Conferència d’Ignasi Fuster: ¿Què és l’alegria?

¿Què és l’alegria?

Apunts filosòfics sobre una existència alegre

Preguntar sobre l’alegria

Avui, des d’una perspectiva filosòfica –i esperem que no sigui excessivament somnolent-, ens preguntem per l’essència de l’alegria. El Papa Francesc desitja un anunci de la Bona Nova amb el signe de l’alegria. Certament l’alegria és un mitjà per a l’evangelització, una qualitat de l’existència cristiana, un fruit de l’Esperit Sant –com destaca la teologia espiritual- i tantes altres coses… Però en un moment donat cal preguntar-se de forma directa: Què és l’alegria? I a aquesta pregunta podríem afegir-ne un parell més concomitants: Quines condicions de possibilitat cal perquè es doni l’alegria en l ésser humà? I encara una altra: És possible aquesta alegria per a l’existència humana?(essència – condicions – possibilitat)

Certament –i penso que forma part de la nostra experiència- sembla que l’alegria conté quelcom de “màgic”: hi ha moments potser fugaços que un l’experimenta, o persones que hem conegut i tenen la màgia personal de transmetre aquesta alegria. Però alhora reconeixem que l’alegria té un constitutiu genètic que forma part de la “naturalesa” d’algunes persones que són temperamentalment alegres. També el clima i l’entorn que ens envolta influeixen en aquesta constitució psíquica de la persona. Per exemple, l’art modernista del qual Gaudí és mestre, és un art particularment alegre, vinculat a la llum del mediterrani i als colors de la natura.

Per tant, sembla que l’alegria té quelcom de màgic (és do), però també sembla quelcom inherent a la naturalesa humana (és dotació). Sigui el que sigui, l’alegria resulta un “miracle” enmig d’una humanitat envoltada de mals i tenebres… Sí, un miracle si voleu “discret”, però un miracle. ¿No és potser el miracle que més abunda a l’evangeli? Guaricions de cecs, paralítics, leprosos, endimoniats… però sobretot persones i persones que per un motiu u altre van recuperar l’alegria de viure. La història de Jesús podria ser una infinitud de conversions a l’alegria. Ara bé, ¿com pot emergir el “novum” de l’alegria en l’existència de l’home contemporani habitant d’aquesta era tecnològica del benestar, però alhora fràgil i vulnerable? Cal reflexionar sobre aquest miracle de l’alegria.

Amb això volem demostrar –si calgués- que la pregunta per l’alegria no és baladí, sinó que més aviat resulta problemàtica i d’interès general. M’explicaven en certa ocasió d’una colla que van acostar-se a la Cartoixa per celebrar la Missa i van trobar-se amb un monjo cartoixà que els hi va predicar sobre l’alegria. Recordaven una prèdica encesa, sublim i entusiasta. Semblava que tothom havia de sortir d’aquella celebració borratxo de l’alegria. Però tot sortint un va comentar; -És tant com el monjo ens ha dit? La pregunta sembla mostrar-nos que entre el discurs sobre la bellesa de l’alegria i l’existència real dels humans, hi ha una distància potser infinita. Encara que potser per aquell monjo cartoixà la distància s’havia reduït a zero. Però no sembla l’habitual –o dit d’una altra manera- no som cartoixans.

Amb tot això volem concloure que l’aproximació primera a l’alegria no resulta fàcil, està sovint posada a prova, i per tant, no és evident o automàtica com sembla que la mateixa alegria demana. Qui no vol estar alegre? Tothom desitja l’alegria, però a l’hora de la veritat l’alegria sembla un privilegi només d’uns quants. La recerquem amb ànsia però se’ns escapa misteriosament quan més a prop ens sembla tenir-la. Des d’aquest punt de vista l’ésser humà seria un perseguidor de l’alegria.

L’essència de l’alegria

Agustí és un pensador que té molt present l’alegria. A la seva obra magna De Civitate Dei, considera que l’alegria no és una divinitat sinó un regal de la divinitat. Però Agustí incorpora l’element temporal i reconeix que l’alegria també és una virtut (és a dir, una conquesta, un treball, un mèrit) que dura tota una vida. Existeix una predisposició a l’alegria –fruit del treball humà- que alhora possibilita rebre el do diví de l’alegria. En el plantejament agustinià l’alegria és do i virtut alhora. En tot cas la seva conquesta no és immediata i fàcil, sinó una aventura que dura tota la vida, un bé ardu difícil d’assolir. El temps de l’existència és la mesura per tal d’apropiar-se de l’alegria, i encara en la perspectiva final de la vida eterna –que serà l’esclat final del gaudi-.

Per a Agustí l’alegria se segueix del desig, del desig per excel·lència –que és l’amor-, i de la consecució del bé que el desig recerca entre temptatives d’encert o d’error. D’aquesta combinació (desig – amor – bé) neix l’alegria… Heus aquí una bella definició de felicitat: “Però ningú és feliç si no gaudeix d’allò que estima”[1]. I pel sant d’Hipona així com “el suprem bé és la font universal de felicitat”[2], per tant “la causa de la felicitat està en la seva unió amb Déu”[3]. Doncs, “posseir-lo (a Déu) és la seva felicitat, i perdre’l és la seva desgràcia”[4].

En el llenguatge aristotèlic i tomístic l’alegria se situa en l’òrbita de l’apetitiu. Efectivament, tots els apetits que són aconseguits comporten un gaudi en un ser desideratiu. L’alegria vindria a ser el repòs del dinamisme inquiet dels apetits. Com la papallona que reposa feliç xuclant el nèctar de la flor anhelada. Segons aquesta visió cada apetit tindria el seu gaudi propi i específic. La inquietud intel·lectual s’alegra de la conquesta de la veritat. L’enamorament s’alegra quan assoleix el consentiment amorós. El creador s’alegra en contemplar l’obra de les seves mans. En canvi el no assoliment de la meta provoca frustració i tristesa.

Podem arribar a una certa síntesi o conclusió per tal de definir l’essència de l’alegria antropològica. L’alegria és qualsevol culminar de l’existència humana, i per tant, seria el fruit d’una existència autèntica, vertadera, “amb rostre”. L’alegria pressuposa l’harmonia entre la fita i la potència. En canvi, qualsevol dissonància en relació amb la naturalesa humana trencaria l’encant de l’alegria. ¿Què passaria si la papallona troba un nèctar infecte i mortal, o si el teòric és incapaç de demostrar la hipòtesi, o si l’enamorat no és correspost, o si el creador és incapaç de portar a terme la seva inspiració? Són experiències de frustració on l’alegria, si brilla, no és per la seva presència sinó justament per la seva absència.

El vitalista Nietzsche connectaria amb aquest plantejament sobre l’alegria. Si un llegeix Així parlà Zaratustra troba que l’element de l’alegria travessa tota l’obra[5]. El gran sacerdot de la nova doctrina, el Zaratustra, destaca per la seva alegria, i en tantes ocasions es reitera que “se somrigué”. El somriure seria la manifestació física de l’alegria de l’esperit o de les entranyes. De fet, el superhome de Nietzsche, caracteritzat per la innocència, l’afirmació i la infantesa, és una existència alegre. Precisament a l’apoteosi de l’obra abans referida apareix el Zaratustra dalt de la muntanya de la transfiguració, envoltat d’un núvol que desprèn gotes d’amor, i acompanyat per la seva serp i la seva àliga, en una experiència que podríem titllar de quasi mística -de joia i plenitud-. És l’alegria del nou humà desvinculat de qualsevol superestructura nociva i esclava.

Crec que és significatiu llegir la carta autobiogràfica que escriu Nietzsche al seu amic Otto Eiser l’any 1.880[6]. Escoltem-la per entendre la presència de l’alegria en la vida torturada del pensador alemany:

“Dolor continuo; durante diversas horas al día un sentido de semiparálisis muy semejante al mareo que no me dificulta hablar; como alternativa, ataques feroces (el último me obligó a vomitar durante tres días y noches, anhelaba la muerte). ¡No poder leer! ¡Escribir, muy raramente! ¡No tratar a nadie! ¡No poder oír música! Estar solo y pasear; aire de montaña; dieta a base de huevos y leche. Todos los medios interiores para atenuar la enfermedad se han mostrado inútiles…. Mi consuelo son mis pensamientos y perspectivas… Esta alegría sedienta de conocimiento me conduce a alturas en las que venzo cualquier martirio y decaimiento en la esperanza. En conjunto nunca he sido tan feliz en mi vida”.

¿No sembla Nietzsche un hindú, un budista, o fins i tot un cristià, capaç de transfigurar el dolor en alegria, gràcies a una fidelitat martirial a la mateixa naturalesa, és a dir, assimilant la seva naturalesa fins a les últimes conseqüències? Per a Nietzsche l’alegria és la culminació del desig, i l’ésser humà -com ell bellament escriu- és fletxa d’anhel[7]. L’alegria és la diana d’aquesta fletxa de l’existència. Tornem a Sant Agustí: ¿No és l’eterna benaurança la culminació del desig natural de Déu? Com podem veure el creient Agustí i l’ateu Nietzsche no eren tant llunyans en els seus plantejaments. En el fons són sorprenentment coincidents –sense amagar les diferències que se seguirien de l’analítica i la mesura dels anhels humans-.

Algunes conclusions filosòfiques sobre l’existència alegre

• L’estat subjectiu de l’alegria sempre es refereix a una situació objectiva vinculada l’ésser humà i que el porta a una “realització”. Qui gaudeix d’una deliciosa paella a la vora del mar té una experiència gourmet. Qui es troba amb una persona de bons sentiments pot tenir l’experiència emotiva del que significa ser bo. El sacerdot que des de la seva convicció de fe consagra l’eucaristia pot arribar a tenir una experiència de plenitud –encara que no sigui estrictament sensible- sabent que està portant el Cos de Crist al món… De fet l’alegria sempre es refereix al ser, i per tant a les grans realitats que envolten l’existència humana: la natura, els altres i Déu. La natura és font d’alegria als ulls humans. Els altres són font d’alegria per al cor humà. Deia Feuerbach que el baró sense la dona “s’esllangueix”[8]. I Déu és font d’alegria per al qui confia en un Ésser superior. En canvi, la destrossa de la natura, la indiferència per part del pròxim o el silenci de Déu són experiències profundament doloroses i que posen al límit la nostra existència.

 

• L’alegria recorre transversalment totes les instàncies apetitives o anhelants de l’ésser humà: que són els instints, els apetits de tota mena (sensibles i espirituals), els afectes, i la mateixa voluntat. De tal manera, que quan l’instint queda satisfet un experimenta un plaer. O quan un desig, sigui corporal o bé espiritual, assoleix el seu objectiu, experimenta el goig. I quan un sentiment troba el seu objecte també comporta el gaudi. I quan la voluntat realitza el bé a través de les seves eleccions i accions experimenta, com reconeixia el mateix Kant, una satisfacció sigui plaer, goig, gaudi o satisfacció, tot són expressions de l’alegria que s’experimenta com a recompensa a l’anhel. De fet, els neuro-científics assenyalen que en la mateixa estructura cerebral –sent la part del cervell més antiga en l’evolució de l’òrgan-, existeix un eix de la recompensa que correspon al sistema mesolímbic (còrtex pre-frontal orbital, encèfal, hipotàlem, amígdala, sistema nerviós autonòmic)[9].
• Una norma humanista o “imperatiu categòric en relació amb l’alegria”: Cal respectar les petites alegries (de l’escorça) per tal d’experimentar les grans alegries (genuïnes). No podem fragmentar l’alegria. L’alegria brolla de la unitat d’anhels… Així doncs, l’alegria comporta pujar la seva escala graó a graó. Començant pel graó de l’instint, continuant pel graó del desig, prosseguint pel graó de l’afecte i culminant amb el graó de la llibertat. Lògicament, des del punt de vista ètic ha de ser una ascensió ordenada i proporcionada, evitant els desequilibris i les reduccions. Cal la seva integració moral en la persona. Així escrivia Agustí: “Els véns mudables encara que no són el bé suprem, amb tot són importants, ja que poden assolir la felicitat unint-se al bé immutable”[10].

El darrer viatge de l’alegria  

Recollim les nostres reflexions fins al moment. Existeix una alegria instintiva, una alegria anhelant i multiforme, una alegria afectiva i, finalment, una alegria pròpia de la virtut i de la llibertat. Així escrivia Agustí que “l’adquisició de la virtut ja és una gran felicitat”[11]. A més a més, tots els actes religiosos que busquen la comunió amb Déu coronarien aquesta set de felicitat que connota l’existència humana. Malgrat tot, l’ombra del mal planeja sobre l’existència hipotèticament feliç de l’ésser humà, frustrant amb massa facilitat i de forma atzarosa totes les expectatives felices del cor de l’home. El patetisme fa acte de presència en la nostra existència. És quan el discurs sobre l’alegria ha de transcendir i enfondir les seves arrels…

L’anàlisi de l’alegria topa amb la paradoxa. Es tracta d’una realitat humana massa fràgil -com el delicat cristall d’una copa-. En tantes ocasions la copa de l’alegria es trenca en mil fragments de dolor i amargor. El sofriment ens envolta. La pròpia culpa ens aclapara. L’existència humana està marcada per pèrdues en cert sentit irreparables. Què li podem dir a l’estranger que ha hagut d’abandonar la seva pàtria, a l’orfe que ha perdut als seus pares o a la vídua que lluita per viure, sola i desolada. El Gènesi quan parla del Paradís el contempla flanquejat per dos arcàngels amb espases de foc. Com si el regne de l’alegria fos inaccessible. Sembla que la història real del gènere humà no sigui digne d’aquesta alegria, per altra banda, tan preuada i anhelada.

En el món natural els vents impetuosos, la manca d’aigua o l’absència de llum fan enfondir les arrels. Quelcom semblant succeeix amb l’alegria. Cal superar la zona fosca d’una tristesa a vegades latent i d’altres ocasional. En cert sentit cal superar una visió moralista de l’alegria i copsar la seva visió més profunda, més personal, més metafísica. ¿Com travessar la nit del món a la recerca de la llum eterna de l’alegria encara que sigui només amb el far insignificant de la nostra petita alegria? ¿Com trobar la veritable alegria malgrat la prova certa del mal? I heus aquí la hipòtesi –encara que potser sigui una evidència per a la fe cristiana-: ¿no serà el mateix patiment –el dolor i la tristesa de la mateixa existència-, l’aliat per a emprendre la fosca travessa que ens pugui retornar la llum de l’alegria? Autors com Schopenhauer i Nietzsche albiren aquest camí santificador i purificador del sofriment.

Però, anem per uns moments a la gradació del codi espiritual de l’alegria que són les Benaurances. Un pot viure amb humilitat el reconeixement del valor de l’altre; un pot conrear una mirada casta sobre el baró i la dona; un pot esforçar-se per configurar la mateixa vida segons el principi de la justícia; un pot estar disposat al perdó incondicional de l’ofensa del germà; un pot fer-se capaç de plorar davant de la misèria de l’altre… Totes aquestes “primeres” benaurances fan referència a l’alegria de la llibertat, compromesa amb el ser de la persona. “La llibertat és una benaurança”, escrivia Kierkegaard[12]. Però sembla falta un registre… que potser ens revela les “darreres” benaurances –on s’anomena als perseguits i sofrents-.

Llavors, ¿com podem assolir l’alegria més profunda, aquella plena i eterna? Només qui és capaç de sofrir per la veritat, pel bé, per la mateixa consciència, arribarà a enfondir l’alegria en la seva arrel més pregona. En aquest sentit el sofriment no és quelcom aliè al camí de l’alegria, encara que siguin contraris. Però vist des d’una perspectiva més profunda el sofriment seria el camí definitiu per a trobar l’alegria més pregona de l’ésser humà, una alegria quasi indestructible i eterna. Per tant, més enllà de l’alegria que té la seva seu en la llibertat moral, hi hauria una alegria més profunda –situada en l’ordre del ser- que brollaria de la persona i que podria desvetllar sense condicions una existència realment alegre.

Em sembla pertinent acabar aquesta exposició referint-me a l’experiència dels màrtirs. Ells van patir per la gran Causa. Volia llegir la versió poètica que T. S. Elliot fa del martiri de Tomàs Becket, aquell que va tornar de l’exili a la seva Diòcesi -amb el seu Poble- per defensar els drets de Crist i de l’Església davant de les intromissions del poder civil. Ho trobareu en aquella petita però profunda obra titulada “Assassinat a la Catedral”[13], digna de la nostra lectura i reflexió. I diu així:

TOMÁS:

Me creéis temerario, desesperado y loco. Razonáis según los resultados, como hace el mundo para afirmar si tal acción es buena o mala. Pero diferís el hecho. Para cada vida y cada acto se puede mostrar la consecuencia de lo bueno y lo malo, y con el tiempo se mezclan los efectos de distintas acciones. También de igual forma se confunden al fin lo bueno y lo malo. No es el tiempo en que será conocida mi muerte. Fuera del tiempo ha sido tomada mi decisión, si llamáis decisión a lo que todo mi ser da completo consentimiento. Entrego mi vida a la Ley de mi Dios, por encima de la Ley del Hombre… No estamos aquí para triunfar con la lucha, la estratagema o la resistencia. Ni luchar con bestias, como hombres. Con la bestia luchamos ya y fue conquistada. Sólo podemos conquistar ahora con el sufrimiento. Es la victoria más fácil. Ahora es cuando llega el triunfo de la Cruz. Ahora abrid la puerta. ¡Lo mando! ¡Abrid la puerta!

Ignasi Fuster Camp

[1] S. AGUSTÍN, La Ciudad de Dios, BAC, Madrid 2016, VIII, 9, p. 317.

[2] Ibidem, XII, 1, p. 468.

[3] Ibidem, XII, 1, p. 469.

[4] Ibidem.

[5] F. NIETZSCHE, Así habló Zaratustra, Alianza Editorial, Madrid 1993.

[6] F. NIETZSCHE, Brief an Otto Eiser, Anfang Januar 1880, pp. 3-4. Recollida a L. ROMERA, Finitud y trascendencia, Cuadernos de Anuario Filosófico, Pamplona 2004, n. 167, p. 31.

[7] F. NIETZSCHE, Así habló Zaratustra, cit., pp. 36-37.

[8] L. FEUERBACH, La esencia del cristianismo, Trotta, Madrid 2013, p. 201.

[9] J. M. FUSTER, Cerebro y libertad, Ariel, Barcelona  2014, pp. 173-174.

[10] S. AGUSTÍN, op. cit., XII, 1, p. 469.

[11] Ibidem, IV, 21, p. 171.

[12] S. KIERKEGAARD, El concepto de la angustia, Austral, Madrid 1959, p. 107.

[13] T. S. ELLIOT, Asesinato en la catedral, Encuentro, Madrid 1997, pp. 74-75.