Conferència del Cardenal Gualtiero Bassetti: “Família i misericòrdia”

Família i misericòrdia en el món contemporani

Déu és misericòrdia

Barcelona 26 gener 2016. El Papa Francesc considera el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia «com un temps adient per a l’Església, per tal que faci més fort i eficaç el testimoni dels creients»,[1] i com una oportunitat favorable per a qui no creu de situar-se junts a la porta de la humanitat i «contemplar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes a qui es nega la seva dignitat»,[2] ben disposats a escoltar el seu crit d’auxili. Per això, el Papa planteja la perspectiva de la misericòrdia al centre del seu ministeri, ja que, com proclamava sant Joan XXIII en inaugurar el Concili Vaticà II, és el cor de la conversió pastoral de l’Església.

La perspectiva de la misericòrdia és, doncs, de gran importància per als temps moderns, però s’hi ha de fer un petit i important aclariment inicial. Massa sovint, en el llenguatge corrent –sobretot en el dels mitjans– quan es parla de misericòrdia es topa amb un equívoc matusser, perquè se la confon amb una barreja de propòsits sentimentals. En canvi, la misericòrdia, com ja he tingut ocasió d’escriure, «no és un vernís superficial que emblanquina els nostres pecats» i no «és tampoc una opereta teatral recitada amb un llenguatge endolcit i melindrós»; és, ben al contrari, «el testimoni viril de la presència de Déu a la vida dels homes» que ens mostra, inequívocament, «quin és el camí de l’amor cristià».[3]

L’episodi evangèlic de la pecadora que entra a casa de Simó el fariseu durant el dinar amb Jesús ens permet comprendre’n el significat més pregon. La dona s’ajup als peus del Mestre de Natzaret, i comença a besar-los i hi vessa oli perfumat. En acabat, Jesús li diu: «La teva fe t’ha salvat; ves-te’n en pau!» La dona que es llença als peus del Senyor, ha escrit don Divo Barsotti –un místic italià del Nou-cents amb gens de tendència d’afalagar el públic– representa «la trobada de l’home pecador amb Déu tot sant». Ella es llença als seus peus perquè, conscient del pecat, sent la necessitat de la misericòrdia infinita de Déu i, per tant, conscient «de no poder esperar en res més», es rendeix totalment disponible a l’acció de la gràcia divina.

L’experiència de la pecadora ens duu inequívocament a la condició de l’home d’avui, de cara a l’Any Sant. Un home perdut i confós, materialista i mundà, idòlatra i nihilista, pobre i sol, a qui ha estat concedit, però, la possibilitat de travessar la meravellosa porta de la justícia per poder llançar-se als peus del Senyor amb la plena consciència que, al capdavall, com ha escrit Barsotti, «Déu és misericòrdia». Com s’intueix fàcilment, en la paraula misericòrdia hi ha una referència a la misèria de l’home. L’arrel misericors ens duu a l’amor infinit de Déu «que s’estén a la misèria dels homes». La misericòrdia és el canal de la gràcia que arriba de Déu als homes. Déu, efectivament, no és misericòrdia fins que no s’instaura una relació amb els homes. «Ell és l’Amor infinit, ell és Déu, però envers nosaltres ell és misericòrdia.» Per tant, el punt de partida fonamental de qualsevol reflexió sobre l’acció de la misericòrdia en la història de la humanitat és la consciència no només de la limitació de tota acció humana sinó la seva intrínseca i connatural misèria: «Tota la humanitat davant Déu», en efecte, «és com la prostituta que es llança als peus del Senyor.»[4]

A partir d’aquesta presa de consciència ens hem de demanar: cap on va la humanitat del món contemporani? En quines condicions es troba la família de la societat actual? Sant Joan Pau II i Benet XVI parlaven d’una pregona crisi moral que precedia la crisi socioeconòmica de la societat d’avui. Francesc confirma aquesta perspectiva eixamplant els horitzons a la «cultura de rebuig» i subratllant com la família està travessant «una crisi cultural profunda, com totes les comunitats i lligams socials».[5]

Bellesa i fragilitat de la família

Avui més que mai, convé posar en valor la vocació i l’extraordinària bellesa de la família. Fa alguns anys, sent bisbe d’Arezzo, vaig escriure que la família representa «un amor per sempre que salvarà el món».[6] Vet aquí, avui és fonamental valorar aquest “amor”: és a dir, el testimoni formidable de fe que la família pot donar al món contemporani, fent evidents tots els talents que posseeix –la caritat conjugal i l’amor esponsal, el sagrament i l’esperit de donació, la vida comunitària i el primer anunci de l’Evangeli, l’esforç educatiu i la generació–, però sense amagar les ferides que l’afligeixen.

Amb altres paraules, no ens hem d’amagar rere un ideal de família en abstracte, com voldríem que fos, sinó enfrontar-nos a allò que és realment. Amb la cèŀlula fundant, bellíssima i fràgil, d’un cos social cada cop més esgotat i caracteritzat, d’una banda, per una cultura individualista de vegades exasperada que colpeja qualsevol forma de relació humana i, d’una altra, per una cultura del rebuig que margina tot el que no és útil.

Avui, el context social europeu, caracteritzat per augment creixent de les convivències, de les separacions i dels divorcis, i també d’una taxa de natalitat cada vegada més baixa, ens obliga a mirar la família d’una manera concreta, sense ser agressius en l’intent i sense caure en la retòrica moralista.

Òbviament, no es tracta de caure en la sensibilitat de la crisi de la societat contemporània, i menys d’incórrer en els canvis i les modes del món, sinó més aviat de deixar espai a l’acció de la misericòrdia. La fragilitat és un aspecte ineludible, és més, constitutiu de la dimensió humana que el món d’avui, esclavitzat pel mite de l’eficiència i per una idolatria del benestar, tendeix a eliminar. Cada cristià, ben al contrari, sap molt bé que “l’home fràgil” i “pecador”, com va escriure sant Agustí, desitja lloar Déu perquè és testimoni d’una promesa i sap a què està “destinat”. La fragilitat, doncs, no és només el moment en el qual es manifesten els límits de l’home sinó sobretot el lloc de la gràcia.

La família reflecteix tots els límits de l’home, mostrant, per exemple, fragilitats psicològiques i afectives en les relacions de parella, incapacitat d’organització de la vida domèstica per causa dels horaris de feina, feblesa en l’educació dels fills i, finalment, les dramàtiques separacions i divorcis. En aquesta fragilitat, indubtablement, pot actuar la gràcia de Déu mitjançant el remei de la misericòrdia per intentar integrar pastoralment dins l’Església tots els qui pateixen a causa de la pròpia fragilitat.

Els desafiaments de la família

Tal com ho veig, són tres els desafiaments que la família ha d’afrontar en el món contemporani. La primera és de tipus existencial i rau en les dificultats de formar i d’ésser una família. És una dificultat que es refereix sobretot, però no solament, a les joves generacions. Sovint veig moltes parelles que dubten i són incrèdules respecte al fet que formar una família sigui bonic i que, sobretot, sigui possible formar una relació per sempre. És a dir, que sigui possible donar vida, amb l’ajut de Crist, a un lligam indissoluble per a tota la durada de la vida. D’una altra banda, les dones i els homes d’avui han crescut en un context on tot és “d’usar i llençar”, fins i tot les relacions humanes semblen destinades a una mena de caducitat com si fossin aliments envasats. Moltes persones, no totes òbviament, semblen tenir por del futur. Viuen en un present ple d’ansietat i d’un passat nostàlgic. Però sobretot sembla que han errat sobre la fondària del significat de l’amor –minvant-lo amb la passió o amb un ideal romàntic– i per això treuen del seu horitzó el projecte futur d’una vida conjugal indissoluble.

El segon desafiament és de tipus social i consisteix a encertar el model adient per a la família en la nostra societat cada vegada més complexa i estressant. Pensem, per exemple, què vol dir per a una família, avui, viure en una gran metròpoli o, pitjor, en una de les seves perifèries: els ritmes de vida estressant, les distàncies i els temps calculats, la manca d’espais, la contaminació de l’aire, la mala qualitat dels aliments estàndard. O pensem també en la dimensió laboral: en els qui es troben sotmesos a esforços inaudits, o en els qui no tenen feina. Aquesta feixuga civilització urbana, com ja havia intuït Pau VI, produeix un seguit d’obstacles objectius per a la vida familiar: la precarització de la feina, per exemple, fereix l’ànima dels cònjuges i impedeix la base de mínima estabilitat per a la família; els ritmes obsessius de treball, en canvi, produeixen una mena de neurosi social que impedeix dedicar temps a la família; la mobilitat social, en canvi, trenca les tradicionals xarxes generacionals d’assistència mútua entre les famílies, entre avis i fills; i, per fi, la dona, cada vegada més enfrontada entre una maternitat desitjada i una feina necessària, té el risc de no entendre quin és el seu paper en la família i en la societat.

El tercer desafiament ens introdueix en un dels més grans temes de discussió en els darrers decennis i es refereix a la qüestió antropològica i a la defensa del fet humà. Un desafiament cultural i espiritual de grans dimensions que enfonsa les arrels culturals en la història del segle passat i del qual només avui aconseguim comprendre’n els efectes. No és casual que el Papa Francesc faci contínuament esment a la humanitat ferida i a l’Església com a un hospital de campanya. Avui som cridats a prendre cura de les ferides produïdes en una batalla realitzada, primer de tot, sobre el cos de les dones i dels homes, i per tant, de les famílies.

Però quines són les batalles culturals de la qüestió antropològica? Us n’esmento només tres. El primer motiu és l’anomenat drama de l’humanisme ateu. Segons la famosa definició del pare agustí Henri De Lubac,[7] l’ateisme modern és molt divers, en comparació amb el del passat. No es tracta ja d’un ateisme grollerament materialista, sinó d’un ateisme constructiu, que té una lúcida consciència d’esdevenidor i que no és només orgànicament anticristià, sinó també i sobretot antihumà. Avui assistim al triomf joiós del nihilisme. Un nihilisme cofoi que ha deshumanitzat l’home a favor d’una mercantilització del desig i del benestar.

El segon motiu és la societat del benestar, que es basa en la nova apostasia del culte als diners. Els diners, escrivia el 1957 Giovanni Battista Montini com a arquebisbe de Milà, “són un bé aïllant des del punt de vista psicològic”. “Creen un privilegi, excaven una distància, determinen un poder exclusiu, tanquen l’horitzó social.”[8] El culte als diners produeix l’avarícia i trenca qualsevol tipus de relació humana. Avui, tot i la crisi, continuem veient com persisteix una cultura burgesa, com deia Mounier, que és en primer lloc una cultura de l’aparença i és, en segon lloc, una cultura del tenir que vol transformar qualsevol desig en un dret.

En acabat, el tercer motiu és el poder, o més ben dit, el poder excessiu de la tècnica. Un dels trets més inquietants de la modernitat és sens dubte la difusió d’una mentalitat tecnicocientífica, que representa el cor d’un model de progrés que considera la veritat com només allò que és útil i no contempla els valors de la gratuïtat i de la caritat.[9] Aquest model de progrés afavoreix la difusió d’una tecnociència que no només oblida la dignitat de la persona humana sinó que acaba per descompondre l’home, fins a declarar la seva mort ontològica i la seva superació. La perspectiva de l’home cyborg, de la robòtica i de les neurociències representen, efectivament, temes de reflexió importantíssims per al futur de la humanitat.

Els tres desafiaments que acabo de tractar –existencial, social, antropològic– podrien resumir-se afirmant que existeix, en una gran part de les societats contemporànies, una cultura difusa que, en alguns dels seus trets, és hostil enfront de la família. Aquesta cultura –que veu la família com una realitat antiga, arcaica, superada pel temps, i en conseqüència com un lloc d’opressió i repressió– és el producte d’una mentalitat individualista que sembla haver-se enquistat a l’interior del cos de la societat i l’està corcant per dins. Aquesta mentalitat individualista, d’una banda, desestructura la família natural –entre home i dona, oberta als fills i a l’amor de Crist– i, d’una altra, proposa un seguit d’institucions pseudofamiliars que són presentades com el signe ineluctable del progrés social.[10]

L’esguard del samarità

Tot això, però, però no ens ha de fer por, perquè allà on abunda el pecat hi ha gràcia amb escreix. Vet aquí aleshores la necessitat de la misericòrdia: per donar testimoni de la grandesa i la glòria de Déu. Com més gran sigui el pecat de l’home, més gran serà la bondat del Senyor. Com més dolorós sigui el clima d’odi, més bonic el testimoni d’amor escrit en la vida de les persones que s’esforcen en les obres de misericòrdia. Com més pregona la ferida, més intensa la misericòrdia divina. Són les “ferides” a les quals l’Església, per vocació i no pas per una obligació de llei, és cridada a vessar-hi “l’oli de la misericòrdia” i, en la mateixa mesura, “la medicina de la veritat”.

Una de les riqueses més grans que ens deixa en herència el Sínode sobre la Família per a aquest Any Sant és una pastoral familiar inspirada en l’esguard del Bon Samarità: una mirada que, primer de tot, veu la família en la seva real i concreta quotidianitat, sense confondre’s en formulacions ideals o abstractes. I després, en segon lloc, aquesta mirada dóna vida a una pastoral que, bo i fent-se càrrec de les riqueses i els patiments de les famílies modernes, pretén acollir, guarir i integrar els homes i dones d’avui a l’interior de la comunitat eclesial.

Per tant, cal integrar i no excloure, desenvolupant una pastoral que, sense negar la Veritat però amb misericòrdia, tingui cura de les ferides de l’home modern. Els esforços pastorals, però, no han d’enganyar i no poden fer que els cristians oblidin quina és la seva única i autèntica missió en aquesta vida: ser la sal de la terra. Davant d’aquesta mena d’eutanàsia de l’esperit provocada per un individualisme exacerbat, per la difusió d’una opulència barroera i vulgar i, en fi, per la difusió d’una mentalitat que ha fet creure a l’home modern que és l’amo del món, els cristians tenen només una solució: l’anunci de l’Evangeli. Potser d’una manera nova, però sempre amb joia i caritat.

La família com a esperança: un amor per sempre que salvarà el món

Sense la família, la mateixa societat està destinada a esmicolar-se en miríades d’individus sols i aïllats, amb lligams socials escassos i febles que cada cop vinculen menys i cada cop són més líquids. Sense la centralitat de la família la societat està destinada a tornar-se precisament una veritable societat líquida. La família, en canvi, posseeix en la seva laïcitat un capital social immens, que es transmet de generació en generació, i que podem sintetitzar així: la importància de la família resideix en la confiança que té en el futur i en la vida que es capaç de generar.[11]

Malgrat totes les dificultats, la família continua essent la font de la més gran esperança per a la nostra societat. Pensem només un instant en el acte de coratge que fan les famílies actuals per néixer i viure en l’ambient social i cultural totalment advers que abans he descrit breument. Aquestes parelles que es prometen un amor “per sempre” realitzen un acte d’heroisme increïble. Potser és el més gran gest contracorrent de la societat actual. I serà aquest amor per sempre el que salvarà el món!

La nostra societat serà salvada per l’afirmació de la bellesa que hi ha en l’amor total, exclusiu, indissoluble, i per la troballa d’un amor que no es redueix a la química del sentiment sinó que s’adona del misteri que existeix en la fondària del l’home: un amor que brolla de la passió i de la llibertat però es forja cada dia en la voluntat i en l’enteniment.

Gualtiero Bassetti

[1] Francesc, Misericordiae vultus, n. 3

[2] Ibíd., 15

[3] G. Bassetti, «Dio è misericordia», a L’Osservatore Romano, 12 desembre 2015.

[4] Les citacions de Barsotti són tretes de D. Barsotti, Dio è misericordia, Melara, Parva, 2007.

[5] Francesco, Evangelii gaudium, 66.

[6] Cf. G. Bassetti, La gioia della carità, Venècia, Marcianum, 2015.

[7] H. De Lubac, Il dramma dell’umanesimo ateo, Milà, Jaca Book, 1992.

[8] Cf. G. La Bella, L’umanesimo di Paolo VI, Soveria Mannelli, Rubbettino, 2015.

[9] Francesco, Laudato Si’, 102, 106, 108.

[10] Cf. L. Alici, La famiglia e il vangelo della misericordia, Milà, Ancora, 2015.

[11] C. Giaccardi, M. Magatti, Generativi di tutto il mondo unitevi, Milà, Feltrinelli, 2014.