«Espontaneïtat i formació de l’afectivitat»

Parlem de formació, donar forma, “informar”, conformar…

Caldrà entendre que hi ha una etapa de la vida per formar-se, especialment. Encara que tota la vida ens estem formant i no acabem mai …

“Hi ha un temps per a riure i un temps per a plorar… , Un temps per plantar i temps per collir…” Eclesiastès3, 1-8

La joventut és una etapa de la vida en la que s´han de “informar” criteris, els hàbits, les virtut. Es prenen decisions, opcions, però també s´han de formar els sentiments, els afectes, s´han de situar les emocions…

Els joves

Definició … Una època de la vida. “Aquesta malaltia es passa amb el temps…”

Amb el pas del temps l’edat ha anat canviant…

Actualment la joventut es situa entre els 16 i els 29 anys. Això és el que es va dir en el Sínode sobre els joves, però això és molt relatiu.

Però no és tant una qüestió d’anys sinó una manera d’afrontar la vida. De situar-se davant la vida.

La joventut presenta unes característiques comunes que abasten un ampli sector de la humanitat.

Però com situar-nos nosaltres, adults, portadors d’un ministeri de pastors, enviats a portar la vida de Crist, davant dels  germans, d’aquests germans que són els joves, que estan en aquesta fase de la vida ?

Aspectes a tenir en compte:

L’ home és cos i ànima, però és una unitat.

Aquest és el nostre punt de partença.

I és a partir d’aquí que, com a pastors i preveres que participem del “triple munus” d’ensenyar, guiar i santificar, cal que tinguem en compte:

Davant d’una persona que es presenta en el nostre camí, sigui infant, jove o un adult,  cal tenir present sempre:

1. Que ens trobem davant d’un fill de Déu, estimat infinitament de Déu: “Déu t’estima” (Christus Vivit )
2. I aquest home està cridat a la santedat. És adir, a participar de la vida divina, a arribar a la unió amb Déu. Això és la santedat. No és tant un objectiu per a ell encara que també es pot plantejar així, però és molt més que un projecte personal.

És l’objectiu de Déu que en el seu amor infinit ens crida.

3. Per això haurem també d’exercitar l’esperança. Perquè necessitarem molt de l’ajut de Déu i de la seva gràcia per ajudar al germà. I l’esperança es fonamenta no en les nostres qualitats sinó en l’amor de Déu i el seu designi que és també d’amor.
4. Aquest home-dona és ànima i cos. I és important tenir en compte alguns aspectes en la formació de la persona que és “ànima i cos”:

• La formació dels criteris
• Els sentiments i les emocions
• Espontaneïtat – impulsos
• Les passions
• Autodomini
• Valors, actituds
• Les virtuts

1. Els criteris: La formació de la consciència

En un ambient de confusió… El bé i el mal, la llum de la raó natural- la llei natural. La llum de la Fe.

No per imposició…, sinó per convenciment. S’ha de veure la racionalitat del criteri, que és lògic el que proposem.

2. Els sentiments i la vida emocional

Es pot observar fàcilment que alguns sentiments són intensos i causen un trastorn, altres són serens, equilibren o temperen. En fi, els sentiments ens mouen en atenció a coses o fets externs, sovint incomprensibles o incontrolables per la nostra part.

• Es diu «emoció»: una reacció afectiva de gran intensitat i durada breu.
• Es diu «sentiment»: la reacció afectiva de baixa intensitat i durada perllongada, estable.

Emocions i sentiments són reaccions afectives, passibles, no són actes de coneixement. Són certes valoracions, però no judici serè, ni comprensió; no obstant això, «connecten» la intimitat amb les coses que se li presenten. Per això l’expressió emocional és expressió de la interioritat.

Els sentiments acompanyen els judicis de la raó i donen empenta a l’acció o la refrenen.

L’home és una unitat, i els sentiments impregnen tots els actes psíquics.

Relacionat amb això:

1. Els bons sentiments. Educació de la afectivitat

La pregunta oportuna és, ara, aquesta: en què consisteix la “bondat” dels bons sentiments? Aquell home, ¿té bons sentiments perquè és molt sentimental, o perquè sent de la manera justa i en el grau just? La bondat dels sentiments, està en el fet de sentir-ho o en allò que sentim, i en quin grau i mesura sentim?

La nostra època, tot i que marcada pel subjectivisme emotivista, no pateix tant un excés de sentiment que fa falta de veritables sentiments. (No plorem quan llegim el diari, sinó en el cinema. No ens commouen tant els crims i desgràcies reals, com els de pel·lícula. Hi ha un gènere d’espectacles i ficcions que basen el seu “atractiu” a la completa manca de bons sentiments, buscant impressionar a l’espectador, posen l’èmfasi en la inhumanitat, la fredor i la duresa de cor.

Les notícies de la TV, les  imatges d’una pel·lícula …)

1. El sentimentalisme, (simple subjectivisme), identifica la bondat amb el fet de sentir. És pura confusió. Confon la veritat o el bé amb la coincidència del sentiment amb si mateix.

El sentimentalisme arruïna la prioritat de la veritat, suprimeix l’objectivitat. Com parlarà el sentimental de sentiments “bons”? Només disposa de sentiments propis, que no és el mateix.

Els bons sentiments són una qualitat de la consciència recta. Són “bons” perquè fan sentir d’acord amb el que és veritat i és just. Bons sentiments són la indignació davant el crim o la injustícia descarada, la compassió envers els febles, la ira justa, el perdó generós, l’admiració de l’heroisme i la vergonya de les accions desordenades.

1. “Simpatia”

A més, sovint sentim amb els altres. Els sentiments tenen un component social; el medi social educa (o espatlla) la sensibilitat.

Un sentiment bàsic és la « simpatia ». En part, sentim de la manera que veiem sentir. Aquí la fallida de les tradicions familiars, i de la família tradicional, es fa més sensible. Es diria que avui no sentim amb els sentiments dels nostres, dels pares i dels avis, sinó amb els protagonistes de la telenovel·la de moda.

Una correcta educació de la sensibilitat necessita la dimensió social; especialment la recuperació de l’àmbit familiar, de l’estabilitat afectiva, de l’afecte desinteressat: aquell calor de la llar on cada un és acceptat i estimat tal com és (Sant Joan Pau II), i on aprèn a sentir veneració per les coses sagrades, respecte per les humanes i admiració per les belles i nobles.

3.- Espontaneïtat

En el llenguatge corrent, ser espontani equival a ser natural. És la reacció natural davant els altres.

Aquesta reacció però no és racional, perquè no són fets cognoscitius.

(Per exemple els infants són espontanis, sorollosos, inquiets, emotius…)

L’espontaeitat però, que és bona en moltes ocasions, demana, requereix també formació, autodomini, reaccionar segons criteris bons, sans, positius.

4.- Autodomini i educació del caràcter

Impulsivitat, instint

En els éssers  irracionals l’articulació entre els impulsos i l’acció passa pel «circuit tancat» de l’estimativa o instint. La percepció de realitats externes -juntament amb intencions innates i patrons de conducta estereotipats-, donen com a resultat l’acció instintiva. El desencadenament d’aquesta és “automàtic”, inevitable, no és lliure.

L’ésser humà, per contra, s’atura a pensar. En ell, el “circuit” que s’estableix entre estímuls externs i necessitats internes no és automàtic. La capacitat de considerar, meditar i deliberar, significa posposar l’acció.

Com que els instints no el dominen, l’ésser humà domina la realitat a través del pensament. Pensar deté l’automatisme de l’acció instintiva; l’home pensa perquè és capaç d’autodomini.  Les passions no el dominen; ell domina a les passions i, per això, domina el cosmos.

Però aquesta acció d’autodomini necessita ser educada, exercitada, revisada, reflexionada, sobre tot quan es tracta d’infants i joves.

5. Valors, actituds, virtuts
6. Els valors.

Amb la paraula valor es designa el que val. També s’indica que un valor és una qualitat d’una cosa per la qual es paga. El sentit comú insinua que els valors depenen de l’enfocament o punt de vista que s’adopti. Són, per tant, subjectius, i encara que alguns siguin força universals, són però relatius a aquest enfocament, i canvien segons els llocs del món i les èpoques de la història. Per tant, és important educar en valors positius, bons, universals, però no ho és tot. S´haurà de revisar en quin tipus de valors s’està educant, formant.

2. Actituds

Un aspecte dels valors pertinent a l’educació és, sens dubte, la seva relació amb les actituds. Podríem dir que aquestes són l’expressió dels valors personals, socials i humans, de l’individu, producte de les seves decisions. En altres contextos, sol dir-se també que l’actitud és una disposició permanent del subjecte per reaccionar davant de determinats valors

3. Les virtuts

 Aquí partim de la definició del Catecisme Església Catòlica

1803  “Tot el que hi ha de veritable, de noble, de just, de pur, d’amable, d’honorable, tot el que sigui virtut i digne d’elogi, tot això tingueu-ho en compte” (Fl 4, 8).

La virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé. Permet a la persona no només realitzar actes bons, sinó donar el millor de si mateix. Amb totes les seves forces sensibles i espirituals, la persona virtuosa tendeix cap al bé, el busca i el tria a través d’accions concretes.

«L’objectiu d’una vida virtuosa consisteix a arribar a ser semblant a Déu» (Sant Gregori de Nissa, de beatitudinibus, oratio 1).

Virtuts humanes (1804)

Les virtuts humanes són actituds fermes, disposicions estables, perfeccions habituals de l’enteniment i de la voluntat que regulen els nostres actes, ordenen les nostres passions i guien la nostra conducta segons la raó. Proporcionen facilitat, domini i goig per portar una vida moralment bona. L’home virtuós és el que practica lliurement el bé. Les virtuts morals s’adquireixen mitjançant la llum i les forces humanes. Són els fruits i els gèrmens dels actes moralment bons. Disposen totes les potències de l’ésser humà per harmonitzar-se amb el bé, i des de la Fe, amb l’amor diví.

Virtuts teologals

En la teologia catòlica, es diuen virtuts teologals als hàbits que Déu infon en la intel·ligència i en la voluntat de l’home per ordenar les seves accions a Déu mateix. Tradicionalment es compten tres:

La Fe,

L’Esperança

La Caritat.

Al costat d’aquestes, solen citar-se com a complement en l’àmbit de les anomenades virtuts infuses a les virtuts cardinals.

Virtuts cardinals

Prudència

Justícia

Fortalesa

Temprança

         Les virtuts i la gràcia  (Catecisme Església Catòlica)

1810. Les virtuts humanes adquirides mitjançant l’educació, mitjançant actes deliberats, i una perseverança, mantinguda sempre en l’esforç, són purificades i elevades per la gràcia divina. Amb l’ajuda de Déu forgen el caràcter i donen solidesa en la pràctica del bé. L’home virtuós és feliç al practicar-les.
1811. Per a l’home ferit pel pecat no és fàcil guardar l’equilibri moral. El do de la salvació per Crist ens atorga la gràcia necessària per perseverar en la recerca de les virtuts. Cadascú ha de demanar sempre aquesta gràcia de llum i de fortalesa, recórrer als sagraments, cooperar amb l’Esperit Sant, seguir les seves invitacions a estimar el bé i guardar-se del mal.

Per entendre la relació entre valors i virtuts, hem de considerar que els valors fan referència a principis ètics, per exemple, la veritat com a valor, o la justícia. Mentre que les virtuts estan associades als comportaments, per exemple, l’honestedat o la responsabilitat.

La virtut és el “hàbit”  “bo”, del bé, així com el vici és un hàbit dolent. Si escollim fer el mal, dir no a el bé, ens inclinem al mal, i això es tradueix en els vicis. Si escollim fer el bé una i altra vegada, ens anem fent bones persones, i això es tradueix en les virtuts.

D’aquí que el més propi de la llibertat no és dir que “no” al bé, és dir-li que “sí“. I això és així perquè fer el mal no em realitza com a persona, sinó que és una traïció a mi mateix, ja que fer el bé és la manera de respondre a l’amor que em constitueix com a persona.

Les virtuts, tan les humanes com les sobrenaturals creixen i s’enforteixen amb la seva pràctica i exercici. Per això és important una vegada més insistir en la importància a de la reflexió, el consell, l’acompanyament des que l’home és petit.

        La castedat

Es una forma de la virtut de la temprança, és un do de Déu, com tot el que ens fa mantenir-nos dempeus, com tot el que ens permet estimar més. La castedat és de fet, amb el respecte, la compassió, el do de si mateix, un dels noms de l’amor. Tots aquests noms, junts, s’il·luminen l’un a l’altre i parlen d’amor.

De manera més concreta, la castedat és la dimensió del respecte dins de l’amor, que evita la relació de possessió. Pertoca a la relació amb el cos, a la sexualitat, però també a les relacions amb el proïsme. Ser cast és trobar la distància justa (i, per tant, la proximitat justa).

La castedat, però, s’alia amb l’abstinència i la sobrietat; doncs, així com per aquesta última els plaers de la funció nutritiva es veuen rectament regulats, per la castedat l’impuls procreatiu és ordenat adequadament

Amb la castedat es confon sovint la modèstia, encara que aquesta no és pròpiament sinó una circumstància especial de la castedat o, millor, el seu complement.

La modèstia és la qualitat de privar-se delicadament de tots els actes que ofenen el pudor, i així s’erigeix ​​en defensa de la castedat.

La castedat pot ser purament natural. La seva motivació podria ser la decència natural en el control del desig sexual, segons la norma de la raó. Aquest motiu brolla de la dignitat de la naturalesa humana, la qual, sense el seu guia racional, es degrada a el nivell de les bèsties.

No obstant això, considerem la castedat com una virtut sobrenatural. Vista així, la seva motivació es descobreix a la llum de la fe: particularment les paraules i l’exemple de Jesucrist i la reverència deguda al cos humà com a temple de l’Esperit Sant, com incorporat al cos místic de què Crist és cap, com a receptor de la sagrada Eucaristia, i finalment, com a destinat a compartir amb l’ànima la glòria eterna.

La virtut de la castedat s’adapta a tots, segons la vocació i estat de vida de cada un:

Solters

Casats

Consagrats

El món digital  (Christus Vivit)

86. «L’ambient digital caracteritza el món contemporani. Àmplies franges de la humanitat estan immerses en ell de manera ordinària i contínua. Ja no es tracta només d'”usar” instruments de comunicació, sinó de viure en una cultura àmpliament digitalitzada, que afecta de manera molt profunda la noció de temps i d’espai, la percepció d’un mateix, dels altres i del món, la manera de comunicar, d’aprendre, d’informar-se, d’entrar en relació amb els altres. Una manera d’apropar-se a la realitat que sol privilegiar la imatge respecte a l’escolta, a la lectura. I que incideix en la manera d’aprendre i en el desenvolupament del sentit crític ».
87. El web i les xarxes socials han creat una nova manera de comunicar-se i de vincular-se, i «són una plaça en què els joves passen molt de temps i es troben fàcilment, encara que l’accés no és igual per a tots, en particular en algunes regions del món.

En l’àmbit digital es troben noves formes de violencia, per exemple

el “CIBERACÔS”

La PORNOGRAFIA

EXPLOTACIÓ DE PERSONES

JOCS D’ATZAR

Problemes com la pornografia distorsionen la percepció que el jove té de la sexualitat humana. La tecnologia usada d’aquesta manera, crea una realitat paral·lela il·lusòria que ignora la dignitat humana ». La immersió en el món virtual ha propiciat una mena de “migració digital”, és a dir, un distanciament de la família, dels valors culturals i religiosos, que porta a moltes persones a un món de solitud i de autoinvenció, fins a experimentar així una manca d’arrels encara que romanguin físicament al mateix lloc.

89. No s’hauria d’oblidar que «en el món digital estan en joc ingents interessos econòmics, capaços de realitzar formes de control tan subtils com invasives, creant mecanismes de manipulació de les consciències i del procés democràtic.

Circuits tancats faciliten la difusió d’informacions i notícies falses, fomentant prejudicis i odis. La proliferació de les fake news és expressió d’una cultura que ha perdut el sentit de la veritat i sotmet els fets a interessos particulars. La reputació de les persones està en perill mitjançant judicis sumaris en línia. El fenomen afecta també a l’Església i als seus pastors.

Insuficiència d’una ètica o una educació només de virtuts:

Necessitat de la formació de la consciència.

Ara bé, les virtuts no semblen ser suficients per si soles.

Cal seguir escollint en cada moment el bé, d’acord amb el que ens diu la consciència.

I això vol dir que és necessari formar la nostra consciència amb l’ajuda de la raó. I en aquest sentit també són necessàries les normes morals, que il·luminen, dirigeixen i protegeixen l’acció humana.

El Papa Francesc, Christus vivit

En la seva Exhortació Postsinodal CRISTUS VIVIT contempla alguns aspectes que afecten avui especialment als joves.

Alguns són aspectes de la realitat del món que viuen.

Altres són llums, ajuts necessaris per a viure enmig d’aquest món que és també el món dels joves.

Sobre tot  cal subratllar la renovada  proposta de Jesucrist.

Jesucrist és viu . La seva amistat és indestructible

És el gran anunci del que ens parla l’Exhortació .

Joves d’un món en crisi

72. «molts joves viuen en contextos de guerra i pateixen la violència en una innombrable varietat de formes: segrestos, extorsions, crim organitzat, tràfic d’éssers humans, esclavitud i explotació sexual, estupres, guerra, etc. A altres joves, a causa de la seva fe, els costa trobar un lloc en les seves societats i són víctimes de diversos tipus de persecucions, i fins i tot la mort. Són molts els joves que, per constricció o falta d’alternatives, viuen perpetrant delictes i violències: nens soldats, bandes armades i criminals, tràfic de droga, terrorisme, etc. Aquesta violència trunca moltes vides joves.

Ferides i recerques

Així també es constata l’existència de greus ferides en les vides de molts joves. Conseqüències:  patiments, dificultats per a la seva integració…

79. La cultura actual presenta un model de persona molt associat a la imatge del que és jove. Se sent bell qui aparenta joventut, qui realitza tractaments per fer desaparèixer les petjades de el temps. Els cossos joves són constantment usats en la publicitat, per vendre. El model de bellesa és un model juvenil, però estiguem atents, perquè això no és un elogi per als joves. Només vol dir que els adults volen robar la joventut per a ells,
80. 80. Alguns joves «senten les tradicions familiars com opriments i fugen d’elles impulsats per una cultura globalitzada que de vegades els deixa sense punts de referència. En altres parts de món, en canvi, entre joves i adults no es dóna un veritable conflicte generacional, sinó una estranyesa mútua. De vegades els adults no tracten de transmetre els valors fonamentals de l’existència o no ho aconsegueixen, o bé assumeixen estils juvenils, invertint la relació entre generacions. D’aquesta manera, es corre el risc que la relació entre joves i adults romangui en el pla afectiu, sense tocar la dimensió educativa i cultural.
81. Els joves reconeixen que el cos i la sexualitat tenen una importància essencial per a la seva vida i en el camí de creixement de la seva identitat. No obstant això, en un món que emfatitza excessivament la sexualitat, és difícil mantenir una bona relació amb el propi cos i viure serenament les relacions afectives. Per aquesta i per altres raons, la moral sexual sol ser moltes vegades causa d’incomprensió i d’allunyament de l’Església, ja que es percep com un espai de judici i de condemna».

Abusos

98. «Hi ha diversos tipus d’abús: de poder, econòmic, de consciència, sexual. És evident la necessitat de desarrelar les formes d’exercici de l’autoritat en què s’empelten i de contrarestar la manca de responsabilitat i transparència amb la qual es gestionen molts dels casos. El desig de domini, la manca de diàleg i de transparència, les formes de doble vida, el buit espiritual, així com les fragilitats psicològiques són el terreny en el qual prospera la corrupció.

El clericalisme és una permanent temptació dels sacerdots, que interpreten «el ministeri rebut com un poder que cal exercir més que com un servei gratuït i generós que oferir; i això ens porta a creure que pertanyem a un grup que té totes les respostes i no necessita escoltar ni aprendre res. Sens dubte un esperit clericalista exposa a les persones consagrades a perdre el respecte pel valor sagrat i inalienable de cada persona i de la seva llibertat.

Però hi ha un gran anunci de salvació i un camí per arribar-hi :

1. Un Déu que és amor
2. 112. Abans de res vull dir-li a cada un la primera veritat: “Déu t’estima”. Si ja ho vas escoltar no importa, t’ho vull recordar: Déu t’estima. Mai ho dubtis, més enllà del que et passi a la vida. En qualsevol circumstància, ets infinitament estimat.

«Amb cordes humanes els atreia, amb llaços d’amor, i era per a ells com els que alcen a un nen contra la seva galta» (Os 11,4).

«És que oblida una dona al seu infantó, sense entendrir amb el fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella s’oblidés, jo no t’oblidaré »(Is 49,15).

«Mira-ho, et porto tatuat al palmell de les meves mans» (Is 49, 16).

115. Per Ell realment ets valuós, no ets insignificant, l’importes, perquè ets obra de les seves mans. Per això et presta atenció i et recorda amb afecte. Has de confiar en el «record de Déu: la seva memòria no és un “disc dur” que registra i emmagatzema totes les nostres dades, la seva memòria és un cor tendre de compassió, que s’alegra eliminant definitivament qualsevol vestigi de mal. No vol portar el compte dels teus errors i, en tot cas, t’ajudarà a aprendre alguna cosa també de les teves caigudes.

2.Crist et salva

118. La segona veritat és que Crist, per amor, es va lliurar fins al final per salvar-te. Els seus braços oberts a la Creu són el signe més preciós d’un amic capaç d’arribar fins a l’extrem:

«Ell, que va estimar als seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem» (Jn 13,1).

«Visc de la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20).

3.Ell és viu!

124. Però hi ha una tercera veritat, que és inseparable de l’anterior: Ell viu! Cal tornar a recordar amb freqüència, perquè correm el risc de prendre Jesucrist només com un bon exemple de el passat, com un record, com algú que ens va salvar fa dos mil anys. Això no ens serviria de res, ens deixaria iguals, això no ens alliberaria. El que ens omple amb la seva gràcia, el que ens allibera, el que ens transforma, el que ens sana i ens consola és algú que viu. És Crist ressuscitat, ple de vitalitat sobrenatural, vestit d’infinita llum. Per això deia sant Pau: «Si Crist no hagués ressuscitat vana és la nostra fe» (1 Co 15,17).

Camins de llum i salvació

Elements per al creixement i maduració

1.- L’amistat amb Jesús

151. 151. L’amistat és un regal de la vida i un do de Déu. A través dels amics el Senyor ens va polint i ens va madurant. A el mateix temps, els amics fidels, que estan al nostre costat en els moments durs, són un reflex de l’afecte de el Senyor, del seu consol i de la seva presència amable. Tenir amics ens ensenya a obrir-nos, a comprendre, a cuidar altres, a sortir de la nostra comoditat i de l’aïllament, a compartir la vida. Per això «un amic fidel no té preu» (Si 6,15).
152. L’amistat no és una relació fugaç o passatgera, sinó estable, ferm, fidel, que madura amb el pas el temps. És una relació d’afecte que ens fa sentir units, i a el mateix temps és un amor generós, que ens porta a buscar el bé de l’amic. Tot i que els amics poden ser molt diferents entre si, sempre hi ha algunes coses en comú que els porten a sentir-propers, i hi ha una intimitat que es comparteix amb sinceritat i confiança.
153. És tan important l’amistat que Jesús mateix es presenta com amic: «Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics» (Jn 15,15). Per la gràcia que Ell ens regala, som elevats de tal manera que som realment amics seus. Amb el mateix amor que Ell vessa en nosaltres podem estimar-lo, portant el seu amor als altres, amb l’esperança que també ells trobaran el seu lloc en la comunitat d’amistat fundada per Jesucrist.

Els deixebles van escoltar la crida de Jesús a l’amistat amb Ell. Va ser una invitació que no els va forçar, sinó que es va proposar delicadament a la seva llibertat: «Veniu i veieu» els va dir, i «ells van ser, van veure on vivia i es van quedar amb ell aquell dia »(Jn 1,39). Després d’aquesta trobada, íntim i inesperat, van deixar tot i se’n van anar amb Ell.

154. L’amistat amb Jesús és indestructible. Ell mai se´n va, encara que de vegades sembla que fa silenci. Quan ho necessitem es deixa trobar per nosaltres (cf. Jr 29,14) i està al nostre costat per on anem (cf. Jos 1,9). Perquè Ell mai trenca una aliança. A nosaltres ens demana que no l’abandonem: «Estigueu en mi» ( “Resteu en mi”) (Jn 15,4). Però si ens allunyem, «Ell roman fidel, perquè no pot negar-se a si mateix» (2 Tm 2,13).

És el que van viure els deixebles d’Emaús quan, mentre caminaven

conversaven desorientats, Jesús es va fer present i «caminava amb ells».

El cristianisme és una Persona que em va estimar tant que reclama el meu amor. El cristianisme és Crist.

“Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida.

No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”.  Benet XVI, Deus Charitas Est, 1

2.- La fraternitat, la generositat, l’obertura als altres

Obrir-se als altres, donar-se, servicialitat, són elements de creixement i maduració

163. El teu desenvolupament espiritual s’expressa abans de res creixent en l’amor fratern, generós, misericordiós.

Tant de bo visquis cada vegada més aquest “èxtasi” que és sortir de tu mateix per buscar el bé dels altres, fins a donar la vida.

164. Quan una trobada amb Déu es diu “èxtasi”, és perquè ens treu de nosaltres mateixos i ens eleva, captivats per l’amor i la bellesa de Déu. Però també podem ser trets de nosaltres mateixos per reconèixer la bellesa oculta en cada ésser humà, la seva dignitat, la seva grandesa com a imatge de Déu i fill del Pare.

3.- El compromís

La dificultat del compromís en el món actual…

Cristians en el món, la santificació del món pel treball, cristians en la cultura, en la ciència

168. És veritat que de vegades, davant d’un món tan ple de violència i egoisme, els joves poden córrer el risc de tancar-se en petits grups, i així privar-se dels desafiaments de la vida en societat, d’un món ampli, desafiant i necessitat. Senten que viuen l’amor fratern, però potser el seu grup s’ha convertit en una simple prolongació del seu jo.

Això s’agreuja si la vocació del laic s’entén només com un servei a l’intern de l’Església (lectors, acòlits, catequistes, etc.), oblidant que la vocació laïcal és abans que res la caritat en la família, la caritat social i la caritat política: és un compromís concret des de la fe per a la construcció d’una societat nova, és viure enmig del món i de la societat per evangelitzar les seves diverses instàncies, per fer créixer la pau, la convivència, la justícia, els drets humans, la misericòrdia, i així estendre el Regne de Déu en el món.

Sant Josepmaria

“La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, portant-hi el llevat del missatge cristià. El testimoni de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina.”

Sant Josepmaria, Converses 59

4.- L’apostolat

177. «¿On ens envia Jesús? No hi ha fronteres, no hi ha límits: ens envia a tots.

L’Evangeli no és per a alguns sinó per a tots. No és només per als que ens semblen més propers, més receptius, més acollidors. És per a tothom. No tingueu por d’anar i portar Crist a qualsevol ambient, fins a les perifèries existencials, també a qui sembla més llunyà, més indiferent. El Senyor busca a tothom, vol que tots sentin la calor de la seva misericòrdia i del seu amor». I ens convida a anar sense por amb l’anunci missioner, allà on ens trobem.

5.- L’acompanyament dels adults

És una necessitat evident. Necessitem ser acompanyats, i molt més en l’etapa de la joventut.

Necessitat de figures de referència, de testimonis.

La Direcció Espiritual.

De vegades l’idealisme, el perfeccionisme pot portar a la decepció, a la rebeldía. Però els defectes, les limitacions dels adults, pares, formadolrs, també han de ser o casió per educar, si sabem transmetre aquest missatge als joves perquè tots comentem errors, tots tenim pecat.

6.- Arriscar junts

La importància del grup. No anar sols. Necessitat una vegada més de l’acompanyament i de la comunitat. L’Església és la Comunitat, però necessitem la concreció en un moment de la vida i un lloc concret.

En aquest sentit la importància de la família, de la parròquia, del grup de formació o espiritualitat.

7.- La vocació

Importància de descobrir la pròpia vocació. És a dir el projecte que Déu té per a cada un.

Christus vivit:

248. És veritat que la paraula “vocació” es pot entendre en un sentit ampli, com a crida de Déu. Inclou la crida a la vida, a l’amistat amb Ell, la crida a la santedat, etc. Això és valuós, perquè situa tota la nostra vida de cara al Déu que ens estima, i ens permet entendre que res és fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot pot integrar-se en un camí de resposta a el Senyor, que té un preciós pla per nosaltres.

8.- La santedat : només Déu és sant.

I ens crida a participar de la seva santedat.

• Més aviat, sigueu vosaltres sants en tot el que feu, com també és sant qui els va cridar; doncs està escrit: «Sigueu sants, perquè jo sóc sant.» 1 Pere 1: 15-16 |

Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, sóc sant, i els he distingit entre les altres nacions, perquè siguin meus. Levític 20:26

Per tant, sigueu perfectes, així com el seu Pare celestial. Mateu 05:48

La Santedat és l’objectiu de Déu. Ell és la santedat.

Concili Vaticà II, LG 40, 41

«Tots els fidels, cristians, de qualsevol condició i estat, enfortits amb tants i tants grans mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb què és perfecte el mateix Pare»

“És, doncs, completament clar que tots els fidels, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, i aquesta santedat suscita un nivell de vida més humà fins i tot en la societat terrenal”

Sant Josepmaria

“La santedat és per a tots i no només per a uns quants privilegiats: no consisteix a realitzar unes gestes extraordinàries, sinó en complir amb amor els petits deures de cada dia. Vols de veritat ser sant? – es llegeix en Camí- compleix el petit deure de cada moment: fes el que cal i estigues pel que fas.

I afegeix en el punt 817: La santedat “gran” està en complir els “deures petits” de cada instant.

“Santidad no significa exactamente otra cosa más que unión con Dios; a mayor intimidad con el Señor, más santidad”

Amar a la Iglesia, 22.

9.- El treball, element de creixement i santificació  

Sant Josepmaria

“Les tasques professionals -també el treball de la llar és una professió de primer ordre- són testimoni de la dignitat de la criatura humana; ocasió de desenvolupament de la pròpia personalitat; vincle d’unió amb els altres; font de recursos; mitjà de contribuir a la millora de la societat, en la qual vivim, i de fomentar el progrés de la humanitat sencera …”

“Per a un cristià, aquestes perspectives s’allarguen i s’amplien encara més, perquè el treball – assumit per Crist com a realitat redimida i redemptora – esdevé mitjà i camí de santedat, tasca concreta santificable i santificadora.”

Forja, 702

Mons. Salvador Cristau, Bisbe Auxiliar de Terrassa