), ara com mai no ho va ser en la història, ens obliga a cercar un nou inici… Que la nostra època pugui ser recordada pel desvetllar-se d’un nou respecte per la vida, per la decisió d’assolir la sostenibilitat…, per la justícia i la pau… i per la joiosa celebració de la vida (n. 207).

La cura de les coses creades demana un compromís personal de cadascú de nosaltres, a més del general de tota la humanitat. El Sant Pare afirma la necessitat, per cadascun i per la societat, de viure amb sobrietat, i no cedir a les urpes del «consumisme». Recorda que, la constant acumulació de possibilitats per a consumir distreu el cor i impedeix valorar cada cosa i cada moment. (…) Després el Papa ens deixa un axioma de saviesa: L’espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. (n. 222)

I conclou així la seva Encíclica: Juntament amb totes les criatures, caminem per aquesta terra buscant Déu (…) Caminem cantant. Que les nostres lluites i la nostra preocupació per aquest planeta no ens prenguin la joia de l’esperança (n. 244). Senyor, Inundeu-nos de pau, perquè visquem com a germans i germanes (n. 246).

El 19 de març del 2016 ha estat publicada l’Exhortació Apostòlica Amoris Laetitia; és el document més extens del pontificat de Francesc. Té una riquesa profunda d’ensenyaments, reflexions, suggeriments sobre el matrimoni cristià. És una pena que el nucli principal d’aquest Document hagi estat «enfosquit» pels mitjans; quan n’han parlat, només ho han fet de les polèmiques sobre la Comunió als divorciats i tornats a casar.

No obstant el Papa, ha fet precedir l’Exhortació de dos anys de consultes i de intercanvis d’opinions en tota l’Església i dos Sínodes dels Bisbes al Vaticà. La seva intenció era precisament mostrar la bellesa i la joia (laetitia) del matrimoni cristià fundat en l’amor. Certament hi ha hagut fruits de la preparació i de la publicació d’Amoris Laetitia; però em pregunto si els objectius s’han aconseguit. No és fàcil canviar a una visió positiva de la família la mentalitat molt comuna a la societat d’avui, que veu el matrimoni com «una presó» – per això tantes separacions conjugals –, amb el sentit de la sexualitat capgirat, amb pocs fills, i difícil d’educar-los. Tanmateix, la pregària i el compromís ens han de mantenir en l’esperança que aquest canvi pot venir en un futur pròxim no podem cedir en l’afany per redreçar la situació.

El Papa inicia amb aquesta afirmació: L’alegria de l’amor que es viu en les famílies és també joia de l’Església. I aclareix que aquesta Exhortació és abans de res una proposta per a les famílies cristianes, que les estimuli a valorar els dons del matrimoni i de la família. En segon lloc, espera que aquesta, amb el que l’Església està fent, pugui ajudar als qui es troben en situacions on la vida familiar no es realitza perfectament o no es desenvolupa amb pau i joia (n.5).

El Salm 128 és punt de partença de l’Exhortació pel discurs sobre la bellesa de la família. Feliç tu, fidel del Senyor, és també feliç perquè té una esposa que fruitarà com una parra, tindrà nombrosos fills com plançons d’olivera, i una llarga vida per tal que puguis veure els fills dels teus fills!, i a més gaudir de l’obra de les seves mans. L’home és «benaurat… i feliç» quan té tot això.

Però cal ser realistes: Dono gràcies a Déu perquè moltes famílies, que són lluny de considerar-se perfectes, viuen en l’amor, … segueixen endavant, tot i que caiguin moltes vegades tot fent camí. No existeix en la realitat un estereotip de família ideal, sinó un mosaic format per tantes realitats diferents, curulles de goig, drames i somnis. En canvi, són tristes les separacions definitives, tant per als cònjuges com per als fills.

Molts sants han vist en la Sagrada Família de Natzaret, el model més elevat per les famílies cristianes que s’afanyen a renovar la seva esperança i la seva joia (n. 65).

El Papa Francesc subratlla amb força l’amore com a fonament joiós de l’existència mateixa de la Família: L’amor viscut en les famílies és una força constant per a la vida de l’Església. (…) En la seva unió d’amor els esposos experimenten la bellesa de la paternitat i la maternitat; (…) celebren els seus moments feliços i es recolzen en els episodis difícils de la seva història de vida (n. 88).

Als nn. 89 a 126 del Document, el Papa desenvolupa una estupenda aplicació a l’amor dels esposos, l’himne de la Caritat de la primera Epístola de sant Pau als Corintis. Aquesta part acaba així: En el matrimoni convé tenir cura de la joia de l’amor. No del plaer sinó de la joia… que permet trobar gust en variades realitats, també en les etapes de la vida on el plaer s’apaga. Per això deia sant Tomàs que s’usa la paraula «JOIA» per referir-se a la dilatació de l’amplada del cor. I en fi, les alegries més intenses de la vida les tenim quan podem provocar la felicitat dels altres (n. 129).

Ja Benet XVI, recorda el Papa Francesc, havia desfet el rumor estès  segons el qual de que l’Església, amb les seves prohibicions i manaments fa tornar amarga la cosa més bonica de la vida, l’amor entre els esposos. L’actual Pontífex reitera (nn. 147 i ss.) que l’Església no posa cartells de prohibició allà on es troba la joia disposada pel nostre Creador. Nosaltres creiem que Déu estima l’alegria de l’home, en l’amor de la família com en tots els elements de la seva vida. Ell ho ha creat tot perquè en fruïm (1Tm 6, 17). Deixem que l’alegria flueixi davant de la seva tendresa quan ens proposa: Fill meu, en la mesura que puguis, tracta’t bé […] No et privis del bon dia que passa (Si 14,11.14). També una parella de cònjuges, per tant, respon a la voluntat de Déu seguint aquesta invitació bíblica: Del dia feliç, alegra-te’n (Qo 7,14). D’una altra banda, els moments de joia, el descans o la festa, i fins i tot la sexualitat, s’experimenten com una participació en la vida plena de la seva Resurrecció. Els cònjuges conformen amb diversos gestos quotidians aquest «espai teologal en el qual es pot experimentar la presència mística del Senyor ressuscitat» (n. 317 i ss.)

L’Exhortació conclou amb una pregària: Santa Família de Natzaret, fes que tots siguem conscients del caràcter sagrat i inviolable de la família, de la seva bellesa en el projecte de Déu.

I acaba, l’Exhortació Apostòlica Gaudete et Exultate, sobre la «crida a la santedat en el món contemporani», (publicada el 19 de març de l’any passat). En llegir aquest document diverses vegades m’he dit que el Sant Pare probablement s’ha mirat ell mateix per descriure la seva tensió vers la santedat.

El Papa Francesc diu on trobar la plenitud de la joia cristiana, també en el difícil context del nostre temps: la serenitat, la pau i la joia de l’ànima es troben en l’esforç vers la perfecció i la santedat. «Alegreu-vos-en i celebreu-ho» (Mt 5,12), diu Jesús a qui dóna la vida per Ell. Sí, el Senyor ho demana tot, i ofereix la vida veritable, la felicitat per a la qual hem estat creats (n. 1).

Déu crida tots a la santedat, al grau més alt. Els sants proposats per l’Església han respost concretament a aquesta crida i ens donen exemple. Però el Papa subratlla la santedat «amagada» de tants fidels –i són els més nombrosos– que s’afanyen a assolir la perfecció, en els petits gestos i en la foscor de cada dia. Són els sants de la porta del costat, que formen el teixit general de l’Església.

Per tant,el Papa ens exhorta: (Tu cristià,) no tinguis por a la santedat. No et traurà forces, vida o alegria (…) No tinguis por d’apuntar més alt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa menys humà. (…) En el fons, com deia Léon Bloy, en la vida «existeix només una tristesa, la de no ser sants» (nn, 34 i ss.).

L’Exhortació ens posa en guàrdia contra el perill de refiar-se de les nostres forces (això és pelagianisme, diu el Papa). És en la gràcia de Déu on ens sostenim: els sants defugen posar la confiança en les seves accions; recolzar-nos en el Senyor que ens sosté, és la nostra força en el combat. Això ens invita a viure amb una joiosa gratitud per aquest regal que mai mereixerem (n. 54).

Però què és la santedat? Si ens fem aquesta pregunta: «Com es fa per arribar a ser un bon cristià?», la resposta és senzilla, diu el Papa: ho ha explicat Jesús en el sermó de les benaurances «Feliços els pobres en l’esperit, els misericordiosos els pacífics… »: Són com el carnet d’identitat del cristiàLa paraula «feliç» o «benaurat», passa a ser sinònim de «sant», perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si, la veritable felicitat (nn. 64 i 65)

La santedat és així connatural amb la joia i n’esdevé un sinònim. L’Exhortació s’atura en manifestar l’efecte joiós que cada Benaurança procura, ara o en el futur, a qui la practica. Al final el Papa escriu: Recomano vivament rellegir sovint aquests grans textos bíblics, recordar-los, pregar amb ells, intentar fer-los carn. Ens faran bé, ens faran genuïnament feliços (n. 109).

Una característica de la joia cristiana és el sentit de l’humor i del valor positiu dela vida. El sant és capaç de viure amb alegria i sentit de l’humor. Sense perdre el realisme, il·lumina els altres amb un esperit positiu i esperançat. Ser cristians és «el goig de l’Esperit Sant» (Rm 14,17), perquè «a l’amor de caritat segueix necessàriament el goig (…) Si deixem que el Senyor ens tregui de la nostra closca i ens canviï la vida, aleshores podrem fer realitat allò que demanava sant Pau: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!» (Flp 4,4).

Cert, Hi ha moments durs, temps de creu, però res no pot destruir la joia sobrenatural: «s’adapta i es transforma, i sempre roman almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot» (n. 125).

La conclusió d’aquesta Exhortació és una mirada a la Mare de Déu, la santa entre els sants: (…) Conversar amb ella ens consola, ens allibera i ens santifica. I una pregària del Papa a l’Esperit Sant per tal que infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a major glòria de Déu i encoratgem-nos els uns als altres en aquest propòsit. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre. (n. 177)

Acabo amb algunes paraules de la famosa pregària de sant Tomàs Moro que el Papa Francesc vol dirigir al Senyor: «Dóna’m, Senyor, el sentit de l’humor. Concedeix-me la gràcia de entendre les bromes, per tal que conegui en aquesta vida una mica de alegria i pugui comunicar-la als altres. Així sia».

Mn. Ignasi Font: “Inauguració”

Emm. Cardenal Francesco Monterisi, Il·lm. Mons. Carlos Nanei, Procurador de l’Opus Dei davant la Santa Seu, Dr. Domènec Melé, director de les Jornades, Mn. Lluís Tusquellas, director del Centre Sacerdotal Rosselló, sacerdots i amics tots.

Permeteu-me unes paraules de benvinguda a aquestes Jornades Pastorals en la seva edició número 54. Felicito el comitè organitzador perquè, a parer meu, ha tornat a encertar amb el tema objecte d’estudi: és actual, té un enfocament pràctic i suscita l’interès general.

Avui comença a Panamà la Jornada Mundial de la Joventut. El Sant Pare Francesc dedica el seu habitual vídeo-missatge sobre la intenció d’oració per aquest mes de gener als joves que participaran en els actes d’aquests dies. El Papa comença la seva intervenció dient-los que tenen en la Santíssima Verge un motiu d’alegria i una font d’inspiració. I l’acaba urgint-nos a tots a què resem pels joves, perquè, seguint l’exemple de Maria, responguin a la crida del Senyor per comunicar l’alegria de l’Evangeli al món.

El missatge no dura ni un minut. En aquest escàs espai de temps, Francesc inclou dues referències explícites a l’alegria. És un senyal de la importància que atorga a aquesta virtut, que es constitueix en trend tòpic del seu magisteri —del que ens parlarà el Cardenal Monterisi—, un element imprescindible del llibret per assolir la santedat. Aquesta virtut és matèria transversal a les assignatures que ha de superar qui aspira a la joia sense límits del cel.

Per això, els sants han de ser necessàriament alegres. L’alegria en aquesta vida es converteix en condició sine qua non per a assolir el goig perdurable. És un entrenament al qual ens conviden les Escriptures –alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor (salm 105, 3)– per després submergir-nos en aquest infinit oceà d’amor del qual parla Benet XVI (Spe Salvi, 12).

Cercar el Senyor és garantia de joia habitual. L’alegria no depèn del bon estat de salut, ni del benestar econòmic, ni de la tranquil·litat familiar, ni dels èxits professionals, ni de cap de les moltes altres satisfaccions que el món ens pot oferir. Hem de cercar-la en el Senyor.

Maria Santíssima és inspiradora i causa de la nostra alegria perquè ens porta a Jesús, el Salvador del món. En l’amistat amb Crist s’obté una recompensa que és impossible de descriure amb paraules. És una felicitat interior, un goig profund, una pau de cor que no poden destorbar les circumstàncies exteriors. L’autèntic amic de Déu està segur i feliç allà a on sigui. Potser travessa situacions en les quals d’altres persones es lamentarien amargament. Tanmateix, ell sap amb certesa en el fons de la seva ànima, amb impertorbable seguretat, que ha rebut molt més  del que ha ofert a canvi.

La Sagrada Escriptura –ja ens ho explicarà el professor Estrada– ens remarca aquesta idea. Són abundantíssimes les invitacions al goig i l’alegria, però sempre al costat de Jesús. Sant Pau ho sintetitza bé per als Filipencs: alegreu-vos sempre en el senyor (Filipencs 4, 4). Al santoral hi trobem abundants exemples que certifiquen que el tracte amb Déu és el punt de partida per a una existència plena i alegre. Després, enfortits per l’oració, vindrà l’entrega sincera als altres que, en paraules de Sant Josepmaria, és d’una eficàcia, que Déu ho premia amb una humilitat plena d’alegria (Forja, 591).

Hem vist que no pocs sants contemporanis –Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II en són bons exemples– practicaven una vida d’oració intensa de la qual brollaven entusiasme, pau i bon humor en abundància. També el venerable Joan Pau I ens ensenya que normalment no tenim greus problemes. En concret, escrivia: mai he hagut de sortir fugint d’algú que volgués matar-me. Però sí que existeix qui posa el televisor massa alt, fa soroll, o simplement és un mal educat. En qualsevol d’aquests casos, cal comprendre’l, mantenir la calma i somriure.

Reivindiquem doncs el valor del somriure, que no només és símptoma, sinó sovint també origen de l’alegria. Alguns psicòlegs sostenen, amb raó, que no somriem perquè estem contents, sinó que estem contents perquè somriem. No és hipocresia, ja que l’alegria somrient és compatible amb experimentar penes i dolor. Sobreposar-se per a somriure en aquells moments d’aflicció manifesta una notable talla moral. S’entén bé la resposta de Santa Teresa de Calcuta a uns professors americans que li demanaven un consell que els ajudés de veritat en la seva vida: Somriguin. Els ho dic de debò.

Jo he vist somriure aquí mateix a qui d’alguna manera podríem considerar els nostres amfitrions, ja que tant San Josepmaria com el Beat Àlvar del Portillo es van allotjar aquí durant algunes èpoques, i aquesta era casa seva. Als dos els he vist entregar-se a l’oració i al servei als altres amb gran naturalitat, també quan físicament patien greus insuficiències de salut i s’acostava la data de la seva respectiva defunció. Era impressionant observar com es donaven i ens servien amb un somriure serè. Els dos desbordaven de pau i alegria. Semblaven tenir ben assimilada aquella reflexió de Camí: Cares llargues…, maneres brusques…, posat ridícul…, aire antipàtic: així esperes animar els altres a seguir Crist? (Camí, 661).

Traiem conclusions. Per una part, cuidem les nostres estones d’oració personal: allà hi trobarem bàlsam per les nostres ferides i l’ànim necessari per afrontar noves i ambicioses tasques pastorals. Després, com a sacerdots, procurem ser generosos en la nostra dedicació al confessionari, oferint així als fidels l’oportunitat de suprimir els obstacles que els separen de Déu en aquest sagrament de l’alegria.

Programa 2019

Amb el títol “L’alegria de la santedat”, les 54 Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura es celebraran els dies 22 i 23 de gener de 2019 a Castelldaura (Premià de Dalt). Es pot descarregar el programa en PDF

DIMARTS, 22 DE GENER DE 2019
10:45  Pregària de tèrcia
10:50  Inauguració i introducció a les Jornades
▬Domènec Melé, director de les Jornades
▬Ignasi Font, vicari de la Prelatura de l’Opus Dei a Catalunya
11:15  Sessió I
«L’alegria cristiana en els documents del Sant Pare Francesc»
▬Card. Francesco Monterisi, secretari emèrit de la Congregació dels Bisbes
Presenta: Josep I. Saranyana
12:00  Pausa
12.20  Sessió II
«La paraula de Déu i la joia cristiana»
▬Bernardo Estrada, professor ordinari del Nou Testament a la Universitat Pontifícia de la Santa Creu
Presenta: Joaquim González-Llanos
13.15  Panell I
«Testimonis de conversió i alegria»
▬Francisco Sabio, sotsdirector general d’Energia de la Generalitat de Catalunya
▬Eduardo Gratacós, fundador de GlobalPlanet i Cicerón
▬Carmen Vall, Cap del Servei d’estudis de postgrau a la Universitat Internacional de Catalunya
Presenta: Joan Costa, rector de la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem de Barcelona
14:30  Dinar

DIMECRES 23 DE GENER DE 2019
10:45 Pregària de tèrcia
11:00 Penell II
«Transmissió de l’alegria i bon humor»
▬Anna Artés i Núria Xipell, administració del Col·legi Major Monterols de Barcelona
▬Xavier Pérez Esquerdo, periodista, intervé en el programa d’humor La segona hora de RAC1
▬Josep Masabeu, president de Braval
Presenta: Lluís Tusquellas
12:00  Pausa
12:20 Sessió III
«Què és l’alegria? Apunts filosòfics sobre una existència alegre»
▬Ignasi Fuster, rector de Santa Eulàlia de Vilapicina de Barcelona i professor de la Facultat de Teologia de Catalunya
Presenta: Albert Barceló
13:10  Pausa
13:30
  Sessió IV
«Sortim amb alegria!»
Col·loqui amb Joan Josep Omella, Cardenal Arquebisbe de Barcelona
Presenta: Domènec Melé, director de les Jornades
14:30  Dinar i cloenda de les jornades

Per a més informació i inscripcions us podeu dirigir als organitzadors, al Centre Sacerdotal Rosselló, situat al C/ Rosselló, 192 pral. 08008 Barcelona, amb el telèfon 606 757 994 i el correu electrònic centresacerdotalrossello@gmail.com.

Premsa: Comunicació de l’Opus Dei a Catalunya (http://opusdei.cat/ca-es/contact/).

Programa 2018

Amb el títol “Joves, fe, vocació”, les 53 Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura es celebraran els dies 23 i 24 de gener de 2018 a Castelldaura (Premià de Dalt). Es pot descarregar el programa en PDF

DIMARTS, 23 DE GENER DE 2018
10:00  Acreditacions
10:45  Pregària de tèrcia
10:50  Inauguració de les Jornades
▬Domènec Melé, Director de les Jornades
▬Ignasi Font, Vicari de la Prelatura de l’Opus Dei a Catalunya
11:15  Sessió I
“Els joves, la fe i el discerniment vocacional en la perspectiva del Vaticà II”
▬Agostino Marchetto, Nunci  apostòlic, especialista en hermenèutica del Concili Vaticà II
Presenta: Josep I. Saranyana
12:00  Pausa
12.15  Sessió II
“La joventut del s. XXI: vulnerables i desorientats, o rics en sensibilitat i compromís?”
▬Xavier Serra, Professor de Filosofia de l’Institut Salvador Espriu (Salt, Girona) i articulista
Presenta: Lluís Tusquellas
13.15  Panell I
“Testimonis de fe i itinerari vocacional de joves”
▬Elisabet Melé, religiosa de l‘IVE
▬Mariola Borrell, arquitecta i directora del Club Juvenil Carena
▬Pau Manent, seminarista de la diòcesi de Barcelona
▬Pablo Sanz, Enginyer industrial
Presenta: Josep M. Turull, Rector del Seminari Metropolità de Barcelona i Sant Feliu
14:30  Dinar

DIMECRES 24 DE GENER DE 2018
10:45 Pregària de tèrcia
11:00 Sessió III
“L’acompanyament espiritual del joves”
▬Juan L. Lorda, Professor de la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra i director del Col·legi Major Albaizar, Pamplona
Presenta: Albert Barceló
11:45  Pausa
12:00 Panell II
“Iniciatives pastorals amb la joventut”
▬Teresa Valero, responsable dels Grups Alfa
▬Joan Costa, rector de la parròquia de la Mare de Déu de Betlem, Barcelona
▬Bruno Bérchez, delegat diocesà de joventut de l’Arquebisbat de Barcelona
▬Albert Sols, vicari de la parròquia de Sta. Agnès i impulsor de “Life Teen”
Presenta: Ignasi Miranda, redactor en cap de Ràdio Estel
13:15  Sessió IV
“Vocacions al sacerdoci: condicions, formació i acompanyament”
▬Joan Enric Vives, arquebisbe d’Urgell i president de la Comissió per a Seminaris i Universitats de la CEE
Presenta: Domènec Melé, Director de les Jornades
14:30  Dinar i clausura de les jornades

Per a més informació i inscripcions us podeu dirigir als organitzadors, al Centre Sacerdotal Rosselló, situat al C/ Rosselló, 192 pral. 08008 Barcelona, amb el telèfon 606 757 994 i el correu electrònic centresacerdotalrossello@gmail.com.

Premsa: Comunicació de l’Opus Dei a Catalunya (http://opusdei.cat/ca-es/contact/).

Programa 2017

Amb el títol “La conversió ecològica, una exigència de la fe”, les 52 Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura es celebraran els dies 17 i 18 de gener de 2017 a Castelldaura (Premià de Dalt).  Es pot descarregar el programa en PDF, en versió per a web i en versió mòbil.

JP_2017-Mailing2.jpg

DIMARTS, 17 DE GENER DE 2017
10:00  Acreditacions
10:45  Pregària de tèrcia
11:00  Inauguració a càrrec de Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe emèrit de Barcelona.
11:00  Història del pensament ecològic dins l’Església
▬ Salvatore De Giorgi, cardenal arquebisbe emèrit de Palerm
12:00  Pausa
12.15  El fonament teològic del respecte per la creació
▬ Miquel Ramon, professor de filosofia de la ciència, filosofia de la natura i bioètica, Universitat Ramon Llull i Facultat de Teologia de Catalunya
▬ Josep M. Mallarach, consultor ambiental, expert en àrees protegides, connectivitat ecològica i avaluació de l’impacte estratègic
14:30  Dinar

DIMECRES 18 DE GENER DE 2017
10:30 Pregària de tèrcia
11:00 Suggeriments per a la conversió ecològica de la parròquia
Emilio Chuvieco, catedràtic d’ètica ambiental, autor del llibre Siguiendo la Laudato Si’: Sugerencias para la conversión ecológica de las parroquias católicas
12:00  Pausa
12:15 Ecologia i pobresa
▬ Joan Costa, professor, Facultat de Teologia de Catalunya
13:00  Taula rodona: Com es pot fer una conversió ecològica?
Un diàleg entre
▬ Lluc Torcal, procurador general de l’Orde del Císter, físic i doctor en Filosofia
▬ Sílvia Albareda, biòloga, doctora en teologia, directora de l’Oficina de Sostenibilitat de la Universitat Internacional de Catalunya
Modera Jordi Llisterri, director de Catalunya Religió
14:30  Dinar
▬ Cloenda a càrrec de Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona

Per a més informació i inscripcions us podeu dirigir als organitzadors, al Centre Sacerdotal Rosselló, situat al C/ Rosselló, 192 pral. 08008 Barcelona, amb el telèfon 606 757 994 i el correu electrònic centresacerdotalrossello@gmail.com.

Premsa: Comunicació de l’Opus Dei a Catalunya (http://opusdei.cat/ca-es/contact/).