Ponència del Cardenal Lluís Martínez Sistach

Fotos 50 Jornades Castelldaura 2015

La formació jurídica en clau misionera 

Per què un dret per a l’Església?

El professor Ghirlanda, en una taula rodona a Tolosa amb motiu del Centenari de la Facultat de Dret Canònic de l’Institut Catòlic, es feia aquesta pregunta: “Per què un dret per a l’Església? I la resposta immediata que donà és que en l’Església hi ha dret perquè en l’economia encarnatòria de la salvació l’Església és sagrament de salvació (cf. SC, 26; LG 1,9; 48, 59; AG 1,5; GS 45). El professor es pregunta, a més, ¿per què l’Església ha de ser una societat jurídicament organitzada? ¿L’Església no podria ésser guiada simplement per l’amor de Déu vessat en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant, més que no pas per criteris de justícia?

Una resposta a aquestes preguntes demana un discurs eclesiològic que no oblidi un fonament antropològic. Perquè l’Església és la comunitat dels homes que acullen el perdó del Pare en Crist i en Crist reben la nova vida de l’Esperit. L’home entrant en l’Església, és revestit de la gràcia, la qual no destrueix la seva naturalesa, sinó que la porta a la perfecció. I no podem oblidar que l’home és creat a imatge i semblança de Déu u i tri, i per tant sociable, relacionable per naturalesa. L’home redimit per Crist entra a l’Església amb totes les exigències intrínseques a la seva naturalesa i en ella venen plenament realitzades (cf. Perché un diritto nella Chiesa? Un vero diritto…sui generis, a Periòdica 90 (2001) 389-395). Convé recordar l’expressió incisiva de Rosmini: “La persona humana és l’essència del dret” (A. Rosmini, Filosofia del diritto, Part 1, llib. 1, cap. 3). I Benet XVI, a la llum d’aquesta expressió rosminiana, digué que allò que el gran filòsof afirmava del dret humà amb major raó hem d’aplicar-ho al dret canònic: l’essència del dret canònic és la persona del cristià en l’Església (cf. Discurs de Benet XVI al Congrés amb motiu del XXV aniversari de la promulgació del Codi de Dret Canònic, Editrice Vaticana 2008, 13).

Com veiem el Concili a l’inici del document sobre l’Església, surt al pas de la visió errònia sobre aquesta realitat que s’ha anat repetint amb major o menor intensitat segle rere segle: l’oposició entre l’Església de la caritat i l’Església del dret. El Beat Pau VI, en unes paraules pronunciades el 17 de juliol de 1967, poc després de l’acabament del Concili, manifestà que “en molts llocs es mira amb antipatia l’activitat legislativa de l’Església com si fos quelcom oposat a la llibertat dels fills de Déu, antitètic a l’esperit de l’Evangeli, obstacle a les espontànies expressions dels carismes propis del poble de Déu, per al desenvolupament històric de l’organisme eclesiàstic”. El Papa Montini acaba dient: “El que alimenta una aversió preconcebuda vers la llei de l’Església no té un vertader sensus Ecclesiae”. Cal dir que una de les causes de la crisi davant de la normativa canònica fou que aquesta normativa no es va anar reformant per anar responent a les necessitats pastorals de l’Església. Després del Concili hi havia una gran incertesa sobre la vigència de moltes lleis canòniques per la seva inadequació als continguts conciliars.

Tanmateix, Sant Joan Pau II, amb motiu del vigèsim aniversari de l’entrada en vigor del Codi de Dret Canònic de 1983, reconeixia que s’havien superat feliçment les veus discrepants i de contestació del dret de l’Església, si bé afegia que fora ingenu ignorar el que calia fer encara per consolidar en les presents circumstàncies històriques una vertadera cultura jurídico-canònica i una praxi eclesial atenta a la intrínseca dimensió pastoral de les lleis de l’Església (cf. Discurs a la Jornada acadèmica, de 24 de gener de 2003).

Església visible i espiritual alhora

L’Església fundada per Jesucrist és visible i espiritual alhora. Quan Déu ens ha redimit s’ha adaptat al que havia fet en crear l’home i la dona. Hi ha una bellíssima harmonia entre l’ordre de la creació i l’ordre de la salvació perquè és el mateix Déu el qui crea i el qui salva. Seguint aquesta harmonia, el Concili Vaticà II ens ha parlat de la profunda analogia entre l’Església i el misteri del Verb encarnat. Concretament la constitució dogmàtica Lumen gentiumexplica aquesta analogia amb aquestes paraules: “Així com la naturalesa assumida serveix al Verb diví com d’òrgan viu de salvació, unit indissolublement a ell, d’una manera semblant l’organisme social de l’Església està al servei de l’Esperit de Crist, que la vivifica, per al creixement del cos (cf. Ef 4, 16)” (N. 8).

Així, doncs, Jesucrist “ha constituït la seva santa Església aquí a la terra – en paraules del mateix document conciliar – comunitat de fe, d’esperança i d’amor, com un organisme visible… La societat dotada d’òrgans jeràrquics i el cos místic de Crist, assemblea visible i comunitat espiritual, l’Església de la terra i l’Església ja en possessió de béns celestials, no s’han de considerar com dues coses distintes, sinó com formant una sola realitat complexa, feta d’un element humà i d’un altre de diví” (N.8). Aquesta única realitat complexa és l’Església de la que en formen part tots els cristians i l’estimem com a mare nostra.

El dret és connatural a l’Església

L’Església en tant que societat visible, té el seu Dret, el qual es fonamenta sobre la seva mateixa naturalesa eclesial, com a poble constituït en cos social, orgànic, en virtut d’un designi i d’una acció divina mitjançant un ministeri de servei pastoral que promou, dirigeix i santifica en Crist a l’humanitat que s’adhereix a ell en la fe i en la caritat.

El Concili ha volgut aclarir aquest misteri posant en relleu el caràcter sacramental de la societat eclesial. “L’Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unió de tot el gènere humà” (Ibid., 1). Jesucrist “la va omplir del seu Esperit i la va proveir de mitjans adients per a la unió visible i social” (Ibid., 4). La unió entre els dos elements de l’Església es tan intens que no permet que estiguin mai en oposició entre ells. La societat visible és comunitat espiritual, i aquesta no pot existir sense aquella, ni fora d’aquella.

Això va portar a un pare del primer Sínode dels Bisbes a afirmar que, en l’Església, allò diví i allò humà no són dues coses que s’oposen entre sí, sinó elements que s’uneixen en una única realitat. Entre ells no existeix una relació “com de cosa a cosa, sinó que… els dos elements, en la mesura que són essencialment constitutius, formen la unitat de la vida de l’Església, de tal manera que l’estructura externa és com el signe sacramental pel que es manifesta i es crea la vida interna de l’Església. Per aquesta raó, tota l’activitat jurídica de l’Església és com un signe sacramental de salvació, que és l’Església, sense però que aquest signe es limiti només a la seva activitat jurídica. Sota aquest aspecte, l’activitat jurídica de l’Església no pot tenir altre fi que el de manifestar i servir a la vida de l’Esperit, és a dir, a la vida divina dels fidels, sobretot, a la caritat (cf. Communicationes, 1 (1969) 97-98).

Si tinguéssim un concepte exclusivament espiritual de l’Església, o bé si algú s’obstinés a defensar la privatització de la fe, aleshores el dret canònic no tindria sentit en l’Església. Senzillament seria sobrer. Tanmateix el Concili Vaticà II com hem escoltat abans s’expressa amb unes afirmacions contundents, que reflecteixen la tradició constant de l’Església sobre la necessitat i la finalitat eclesial de l’ordenament canònic en el poble de Déu.

Evidentment, si l’Església-Cos de Crist és un conjunt organitzat, si posseeix en sí mateixa diversitat de membres i de funcions, si es reprodueix en la multiplicitat d’Esglésies particulars, llavors és ben clar que en ella hi és ben endinsat el lligam de les relacions, que el dret ja existeix, no pot menys que existir. Naturalment parlem aquí del dret entès en la seva totalitat i en la seva essència, més que en les especificacions, derivacions o aplicacions d’ordre pròpiament canònic. El dret, doncs, no és com un cos estrany, o com una supraestructura inútil. El dret en l’Església és connatural a la seva vida i és aleshores útil.

Naturalesa eclesial del dret canònic

El dret de l’Església és veritablement d’índole espiritual i ha d’estar sempre informat per l’Esperit de Crist. El Concili desitja que aquest dret sigui un instrument de la seva vida espiritual. L’estructura exterior i jurídica de l’Església – en sí mateixa – no obsta a la seva vida interior i espiritual i a la mateixa Església com a misteri.

Sant Joan Pau II afirma que “si el Dret Canònic té el seu fonament en Crist, Verb Encarnat i, conseqüentment, té valor de signe i d’instrument de salvació, això s’esdevé per obra de l’Esperit, que li confereix força i vigor. És, doncs, necessari que el Dret sigui expressió de la vida de l’Esperit, produeixi els fruits de l’Esperit i reveli la imatge de Crist. Per això és un Dret jeràrquic, un vincle de comunió, un Dret missioner, un instrument de gràcia, un Dret de l’Església” (Discurs del Papa a la Rota Romana, 1973, n. 8).

El Dret Canònic és el dret d’una societat certament visible, però també sobrenatural, que s’edifica per mitjà de la paraula i dels sagraments, i que té per finalitat conduir els homes a la salvació eterna. Per aquest motiu, és un dret sagrat, plenament distint del dret civil. Tot el dret canònic s’insereix  en l’acció salvífica, mitjançant la qual l’Església continua l’obra de la redempció. D’aquí es dedueix que el dret canònic és, per la seva naturalesa, pastoral, expressió i instrument del munus apostolicum, i element constitutiu de l’Església del Verb encarnat.

Sant Joan Pau II afirma que “l’estructura exterior i jurídica de l’Església no només no dificulta la seva vida interior i espiritual i a la mateixa Església en tant que misteri, sinó que serveix, afavoreix i conserva la presència i la guia de l’Esperit Sant” (Discurs a la Rota Romana, 1977, n. 9).

El mateix Sant Pare, demana que s’eviti el perill de la separació entre esperit i institució, teologia i dret, ja que tant el dret com la potestat pastoral s’entenen teològicament en ordre a atorgar la pau de Crist, que és obra de la justícia, no humana, sinó divina (cf. Discurso a la Rota Romana, 1977, n. 17).

L’Església promou la dignitat de la persona humana i el reconeixement dels drets fonamentals, alhora que cerca la plenitud de la dignitat de fills i filles de Déu de tots els membres del poble de Déu. Per assolir-ho, cal que la persona trobi en la societat una convivència ordenada i fecunda, i que el cristià ho trobi també en la comunitat eclesial. Tanmateix la persona humana i cristiana només pot realitzar-se en la mesura en què es negui a sí mateixa com una individualitat exclusiva, ja que la seva vocació és personal i comunitària. El dret canònic permet i afavoreix aquest perfeccionament, ja que condueix a superar l’individualisme: contribueix a una afirmació de la persona cristiana com una sociabilitat genuïna, a través del reconeixement i del respecte a l’altre, en tant que persona amb drets universals, inviolables i inalienables, i revestida d’una dignitat transcendent.

És obvi que hi ha el problema de la relació entre la tutela dels drets i la comunió eclesial. No hi ha dubte que la consolidació i la defensa de la comunió eclesial és un objectiu fonamental que dóna consistència a tot l’ordenament canònic i guia les activitats de tots els seus components. Amb l’ajut de l’Esperit Sant i la conversió, els cristians prenem consciència de la necessitat de treballar per la comunió eclesial i entenem que l’exercici dels drets està sotmès als deures de la unitat, de la comunió i de la solidaritat per assolir els valors suprems del bé comú del poble de Déu.

Certament, comentant el Papa Joan Pau II la promulgació del Codi de Dret Canònic de 1983, afirma que “la tutela dels drets personals de tots els membres del poble de Déu, fidels o pastors, no ha de disminuir la promoció d’aquella comunió eclesial que és la història primària de tota la legislació eclesiàstica, i que ha de guiar tota l’activitat del poble de Déu” (Discurs a la Rota Romana, 1983, n. 3).

En aquest mateix discurs, el Papa, fa referència a la Constitució Sacrae disciplinae Leges, que promulgà el Codi, on assenyala la falsa contraposició entre llibertat, gràcia i carismes per una part i lleis de l’Església per l’altra part. En aquella Constitució, el Papa diu: “Apareix bastant clarament que el Codi no té com a finalitat, de cap manera, substituir la fe, la gràcia, els carismes i sobretot la caritat en la vida de l’Església o en els fidels cristians. Al contrari, el seu fi és, crear un ordre tal en la societat eclesial, que assignant el primat a la fe, a la gràcia i als carismes, faci més fàcil simultàniament el seu desenvolupament orgànic en la vida, tant de la societat eclesial, com també de cadascuna de les persones que pertanyen a l’Església” (AAS, 1983, 12).

Cal dir que la inspiració del dret de l’Església ha de ser teològica. En aquest punt insistí moltes vegades el beat Pau VI, que parlà fins i tot de la necessitat d’una “teologia del dret”. Per això, actualment per estudiar dret canònic es demana prèviament que els alumnes hagin estudiat teologia. Sense aquests coneixements es cau fàcilment en fer un dret positiu inspirat en el dret civil. L’Església és certament una societat, però és una societat distinta de la societat civil.

Els anys posteriors al Concili Vaticà II s’accentuà en l’opinió de molts sacerdots una concepció i unes actituds sobre l’oposició de la pastoral i el dret canònic. La vida eclesial no pot existir sense un ordre jurídic, ja que l’Església com a societat instituïda per Crist, espiritual però visible, té necessitat del dret sagrat, d’acord amb les paraules de Sant Pau “Però faci’s tot amb dignitat i amb ordre” (1 Cor 14, 40).

La caritat pastoral i la justícia pastoral

La dimensió jurídica i la dimensió pastoral estan inseparablement unides a l’Església peregrina. Aquesta harmonia deriva de la seva finalitat comuna: la salus animarum. No podem oblidar que l’últim cànon del Codi de Dret Canònic estableix com a norma orientadora i de síntesi, que “salus animarum suprema lex est” (c. 1752). Aquesta norma no és una clàusula-límit, com l’entenen alguns, sinó un principi inspirador de tot el dret canònic: la seva raó de ser és establir normes, reconèixer i tutelar drets i configurar institucions de tal manera que tot s’ordeni al fi suprem de la pastoral que és la salus animarum (cf. T. Rincón-Pérez, Sobre el carácter pastoral del derecho de la Iglesia, Ius Canonicum 47 (2007) 407). A la vegada, l’activitat pastoral, per més que superi els aspectes jurídics, comporta sempre una dimensió jurídica. La vertadera justícia a l’Església, animada per la caritat i suavitzada per l’equitat, mereix sempre l’adjectiu qualificat de pastoral.

Es tracta de comprendre millor l’harmonia entre justícia i misericòrdia, tema molt estimat per la tradició teològica i canònica i que també sortí moltes vegades en l’Assemblea extraordinària del Sínode dels Bisbes, de l’octubre de 2014. El Decret de Gracià estableix: “Iuste iudicans misericordiam cum iustitia servat” (D 45, c. 10). Sant Tomàs d’Aquino ens diu: “Misericòrdia non tollit iustitiam, sed est quaedam iustitiae plenitudo” (Summa Theologica, I, q. 21, 3, ad 2). Certament, la misericòrdia no exclou la justícia, sinó que ve a ser la plenitud de la justícia.

El Concili Vaticà II ha tingut una finalitat eminentment pastoral. El Papa Sant Joan XXIII va anunciar a la vegada la convocatòria del Concili i la reforma del Codi de Dret Canònic de 1917, aquell famós 25 de gener de 1959. Hi ha unes relacions importants entre el Concili i el nou Codi de Dret Canònic de 1983. El Papa promotor d’ambdós, tenia un únic propòsit: reformar la vida cristiana. El Concili i el Codi tenen una finalitat pastoral. La teologia, la pastoral i el dret es necessiten mútuament i contribueixen a una única i mateixa finalitat: el bé dels cristians i de l’Església.

Tanmateix, encara que el Papa Joan XXIII va anunciar el mateix dia els dos esdeveniments, la reforma del Codi de 1917 i la promulgació del Codi de Dret Canònic de 1983 va ser posterior a l’acabament del Concili. Per una raó molt senzilla: la reforma del Codi necessitava els continguts doctrinals i pastorals del Concili. El Codi – com totes les lleis de l’Església – és un instrument que s’ha d’ajustar totalment a la natura de l’Església, tal com ens la proposa el magisteri del Concili Vaticà II, i, més particularment, la seva doctrina eclesiològica. Fins i tot, en certa manera, podríem entendre aquest Codi com un gran esforç de traduir al llenguatge canonístic aquesta doctrina eclesiològica i conciliar. I, si no és possible de traduir perfectament al llenguatge dels cànons la imatge de l’Església que el Concili ens dóna, tanmateix el Codi haurà de referir-se sempre a aquesta imatge com un model exemplar, les línies del qual, per la seva mateixa natura, té el deure d’expressar tant com pugui (cf. Joan Pau II, Constitució Apostòlica Sacrae disciplinae leges, de 25 de gener de 1983). Fou el Concili Vaticà II que demanà explícitament que en l’exposició del dret canònic “respiciatur ad Mysterium Ecclesiae” (OT, 16) i això s’aplica a fortiori per a la formulació del dret canònic, però també per a la seva interpretació i aplicació.

Atesa aquesta connexió entre el Concili Vaticà II i el Codi de l’Església llatina (i el Codi de les Esglésies orientals), és lícit afirmar que d’aquí prové aquella característica segons la qual el Codi pot ser considerat com un complement necessari del magisteri proposat pel Concili, sobretot pel que fa a les dues constitucions: la dogmàtica, Lumen gentium i la pastoral, Gaudium et spes.

El Papa Joan Pau II, en el document de promulgació del nou Codi de 1983, assenyala d’aquesta manera el servei eclesial i pastoral del dret: “L’Església necessita normes que posin de manifest la seva estructura jeràrquica i orgànica, que ordenin com cal l’exercici de les funcions que Déu li ha confiat, sobretot la de la potestat sagrada i la de l’administració dels sagraments, que regulin les mútues relacions dels fidels segons la justícia fonamentada en la caritat, bo i defensant i definint els drets de cadascun i, finalment, que les empreses comunes que fins ara han estat planejades per viure amb més perfecció la vida cristiana siguin consolidades, defensades i fomentades per les lleis canòniques”.

Hi ha un nexe íntim entre allò pastoral i allò jurídic. Es tracta de la pastoralitat del dret canònic, que no és quelcom que obeeixi a raons conjunturals, fruit d’un compromís entre canonistes i pastoralistes, sinó que és una doctrina que troba la seva fonamentació en l’eclesiologia conciliar que posa en relleu que els aspectes visibles de l’Església estan inseparablement units als espirituals (cf. LG 8).

L’equitat en l’aplicació del dret canònic

En el dret de l’Església hi ha un element imprescindible: l’equitat canònica. En el treball del legislador eclesial, l’equitat segueix sent un ideal sublim i una preciosa norma de conducta. Això va ser recordat durant els treballs preparatoris del Concili: “En totes les lleis que es facin, brilli l’esperit de caritat i de mansuetud de Crist i aquesta regla d’or, perenne, de l’Església ha d’informar les lleis i els judicis” (Relatio super schema Voti de Matrimoni Sacramento, cum texto emendato, Typis Polygl.Vatic. 1964, p. 13). I en les normes per a la revisió del Codi aprovades pel primer Sínode dels Bisbes, es va recomanar aquesta regla d’or: “El Codi ha de promoure no només la justícia, sinó també la sàvia equitat, que és fruit de la benignitat i de la caritat” (Principia quae Codicis Iuris Canonici recognitionem dirigunt sub 3, a Communicationes, 1 (1969) 79).

L’equitat representa una de les més altes aspiracions de l’home. Si la vida social imposa les determinacions de les lleis humanes, aquestes normes inevitablement generals i abstractes, no poden preveure les circumstàncies concretes a les quals cal aplicar aquestes lleis. Davant d’aquest problema, el dret tracta d’esmenar, rectificar i fins i tot corregir el “rigor del dret”, i això es fa amb l’equitat canònica que encarna d’aquesta manera les aspiracions humanes per a una justícia superior (cf. Joan Pau II, Discurs a la Rota Romana de 1973, 10).

Joan Pau II parla de l’equitat en el ministeri judicial, que pot aplicar-se a tota activitat jurídica. Ens diu el següent: “En virtut de l’equitat canònica, el jutge considerarà tot allò que la caritat suggereixi i consenteixi per evitar el rigor del Dret i la rigidesa de la seva expressió tècnica; evitarà que lletra mati, per animar les seves intervencions amb la caritat, do de l’Esperit, que allibera i vivifica; tindrà en compte la persona humana i les exigències de la situació, les quals…ordinàriament inclinen a aplicar el Dret de forma més humana i comprensiva. Serà necessari vetllar, no només per tutelar l’ordre jurídic, sinó també per guarir i educar, donant prova de vertadera caritat” (Ibid, n. 18).

Per aplicar el dret cal conèixer el dret. El sacerdot, especialment el rector, és un pastor que ha de presidir la comunitat parroquial a imitació del Bon Pastor, amb una actitud de servei però també de lideratge per tal que la parròquia assoleixi les seves finalitats. Ha de conèixer ben bé la naturalesa eclesial i canònica de la parròquia, els drets i deures pastorals que li atorga l’ordenament canònic, els drets i deures dels fidels membres de la seva parròquia, per tal de realitzar degudament la seva funció pastoral. És cert que el rector té drets, però també té deures respecte dels seus feligresos, que responen a drets que l’Església els hi atorga i que el rector ha de respectar i ha de complir.

Cal conèixer bé la normativa canònica que està íntimament unida als continguts doctrinals i pastorals. Pensem en les celebracions dels sagraments, que és quelcom que es dóna molt en les parròquies. És necessari conèixer el dret litúrgic, és a dir, les normes litúrgiques i canòniques que estableixen els comportaments que cal que adoptin els qui sol·liciten la celebració d’un sagrament i el ministre del sagrament. En aquesta normativa hi ha drets i deures d’ambdós.

El coneixement del dret per part dels sacerdots contribueix a viure més adequadament en el treball ministerial la distinció no de grau, sinó d’essència, entre el sacerdoci ministerial i el sacerdoci comú dels fidels, de tal manera que el primer està al servei del segon i que cal respectar la participació que els fidels tenen en la vida i activitat de la comunitat eclesial. Un bon coneixement per part del sacerdot del concepte teològic i canònic del laic cristià en l’Església, contribueix a que faciliti la seva participació activa i responsable en el treball eclesial, no com una concessió que li fa el sacerdot, sinó com l’exercici del seu dret i deure que sorgeix – com tants altres drets i deures –  del sagrament del baptisme.

D’alguna manera podríem aplicar a tots els pastors de l’Església el que Joan Pau II aplicava al jutge eclesiàstic en el sí de l’Església, en el seu discurs al Tribunal de la Rota Romana de 1998. El Papa deia que el jutge autèntic se’ns presenta com “sacerdot del dret”, sacerdos iuris, cridat a “realitzar un vertader officium caritatis et unitatis”. I diu també que en això consisteix l’aplicació correcta del Dret canònic, que pressuposa la gràcia de la vida sacramental, la qual afavoreix aquesta unitat en la caritat, perquè el dret en l’Església no pot tenir una altre interpretació, un altre sentit i un altre valor sense apartar-se de la finalitat de la mateixa Església”.

A mida que anem sumant anys en la nostra vida, som més conscients que els nostres coneixements s’apliquen millor en l’exercici del nostre ministeri si hem crescut en el sentit comú. I això també val molt per a l’aplicació del dret, perquè moltes normes són fruit del sentit comú necessari per a l’assoliment del bé comú de la comunitat. La primera norma d’aquest sentit comú és que dubtem en situacions poc corrents i que consultem primer abans de prendre una decisió. Consultar és propi de savis. Consultar a la cúria i  consultar als experts en aquesta matèria. Una altra norma de sentit comú és que cada pastor no està cridat a inventar el dret que ha d’aplicar. I això perquè a més que no tenim autoritat per fer-ho,  aquest dret ja existeix i l’han preparat i promulgat persones que en saben més que nosaltres. El sentit comú t’ajuda a no caure en cap dels dos extrems: no ser més papistes que el Papa i no ser de la màniga ampla. Aquí recordo les paraules que ens va dir el Papa Francesc el darrer dia de l’Assemblea General extraordinària del Sínode dels Bisbes, el dia 18 d’octubre de 2014. No hem de caure en cap de les dues temptacions: en la temptació del rigorisme i tradicionalisme i en la temptació del progressisme i liberalisme.

El dret canònic al servei de la missió evangelitzadora de l’Església

La naturalesa pastoral del dret canònic li ve de que forma part de l’Església i aquesta és per la seva mateixa naturalesa missionera i pastoral, a imitació del Bon Pastor i del bon samarità. Tota realitat pastoral necessita de l’ajut del dret per configurar ordenadament les seves finalitats, les seves competències, la seva composició, etc.

El Dret Canònic com una realitat d’Església ha de ser valorat, conegut i aplicat per aquesta mateixa raó. Però alhora, ha de posar-se plenament al servei de la missió de l’Església. Potser exageraria si digués que ha de ser una epifania de l’Església, però certament ha de reflectir la naturalesa, el misteri i la finalitat de l’Església. Els continguts de dret positiu -i no pas natural i diví- que inclogui l’ordenament canònic són susceptibles de reforma, de canvi i de desaparició.

En el document programàtic del Papa Francesc, Evangelii Gaudium, de 24 de novembre de 2013, el Papa afirma: “Somio una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització” (N. 27). El criteri d’aquesta transformació de tot el que sigui transformable en l’Església, l’estableix el Papa amb aquestes paraules: “La reforma de les estructures que exigeix la conversió pastoral només pot entendre’s en aquest sentit: procurar que totes elles es tornin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta positiva de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat (Id.). Aquest criteri és obvi, ja que el Beat Pau VI afirmà que l’Església existeix per evangelitzar i que aquesta és la missió essencial de l’Església (cf. Evangelii nuntiandi, 14) . Així, doncs, el dret canònic ha de posar-se al servei de l’evangelització per tal de ser un dret autèntic de l’Església.

El Papa Francesc explicita les estructures eclesials en el seu programa abans esmentat. L’Església visible, orgànica, estructurada ha d’estar plenament al servei de l’evangelització i caldrà modificar tot allò que sigui modificable i, conseqüentment, serà necessari adaptar l’ordenament canònic a l’esmentada finalitat de l’Església. És en aquest sentit que el dret en l’Església té ple sentit, és necessari i resulta imprescindible ocupant sempre el lloc que li correspon en l’economia de la salvació.

Hem començat l’exposició preguntant-nos amb el professor Ghirlanda “per què un dret per a l’Església?”. Penso que hem respost a la pregunta i ho sintetitzo amb paraules del legislador del Codi de Dret Canònic de 1983, en la seva constitució apostòlica: el dret “tendeix a establir un ordre en la societat eclesial que, en donar la part principal a l’amor, a la gràcia i al carisma, ordeni alhora més fàcilment llur progrés en la vida de la societat eclesial i en la de cadascun dels homes que hi pertanyen”.

Castelldaura, 20 de gener de 2015

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe de Barcelona

(Original a: http://www.arquebisbatbarcelona.cat/node/6004)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s