Mn. Ignasi Font: “Inauguració”

Emm. Cardenal Francesco Monterisi, Il·lm. Mons. Carlos Nanei, Procurador de l’Opus Dei davant la Santa Seu, Dr. Domènec Melé, director de les Jornades, Mn. Lluís Tusquellas, director del Centre Sacerdotal Rosselló, sacerdots i amics tots.

Permeteu-me unes paraules de benvinguda a aquestes Jornades Pastorals en la seva edició número 54. Felicito el comitè organitzador perquè, a parer meu, ha tornat a encertar amb el tema objecte d’estudi: és actual, té un enfocament pràctic i suscita l’interès general.

Avui comença a Panamà la Jornada Mundial de la Joventut. El Sant Pare Francesc dedica el seu habitual vídeo-missatge sobre la intenció d’oració per aquest mes de gener als joves que participaran en els actes d’aquests dies. El Papa comença la seva intervenció dient-los que tenen en la Santíssima Verge un motiu d’alegria i una font d’inspiració. I l’acaba urgint-nos a tots a què resem pels joves, perquè, seguint l’exemple de Maria, responguin a la crida del Senyor per comunicar l’alegria de l’Evangeli al món.

El missatge no dura ni un minut. En aquest escàs espai de temps, Francesc inclou dues referències explícites a l’alegria. És un senyal de la importància que atorga a aquesta virtut, que es constitueix en trend tòpic del seu magisteri —del que ens parlarà el Cardenal Monterisi—, un element imprescindible del llibret per assolir la santedat. Aquesta virtut és matèria transversal a les assignatures que ha de superar qui aspira a la joia sense límits del cel.

Per això, els sants han de ser necessàriament alegres. L’alegria en aquesta vida es converteix en condició sine qua non per a assolir el goig perdurable. És un entrenament al qual ens conviden les Escriptures –alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor (salm 105, 3)– per després submergir-nos en aquest infinit oceà d’amor del qual parla Benet XVI (Spe Salvi, 12).

Cercar el Senyor és garantia de joia habitual. L’alegria no depèn del bon estat de salut, ni del benestar econòmic, ni de la tranquil·litat familiar, ni dels èxits professionals, ni de cap de les moltes altres satisfaccions que el món ens pot oferir. Hem de cercar-la en el Senyor.

Maria Santíssima és inspiradora i causa de la nostra alegria perquè ens porta a Jesús, el Salvador del món. En l’amistat amb Crist s’obté una recompensa que és impossible de descriure amb paraules. És una felicitat interior, un goig profund, una pau de cor que no poden destorbar les circumstàncies exteriors. L’autèntic amic de Déu està segur i feliç allà a on sigui. Potser travessa situacions en les quals d’altres persones es lamentarien amargament. Tanmateix, ell sap amb certesa en el fons de la seva ànima, amb impertorbable seguretat, que ha rebut molt més  del que ha ofert a canvi.

La Sagrada Escriptura –ja ens ho explicarà el professor Estrada– ens remarca aquesta idea. Són abundantíssimes les invitacions al goig i l’alegria, però sempre al costat de Jesús. Sant Pau ho sintetitza bé per als Filipencs: alegreu-vos sempre en el senyor (Filipencs 4, 4). Al santoral hi trobem abundants exemples que certifiquen que el tracte amb Déu és el punt de partida per a una existència plena i alegre. Després, enfortits per l’oració, vindrà l’entrega sincera als altres que, en paraules de Sant Josepmaria, és d’una eficàcia, que Déu ho premia amb una humilitat plena d’alegria (Forja, 591).

Hem vist que no pocs sants contemporanis –Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II en són bons exemples– practicaven una vida d’oració intensa de la qual brollaven entusiasme, pau i bon humor en abundància. També el venerable Joan Pau I ens ensenya que normalment no tenim greus problemes. En concret, escrivia: mai he hagut de sortir fugint d’algú que volgués matar-me. Però sí que existeix qui posa el televisor massa alt, fa soroll, o simplement és un mal educat. En qualsevol d’aquests casos, cal comprendre’l, mantenir la calma i somriure.

Reivindiquem doncs el valor del somriure, que no només és símptoma, sinó sovint també origen de l’alegria. Alguns psicòlegs sostenen, amb raó, que no somriem perquè estem contents, sinó que estem contents perquè somriem. No és hipocresia, ja que l’alegria somrient és compatible amb experimentar penes i dolor. Sobreposar-se per a somriure en aquells moments d’aflicció manifesta una notable talla moral. S’entén bé la resposta de Santa Teresa de Calcuta a uns professors americans que li demanaven un consell que els ajudés de veritat en la seva vida: Somriguin. Els ho dic de debò.

Jo he vist somriure aquí mateix a qui d’alguna manera podríem considerar els nostres amfitrions, ja que tant San Josepmaria com el Beat Àlvar del Portillo es van allotjar aquí durant algunes èpoques, i aquesta era casa seva. Als dos els he vist entregar-se a l’oració i al servei als altres amb gran naturalitat, també quan físicament patien greus insuficiències de salut i s’acostava la data de la seva respectiva defunció. Era impressionant observar com es donaven i ens servien amb un somriure serè. Els dos desbordaven de pau i alegria. Semblaven tenir ben assimilada aquella reflexió de Camí: Cares llargues…, maneres brusques…, posat ridícul…, aire antipàtic: així esperes animar els altres a seguir Crist? (Camí, 661).

Traiem conclusions. Per una part, cuidem les nostres estones d’oració personal: allà hi trobarem bàlsam per les nostres ferides i l’ànim necessari per afrontar noves i ambicioses tasques pastorals. Després, com a sacerdots, procurem ser generosos en la nostra dedicació al confessionari, oferint així als fidels l’oportunitat de suprimir els obstacles que els separen de Déu en aquest sagrament de l’alegria.