Perspectives teològiques de la Laudato Si’
Miquel Ramon
- Introducció
Voldria començar la meva intervenció citant una obra de Chesterton que es diu, precisament, “Sant Francesc d’Assis”. No es tracta d’una biografia del Sant, sinó més aviat d’una semblança. No hi ha un recull de dades de la seva vida; sinó que és més aviat un retrat interior de la seva persona. Hi ha un moment en el que Chesterton es fa la següent pregunta: “Què fa que, de tota la ciutat d’Assis, Francesc fos sant i la resta d’habitants no ho fossin?”. Cada matí, la resta d’habitants de la ciutat es llevaven i, tot observant els arbres de la seva ciutat, la muralla i les cases que havien edificat, se sentien orgullosos de la seva construcció, de la seva obra. Sant Francesc, en canvi, cada matí veia la mateixa ciutat que els seus veïns, però ell la veia cap per vall. I en veure els arbres cap per vall, les cases cap per vall, la muralla, les places…tot cap per vall, es preguntava: “Però Qui està sostenint contínuament tot això per tal que no caigui?” Per al sant d’Assis, Déu és Aquell qui sosté tota la realitat, segon rere segona, dia rere dia. El que té en comú tota la natura, tota la Creació, és que constantment està sent sostinguda en l’ésser per la Providència de Déu. Aquest és el denominador comú entre totes les coses que existeixen.
Crec que aquesta concepció de la Creació, de la natura, de la realitat, és la que el Papa Francesc ens vol transmetre en aquesta Encíclica. Tota la natura és signe interpel·lant que ens recorda que és un do del qual cal que en tinguem cura. Sant Francesc capta l’origen i el destí comú de totes les coses. El Papa insisteix molt en l’Encíclica sobre el destí comú de l’home i de la natura. Hi ha una germandat material entre nosaltres i el planeta Terra. De fet, l’home està constituït pels mateixos elements químics que els de la resta del planeta. No hi ha cap element especial que sigui exclusiu de l’home en comparació amb la natura. Estem fets, des del punt de vista material, igual que la resta d’éssers vius.
- La fe com a mètode de coneixement
La primera afirmació teològica que cal formular explícitament és que la fe és un mètode de coneixement. Mirar la natura amb els ulls de la fe és un mètode epistemològic que ens dóna un tipus d’informació que no obtindríem mai per altres mètodes. La nostra societat del s. XXI està acostumada a considerar la ciència com la única font de coneixement. Només cal afegir l’adjectiu “científic” a qualsevol discurs, noticia o descobriment, i tothom considera automàticament que allò de què s’ha parlat és veritat. Avui la ciència s’ha convertit en l’oracle que l’home ha de consultar per assegurar-se que està coneixent les coses adequadament.
El Sant Pare ens exhorta a reconèixer que el coneixement té moltes formes, no només la del discurs científic. L’art, la poesia, la literatura, la filosofia, la teologia, etc, també aporten una visió de la realitat compatible i complementaria amb la de la ciència. Al número 63 de l’Encíclica el Papa Francesc diu: “Si tenim en compte la complexitat de la crisi ecològica i les seves múltiples causes, hauríem de reconèixer que les solucions no poden arribar des de una única manera d’interpretar i transformar la realitat. També és necessari anar a les diverses riqueses culturals dels pobles, a l’art i la poesia, a la vida interior i a l’espiritualitat. Si de veritat volem construir una ecologia que ens permeti guarir tot el que hem destruït, aleshores cap branca de la ciència ni cap forma de saviesa pot ser deixada de banda, tampoc la religiosa amb el seu propi llenguatge” (LS 63).
Per a tenir una visió comprensiva i exhaustiva de la realitat, necessitem tots els registres del coneixement. Una obra d’art que representa un esdeveniment històric, per exemple, permet transmetre una visió del fet que difícilment podrà ser explicada en una crònica històrica. L’obra d’art té un impacte en la nostra sensibilitat que ens permet copsar elements que no poden quedar recollits adequadament en una narració convencional. Podem pensar en la següent analogia per a copsar la importància de disposar de diversos mètodes de coneixement. Imaginem-nos un dels quadres famosos de l’impressionisme francès com, per exemple, els paisatges de Monet. Si ens apropem a un centímetre de la tela, només veiem taques, petites pinzellades de diversos colors. A aquesta distància del quadre no podem dir què representa. Movent-nos per tota l’obra mantenint aquesta distància d’un centímetre, només podem fer un llistat dels diferents colors i tonalitats que trobem però, amb aquest mètode, no podem dir res més del quadre. En canvi, quan canviem de mètode i ens separem un parell de metres de la pintura, observem una cosa de la qual no podíem adonar-nos quan estàvem a un centímetre: les taques de colors formen un paisatge. El mateix passa amb la ciència. El mètode científic ens permet tenir una visió molt detallada de la realitat, podem investigar de què està constituïda la matèria, però necessitem un altra mètode, necessitem donar dos passos enrere per contemplar l’objecte de la ciència des de una altra perspectiva. No es tracta de renegar de la ciència, però si d’assumir que aquesta és només una manera entre altres d’aproximar-nos a la realitat.
- La Creació com a totalitat i com a llar per a l’home
Hi ha una característica del nostre univers que darrerament ha cridat molt l’atenció dels físics i dels cosmòlegs. Quan s’estudia l’origen i l’evolució de l’univers, l’investigador arriba al coneixement de catorze constants cosmològiques que han mantingut el seu valor des del Big Bang. Aquestes constants són: la velocitat de la llum, la constant de la gravitació universal de Newton, la càrrega de l’electró, la massa del protó, etc. Aquestes constants es poden introduir en un programa d’ordinador i simular així les condicions de l’univers en un moment donat de la seva llarga vida. Doncs bé, ara imagineu-vos que escollim només una, la que sigui, d’aquestes catorze constants cosmològiques, i modifiquem el seu valor en un 0,01% i la introduïm al programa per tal que simuli l’evolució de l’univers amb aquest nou valor. El resultat és que l’univers que apareix és completament diferent a l’univers conegut i, en qualsevol cas, incompatible amb la vida tal i com nosaltres la coneixem. Passa el mateix amb qualsevol de les constants que escollim i sigui quina sigui la combinació de les modificacions que fem. El que obtenim sempre és el mateix: un univers amb unes característiques molt diverses de les del nostre i la impossibilitat que es donin les circumstàncies adequades per tal que la vida pugui aparèixer.
Els físics i els cosmòlegs han anomenat aquest fet com a Principi Antròpic (d’anthropos, home) de l’univers. És a dir, sembla que l’univers té les condicions adequades per a albergar vida; ara bé, aquesta possibilitat és tant remota, tant contingent, que sembla com si les característiques inicials de l’univers (aquestes catorze constants) hagin estat ajustades de bon principi per tal que aparegui la vida i l’home. Sembla que l’univers està “fine tuned” (com diuen els anglesos); és a dir, ajustat, sintonitzat acuradament per tal que pugui aparèixer la vida.
És aquesta una constatació estrictament científica. A partir d’aquí, la teologia pot prendre com a punt de partida aquesta dada de l’astronomia i elaborar un discurs teològic sobre la singularitat de l’home, la seva dignitat, el seu paper central en el cosmos, etc. Aquest principi antròpic ens indica que l’evolució de l’univers té una fita ben clara: el cosmos és una casa, una llar, que ha estat preparada de manera que, després de 13.500 MA d’existència de l’univers, pugui aparèixer l’home. El tema de l’evolució, lluny de ser una pedra d’ensopec per a la teologia, ens dóna unes dades molt valuoses per a la reflexió teològica. En efecte, la riquesa de la creació és tant gran, que no pot ser continguda en un moment donat de la història. Cal contemplar el desenvolupament de la Creació a través de l’evolució per tal de copsar la bellesa i la riquesa de l’obra de Déu.
Des d’aquest punt de vista, la necessitat de cuidar i tenir cura de la natura no és només, ni principalment, una qüestió moral; és sobretot una qüestió biològica. Necessitem la resta dels éssers vius, en una relació tal que podríem qualificar de “comunió”. El Papa Francesc posa com exemple la qüestió de la biodiversitat. Cada cop hi ha una major conscienciació que cal preservar la diversitat d’espècies existents; vetllar per aquelles que estan en perill d’extinció per tal que no desapareguin. Es pot donar que es descobreixi que un determinat ésser viu produeix un tipus de proteïna que és altament beneficiosa per a guarir una malaltia o per a formar part de processos de producció que, d’una altra manera, no es podrien dur a terme, o per a regular un determinat problema mediambiental. Per exemple, la insulina que es produeix en laboratori per als diabètics és transgènica; és a dir, que s’agafa el gen humà de la insulina i es fica en un bacteri (E.coli) per tal que produeixi la proteïna insulina en grans quantitats, després es purifica i és utilitzada per les persones diabètiques. Tenim també l’exemple dels antibiòtics, que són produïts per determinades soques de bacteris de forma natural. Els laboratoris sembren aquests microorganismes en cultius adients per tal que produeixin l’antibiotic en gran quantitat, per a desrpés purificar-lo i comercialitzar-lo. Per tant, hem de cuidar tot el conjunt de gens presents a la natura, doncs no sabem quan els podrem necessitar. Preservar la biodiversitat és garantia de poder tenir més elements que puguin ajudar en un futur a la vida de l’home
- El pecat original en relació a la Creació
El Papa Francesc ens indica que la relació de l’home es dóna amb Déu, amb el pròxim i amb la natura. Des de aquesta perspectiva, el Papa ens indica que no podem sanar les nostres relacions amb la natura sense sanar prèviament les relacions bàsiques entre els éssers humans. L’obertura a un “tu” capaç de conèixer, estimar i dialogar, segueix sent la gran noblesa de la persona humana. Per tant, per a una correcta relació amb el creat, és indispensable la relació social amb els altres homes i amb el transcendent, on hi ha el “Tu diví”. Difícilment tractarem l’altre com a germà si reduïm la natura a un objecte de possessió i consum. Tractar la natura amb violència ens aboca a tractar l’altre de la mateixa manera.
El número 66 de l’Encíclica diu que “la relació originàriament harmoniosa entre l’ésser humà i la natura es va transformar en conflicte”. El pecat original afecta també a la relació entre l’home i la natura. Déu li diu a Adam: “ja que has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs” (Gn 3, 17-19). Sant Pau explica en la seva carta als Romans quina és la situació de la Creació després del pecat original: “L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primicies del que vindrà, gemegem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit “ (Rm 8, 19-23). La nostra relació amb la natura també ha de ser redimida, restaurada, portada de nou a l’harmonia primordial. El pecat ha afectat a la natura, també a les seves lleis i a la seva manera de funcionar. Les coses estan sotmeses a la caducitat i a la corrupció. Podríem dir que la natura ha estat “desconfigurada”, ha perdut la seva forma original, tot i que continua testimoniant la bellesa de la creació i, per tant, podem dir amb el salmista que “el cel proclama l’obra de Déu i l’estelada anuncia el que han fet les seves mans” (Salm 19, 2).
Tenint en compte aquesta dada de la teologia, permeteu-me desenvolupar un argument on es pot albirar que hi ha una relació complementaria entre la teologia i la ciència; i com l’estudi de la ciència ens permet aprofundir i enriquir el discurs teològic. Des de l’inici del segle XX, la física quàntica ens està donant una descripció insòlita de la realitat material. El descobriments dels àtoms i de les seves partícules fonamentals ha fet canviar el paradigma de la física pel que fa a la descripció de la matèria. Quan ens hem endinsat a l’interior de l’àtom, hem descobert que les partícules més petites de la natura estan caracteritzades pel principi d’indeterminació de Heisenberg. Això significa que, en el cas per exemple d’un electró, no podem estar segurs de la seva localització espacial i de la velocitat que porta en un moment donat. No es tracta d’un problema de mesura que en el futur es pugui resoldre amb una millor tècnica; la natura, en la intimitat de la seva matèria, és quelcom indeterminat, que no podem caracteritzar completament de forma exhaustiva. No només això, sinó que en realitat hauríem de considerar que l’estat d’un electró és la superposició de tots els estats possibles que pot adquirir aquest mateix electró. Quan un observador extern observa l’electró, aquest adquireix un estat determinat. Es com si l’electró, en ser observat, escollís una de les configuració entre les moltes possibles que està adoptant quan ningú no l’observa.
Doncs bé, podem considerar que actualment, sota el règim del pecat, tota la Creació adquireix una determinada configuració quàntica. Podríem parlar d’una configuració com la que hi havia al paradís, però ara, després del pecat, la configuració de totes les partícules de la matèria és diferent a l’inicial, de manera que la natura gemega, com ens ha recordat Sant Pau, per adquirir la seva configuració gloriosa. Doncs bé, podem considerar tot el procés d’evolució còsmica com un camí on la creació anirà trobant la seva configuració gloriosa amb l’arribada de la parusia. Però en la història, aquesta penyora de la gloria ja ha començat. De fet, des d’aquest punt de vista, podríem considerar els miracles de Jesús com una anticipació de la glòria que es revelarà a la fi dels temps. Potser podríem afirmar que els miracles de Jesús son una mostra en un temps i espai concret del que després s’esdevindrà sempre i en tot lloc. Tornant al nostre argument de la física quàntica, ¿no podríem considerar que, d’alguna manera, l’actuació de Jesús seria com l’elecció, dins de tots els possibles estats de la materia, d’aquella configuració que fa resplendir la natura amb la seva màxima resplandor?
És veritat que, estrictament parlant, no se sap si els efectes quàntics que tenen lloc a escales petitíssimes, tenen repercusions a les escales macroscòpiques en què ens movem nosaltres. Tot i aixì, com que encara no s’ha demostrat i tampoc es descarta que els efectes quàntics tinguin un efecte multiplicador a gran escala, podem proposar aquesta hipòtesi, on veiem que el coneixement detallat i aprofundit de la ciència ens porta a tenir una visió teològica més rica i suggerent.
- El treball com a continuació de l’obra divina
L’home també pot col·laborar a l’obra de la redempció. Pot ajudar, amb el seu treball, a plasmar la imatge de Déu en la Creació. Ara bé, l’home sempre és a temps de recordar la seva dignitat original i emprendre camins que el portin a establir vincles amb les altres persones i amb la Creació. Una de les característiques de l’home és el treball. L’home necessita treballar per col·laborar amb Déu a manifestar la bellesa de la Creació. La Bíblia ens diu que hi ha una col·laboració molt estreta entre l’activitat creadora de Déu i el treball humà. L’home no només és posat al jardí terrenal per a preservar-lo, sinó també per a treballar-lo, de manera que en pugui extreure’n els fruïts. Déu encarrega a l’home que l’ajudi a fer brotar les potencialitats que Ell mateix ha posat en la natura. Per exemple, al llibre del Siràcida trobem el següent: “El Senyor ha fet néixer les plantes medicinals, i l’home de seny no les menysprea”. Déu dóna a l’home la intel·ligència per a poder extreure de la natura tot allò que necessita, com és el cas dels medicaments.
La tradició benedictina ha entrellaçat la pregaria i el treball com a dues dimensions essencials de la vida cristiana. El monjo és aquell que cerca la maduració i la santificació en la compenetració entre recolliment i treball. L’home necessita treballar- se interiorment a traves de la pregària, però també ha de poder plasmar en el treball la bellesa que medita llargament en la lectura de la Paraula de Déu. Des d’aquest punt de vista, podem dir que el treball és quelcom de primera necessitat, com ho és l’aliment i l’habitatge. El model laboral actual tendeix a mecanitzar moltes parts del treball, de manera que el benefici està lligat a l’automatització del treball i, en conseqüència, a la disminució de mà d’obra.
En la Regla de Sant Benet trobem una sentència que ensenya com s’han de tractar els estris de treball. Es diu als monjos que han de tenir cura de les eines de treball com si fossin els mateixos vasos sagrats de l’altar. És aquesta una sentència que recopila pregonament quina ha de ser l’actitud de l’home no només envers el seu treball, sinó envers tota la natura.
El treball de l’home sobre la creació ha de respectar els ritmes de la natura. No podem esprémer cada cop més ràpidament els recursos, doncs la terra necessita un cert temps per a regenerar-se, com quan es deixa part del sòl cultivable sense sembrar durant un any. La Bíblia està plena de normes on es prohibeix recollir tot el producte de la sembra, sinó que el que quedi per terra o sense agafar, que sigui per als pobres, els orfes i les viudes.
- Què pot aportar el cristianisme a la cultura ecològica?
El Papa també reclama solucions que passen per la decisió personal de cada home. Cada persona ha de preguntar-se si està vivint sòbriament, sense malbaratar energia i menjar. El cristianisme educa en una mirada contemplativa i sobria, en gaudir sense obsessionar-se pel consum. La constant acumulació de possibilitats per a consumir distrau el cor i impedeix valorar cada cosa i cada moment. El místic és aquell qui experimenta la connexió que hi ha entre Déu i tots els éssers, i percep que en l’ara del moment present és on es juga el sentit de la seva vida.
Les religions aporten també riquesa al debat ecològic, ja que no es pot sostenir que les ciències empíriques expliquin completament la vida, l’entrellat de totes les criatures i el conjunt de la realitat. La religió dóna una mirada a la vida tenint en compte tots els seus factors, també, i sobretot, aquells que tenen a veure amb el sentit de la vida i la plenitud que l’home està cridat a viure. L’home té en el seu cor un desig d’infinit que, si no és Déu qui l’omple, hi haurà altres realitats que tindran la pretensió d’ocupar el cor de l’home. Aquest consumisme distreu el cor, impedint valorar el que tenim. Cal introduir en la nostra vida una dimensió receptiva i gratuïta. No tot allò important de la vida es redueix a allò que fem o produïm.
- Conclusió
A la seva Meditación sobre la técnica, Ortega y Gasset diu que la vida pròpiament humana és tot allò que ens queda quan, per mitjà de la tècnica, hem aconseguit reduir el temps que necessitem a cobrir les necessitats bàsiques de la vida. L’animal no passa mai d’aquesta dimensió d’autoconservació de la vida. L’home, en canvi, és ajudat per la tècnica per tal de poder dedicar-se més temps a ser home. Només cal mirar al nostre voltant per a veure que això encara no s’ha fet realitat. L’home està considerant la tècnica no com a un mitjà per a una altra cosa, sinó com a una fi en sí mateixa.
El 22 de setembre de 2011, el Sant Pare emèrit Benet XVI, en el seu discurs al Parlament alemany, recordava que, “la raó positivista, que es presenta de manera exclusiva i que no és capaç de percebre res més que allò que és funcional, s’assembla als edificis de ciment armat sense finestres, en els que aconseguim el clima i la llum per nosaltres mateixos, sense voler rebre ja ambdues coses del gran món de Déu. I, tot i així, no podem negar que en aquest món autoconstruït recorrem en secret igualment als “recursos” de Déu, que transformem en productes nostres. És necessari tornar a obrir les finestres, hem de veure novament la immensitat del món, el cel i la terra, i aprendre a usar tot això d’una manera justa”.
Jornades Castelldaura 2023 