Conferència del Dr. Juan Luis Lorda. “Assegurar el creixement interior”

ASSEGURAR EL CREIXEMENT INTERIOR
Cinc aspectes de la vida espiritual

Dr. Juan Luis Lorda, Universidad de Navarra

Material de suport facilitat pel conferenciant sobre el tema que ha tractat a la seva exposició.

Per començar, tres advertiments:

– Aquest escrit resumeix en cinc àrees la formació espiritual que es dóna principalment als candidats al sacerdoci, encara que molts aspectes són comuns a qualsevol vocació cristiana.

– Té una orientació pràctica; no es tracten els temes en si mateixos, des dels principis teòrics, sinó més aviat pensant en com es poden ensenyar.

– Aquí només es té en compte l’aspecte espiritual. En la formació, cal tenir en compte dos aspectes:

1. Formació intel·lectual i cultural: és un camp amb exigències i mètodes específics, per desenvolupar-se i madurar.
2. “Bona educació” i sociabilitat, que comprèn la disciplina mínima personal (aixecar-se del llit, treballar, mantenir l’habitació), higiene personal; i el bon tracte amb els altres (virtuts socials: acollida, amabilitat, cortesia, posar interès, saber escoltar). En el fons, s’uneixen a la caritat, però requereixen una pràctica pròpia.

1. Cinc aspectes de la vida espiritual

D’acord amb l’experiència de l’Església, el desenvolupament de la vida de l’Esperit, o del viure en Crist, es pot concentrar en cinc aspectes, fortament units.

1. Les disposicions o actituds bàsiques cristianes, que són l’amor de Déu i al proïsme; en definitiva, la caritat.
2. La pràctica de la pregària, o el tracte personal amb Déu, que dóna familiaritat i criteri cristià.
3. La participació en la vida de l’Església: Sentire cum Ecclesia. Sentir amb l’Església, que és viure realment en la comunió de l’Església: participar en la Litúrgia, en la missió, en la unitat. Potser és el punt més extens i complex dels cinc.
4. La conversió cristiana, que necessita una lluita personal centrada en adquirir el bé i contenir o superar tot allò dolent; en el fons és la transformació en Crist, o el pas de l’home vell al nou; això és, l’ascètica.
5. El treball i la responsabilitat amb les pròpies obligacions. Necessari per madurar humanament. A més, no podem posar menys interès en les coses del Senyor de les que posen altres en la seva família o en la seva professió. I en un món professional cal fer les coses bé.

1. La caritat (les disposicions bàsiques)

La vida en Crist o la vida de l’Esperit Sant està presidida per la caritat, que és la disposició més bàsica de la vida cristiana: “Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors” (Rm 5, 5). Tota la vida cristiana es basa en el doble manament de la caritat: l’amor a Déu sobre totes les coses (com a fills en Crist); i l’amor al proïsme com a un mateix (com a membres de Crist). La caritat, unida a la fe i a l’esperança, és el primer i l’últim, la base i la corona de la vida cristiana. Això és una convicció teòrica i un principi pràctic.

S’estima allò que es reconeix com a bo. Cal descobrir a poc a poc l’amor de Déu. Això no es força: és un do i un descobriment: “Déu estimà tant el món que li va lliurar el seu propi Fill”. S’aprèn d’altres, es viu aquest amor amb altres; i es descobreix en la pròpia fe i en la mateixa vida, donant lloc a l’agraïment i l’esperança, que encenen la caritat cristiana.

És força important prendre consciència que aquest amor és do de Déu, i es dóna amb l’Esperit Sant. Primer, per demanar-lo humilment. Després, per no confondre’l amb qualsevol sentiment humà de benevolència o afecte cap a Déu o cap als altres. L’amor de Déu és l’amor que porta a complir-ne la voluntat, amb un lliurament ple i sacrificat com el de Crist. I l’amor al proïsme porta a servir els altres, començant pels més pròxims, donant la vida com Crist. No té a veure amb cercar gustos, encara que com a efecte proporciona l’alegria cristiana. L’Esperit ha de canviar el nostre cor i donar-nos la manera d’estimar de Crist.

La caritat necessita una purificació i també distingir-se dels afectes purament humans, que no són dolents, però no són caritat. Això es conrea aprenent a estimar tothom per amor de Déu i amb l’ajuda de Déu. I dedicant-se als qui menys ve de gust, ja que hom se sent inclinat a prestar atenció a aquells amb qui és més afí o més amic. De manera especial l’amor cristià arriba als “pobres”, no només econòmicament, sinó també “sociològicament”. En tota societat, també en el seminari o en qualsevol àmbit parroquial, hi ha persones amb desavantatges o marginades en algun grau. És injust i poc cristià no tractar tothom amb interès, encara que un tingui més afinitat amb uns que amb altres. I, a l’inrevés, és una gran mostra d’amor de Déu i una manera que creixi la caritat, entestar-se a prestar més atenció als qui en qualsevol ambient o moment es veuen més desplaçats o deixats de banda. I això, purifica molt el cor sacerdotal.

Per això, la base de l’exercici de la caritat consisteix en:

1. desitjar lliurar-se al Senyor i dir-li-ho a Ell de veritat força vegades;
2. demanar-li humilment aquest amor generós i aquest do d’un mateix;
3. formar-se en la caritat, que és exercitar la generositat i l’entrega en el compliment de la voluntat de Déu i en el servei diari i constant als altres; corregint els defectes i demanant perdó a Déu i als altres per les faltes i pecats.
4. mirar de donar sempre atenció, en tots els ambients on es viu, als més “pobres” o més oblidats: purificació del cor.

2. La vida de pregària personal (vida contemplativa)

La vida espiritual es nodreix en la pregària i, particularment, en l’oració mental, feta en la intimitat amb Déu. Aquesta és una sorprenent i constant afirmació de l’experiència espiritual de l’Església, seguint l’exemple del mateix Crist, que es retirava a pregar “de matinada” (Mc 1, 35; Lc 4, 42) o “a la caiguda de la tarda “(Mt, 14.23; cfr. 26,36); que passava nits senceres en oració, especialment abans d’encetar quelcom d’important (Lc 6, 12). I que va dedicar quaranta dies de recés penitent abans de la missió pública (Mt, 41-11).

Qui vulgui conformar-se amb Crist ha de repetir aquesta experiència. La pràctica de l’oració mental fa enamorar-se de les coses divines, introdueix en els misteris de Déu, dóna un tracte proper amb les Persones divines i encén la caritat. També permet conèixer-se a un mateix, amb un coneixement ple d’humilitat i d’agraïment, que fa entendre els esdeveniments que es viuen o pateixen i disposar els assumptes de la vida com Déu vol. En particular, en la pregària es medita i s’escolta la Paraula de Déu. En termes clàssics, es correspon amb la vida contemplativa.

Una vocació cristiana madura necessita iniciar-se en l’oració mental i, quotidianament, requereix algú que l’ensenyi i guiï. La vida d’oració necessita nodrir-se de la Paraula de Déu i dels testimonis de vida cristiana. També s’alimenta de la presència de Déu i d’altres mitjans espirituals. Tot això s’aprèn i s’ensenya, segons la constant experiència de l’Església.

És important fer-se una idea d’allò que és realment l’oració mental cristiana. Per superar inconvenients que poden venir d’un excés d’expectatives desenfocades (visions, ioga) o d’un defecte (ensopiment ). L’oració mental comprèn moltes coses. Meditar les coses de Déu i les coses pròpies davant de Déu; l’Escriptura, l’Evangeli del dia, llibres de doctrina o espiritualitat o de testimoniatge cristià; la mateixa vida amb les seves aspiracions i malentesos, èxits i fracassos; els projectes; la petició per les persones i els assumptes; els actes de lliurament, de petició, de penediment, de lloança i d’amor. El pur acompanyar el Senyor i estar amb Ell també és oració. És molt útil el llibre de Boyland, Dificultats en l’oració mental, per fer-se una idea realista. N’és mestra santa Teresa.

L’oració mental catòlica és personal i íntima, però no tanca la persona en ella mateixa, sinó que es combina, s’encén i s’alimenta amb la pregària de l’Església i la Litúrgia.

3. La participació en la vida de l’Església: Sentire cum Ecclesia

Per utilitzar una expressió llatina clàssica molt significativa. Forma part de les actituds bàsiques cristianes i entronca amb la caritat. Comprèn moltes coses, però estan íntimament unides en la comunió que és l’Església i allà troben el seu sentit.

El cristià estima l’Església, perquè sap que és presència del Senyor en el món. Estima l’Església com a institució, amb el seu misteri que està animat per l’Esperit Sant, amb la seva estructura i també amb els seus membres actuals. I els qui són al cel, on ocupen un lloc especial Maria i els sants.

És un amor que cal desenvolupar en contemplar, precisament, la presència del Senyor, especialment a l’Església reunida a la Litúrgia i en els seus sants. Això exigeix també coneixement històric, en el qual tenen un lloc les febleses de les persones. Així s’adquireix un amor madur, que sap el mal que podem fer els éssers humans al rostre de Crist (pecat), però també com el podem reflectir (santedat i caritat).

Sentir amb l’Església és saber participar en la Litúrgia, culte, lloança i oració comuna de l’Església. És important aprendre a “viure en directe” la Litúrgia en comunió, en comptes del simple “assistir” que és estar present, potser passivament. En l’Eucaristia (o en la Litúrgia de les Hores) tota l’Església s’uneix al Senyor per pregar amb una veu, que expressa principalment el que presideix en nom de Crist, però que tothom pot fer seva interiorment i, sovint, exteriorment, segons ho demanen els ritus. Tant per al qui presideix com per als qui assisteixen és important fer propi allò que es diu: les oracions i pregàries eucarístiques; els salms i antífones; les pregàries devocionals.

Sentir amb l’Església és participar en la missió que el Senyor li va encomanar. “Aneu i prediqueu a tots els homes”.

Sentir l’Església és reforçar sempre la comunió; amb els vincles jeràrquics i fraternals que l’Església té. Evitant tot allò que fa mal a la comunió, i construint la bona entesa entre els cristians. Superant també vicis que semblen menors, però són molt nocius: la divisió i baralla, la murmuració i la burla (bromes de sagristia): cal tractar santament les coses santes (Sancta sancte tractanda).

4. La conversió cristiana (l’ascètica)

El tercer aspecte del viure en Crist o de la vida de l’Esperit Sant consisteix a desenvolupar la conversió cristiana que es va iniciar amb el baptisme: amb l’ajuda de Déu, els trets morals de Crist han de créixer i prevaler sobre els trets de l’home vell que cada un té en ell mateix. Segons ens ensenya l’experiència de l’Església, la conversió no acaba mai i necessita el combat espiritual, la lluita espiritual o si es vol, en termes més generals, l’ascètica.

Amb l’ajuda de Déu, cal vèncer o mortificar la triple concupiscència que parla sant Joan: “la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida” (1Jo 2, 16); que són paral·leles a les tres temptacions de Crist (Lc 4, 1-13; Mt 4, 1-11). Es tracta de quelcom perfectament real, que té manifestacions molt concretes en cada persona. En aquest punt, la formació consisteix en ajudar a cada cristià a descobrir, en ell mateix i en concret, aquestes manifestacions o concupiscències de l’home vell. I a plantejar així el combat o lluita espiritual, amb l’ajuda de la gràcia, perquè predominin en la seva conducta els trets espirituals de Jesucrist.

Aquesta lluita per viure en Crist està arrelada en els sagraments d’iniciació, i té un suport particular en el sagrament de la penitència, on es reparen les ferides i les derrotes. Cada cristià ha de cooperar i obeir les insinuacions del Paràclit. Per a aquest combat espiritual, cal un coneixement profund d’un mateix. I és útil tant el coneixement teòric sobre els principis de l’antropologia cristiana (sobre l’acció de l’Esperit Sant, la caritat, la gràcia, el pecat, la temptació i la llibertat i els mitjans espirituals), com el coneixement pràctic de les manifestacions reals que tenen en un mateix. Ens hem de conèixer, en concret i de veritat, com a pecadors i inclinats al pecat, per reconèixer-nos també com a homes salvats en Crist per la gràcia de l’Esperit. Així, el principi socràtic del coneixement d’un mateix troba un ressò nou en el cristianisme.

5. El treball i el compliment del deure (vida activa)

Complir amb el deure, exercir les obligacions familiars i socials, en definitiva treballar, és part molt important de l’obediència a la voluntat de Déu. I és la manera ordinària de servir els altres. Per això, pot tenir una relació molt directa amb el doble manament de la caritat. També té un aspecte ascètic molt important, perquè subjectar-se a una feina exigeix un venciment personal. I sotmetre’s a una activitat exigent i reglada, amb disciplina i esforç, és imprescindible per a la maduresa humana i cristiana. Els qui no treballen no maduren. La prolongació de l’adolescència en les societats modernes té a veure amb què els joves no assumeixen responsabilitats ni s’enfronten amb allò que no els ve de gust però cal fer. No es madura fins que no es fa el que cal fer independentment que vingui de gust o no.

Però la feina és més que un mitjà útil o un remei ascètic. Forma part de la vocació humana, perquè Déu va posar l’home sobre la terra “perquè la treballés i cuidés” (Gn 2, 15; cfr. 2, 5). A la feina, s’esmerça ordinàriament la major part de la vida d’una persona. No s’ha de crear una dicotomia (una “esquizofrènia” o una “doble vida”, deia sant Josepmaria Escrivà) entre les “pràctiques espirituals” i la feina . Si entenem la vida espiritual com allò que és, viure en Crist, viure la vida de l’Esperit Sant, llavors entendrem que ho abasta tot. Un cristià ha de treballar de cara a Déu, demanant-li ajuda i oferint-li’n els fruits. Aleshores actua com “sacerdot de la Creació”, segons una venerable expressió patrística, i dóna glòria a Déu en nom de tot l’univers. Tot, pregària i feina, ha d’ésser per a Déu, per donar-li glòria i complir la seva voluntat.

En la formació espiritual, cal fomentar aquesta maduresa. També és important perquè vivim en un món professional i, per amor de Déu, cal posar en les feines i activitats sacerdotals els estàndards d’exigència que els altres homes tenen en el comerç normal o en altres activitats professionals. Cal treballar per amor de Déu i als altres, i cal treballar bé.

Conclusió

En aquests cinc aspectes, es pot resumir la vida espiritual. Per tant, la formació espiritual consisteix:

•  Ajudar que es formi la disposició bàsica de la caritat amb el lliurament generós de si mateix per complir la voluntat de Déu i servir els altres.
•  Ensenyar la vida de pregària, que ens dóna intimitat amb Déu, coneixement propi i discerniment cristià.
•  Fer créixer el Sentire cum Ecclesia, l’amor a l’Església santa però real, participant en la litúrgia i en la missió; contribuint-ne a la comunió.
•  Plantejar positivament el combat espiritual, recolzat en la gràcia, per superar les concupiscències de l’home vell i viure en Crist.
•  Fomentar l’acompliment fidel i responsable dels propis deures, que és el lloc on Déu ens ha estimat al món.

2. La direcció espiritual de candidats al sacerdoci

La base i el fonament de la formació espiritual es dóna al seminari. Aquesta formació té dos plans.

– Plànol teòric, que és donar a conèixer els fonaments de la vida espiritual, que, en definitiva, són els principis de l’antropologia cristiana. Donar a conèixer quin és el sentit i la finalitat de la vida cristiana, que és relació personal amb Déu; com actua l’Esperit Sant, què són la gràcia, el pecat i la llibertat, la temptació i les virtuts, i el valor del lliurament personal. També cal ensenyar en què consisteix l’oració mental. I posar en contacte amb l’experiència dels grans sants, que són mestres de l’Església. La quarta part del Catecisme pot servir estupendament de guia per a aquesta formació. N’hi haurà prou amb repartir-lo en un nombre suficient de classes o xerrades.

– Plànol pràctic. Es tracta d’ajudar cada candidat no només a conèixer sinó a practicar personalment. Això, sobretot, pertany a la direcció espiritual. Segons els cinc aspectes:

1) La caritat és enamorar-se de Déu i de les seves coses. Això només es pot ensenyar amb l’exemple dels sants i amb el testimoni personal. Es pot fer veure a cadascun fins a quin punt és generós amb Déu, amb la voluntat de Déu, i amb els altres. Se li pot assenyalar que es veu d’ell. I cal animar-lo a què ho resolgui fent molts actes autèntics de lliurament personal (encara que només tinguin un valor simbòlic, però mouen disposicions) i demanant l’ajuda de l’Esperit Sant i un veritable canvi del cor. Hi ha un creixement pràctic de la caritat que porta a preocupar-se més per aquells que més ho necessiten: cada ambient té els seus “pobres” i els seus “marginats”. Créixer en això és créixer en el cor de Crist.

2) Cal introduir a cadascú en la vida de pregària ; de forma pràctica i personal, encoratjant i resolent les dificultats. Ensenyar-li a practicar la meditació o l’oració mental; a tenir presència de Déu i saber-se acompanyat del Senyor; i a tenir esperit de pregària en la Litúrgia (dir-la en primera persona) i en l’activitat diària.

3) El Sentire cum Ecclesia té aspectes més difícils i altres més fàcils. L’amor a l’Església creix en veure-hi el Senyor i en conèixer la seva santedat i la seva caritat en la història. Un coneixement suficient de la història de l’Església, amb les llums i ombres , ajuda també a què l’amor maduri i pugui digerir els aspectes deficients que hom pot trobar (començant per un mateix).

La “participació” en la litúrgia exigeix conrear uns coneixements i, sobretot, uns hàbits interiors (“estar”, unir-se al celebrant i el Senyor, dir el que es diu), i exteriors, que són més fàcils.

El desenvolupament d’un esperit de comunió és una actitud molt bàsica en l’Església. Amb els aspectes positius: viure en comunió cordial (espiritual, afectiva, real) amb el bisbe, amb el Papa, amb l’Església; estimar els altres cristians (començant pels qui es tenen a prop). I negatius: evitar discussions, recels, murmuracions.

4) Cadascú ha de comprendre que necessita convertir-se i que això és una tasca que no acaba mai. En començar, pot ser més evident allò que cal treure; i també allò que cal adquirir. Cal ajudar cada u a conèixer-se, a descobrir el que li fa mal i el que l’ajuda. Encara que tots els homes tenim més o menys les mateixes debilitats, cada un té les seves i en concret. Ha de reconèixer i tractar d’elles en la direcció espiritual, per plantejar la lluita espiritual. Se li han de donar a conèixer els mitjans ascètics i de la vida de pregària i animar-lo a confiar en Déu i demanar-ne sempre l’ ajuda. És molt important que aprengui ell mateix, perquè ningú no pot substituir un altre en aquest camp. Se l’encoratja, se’l corregeix amablement, i se li fa veure que podrà vèncer amb la gràcia de Déu i l’oblit de si mateix; i que cal servir el Senyor encara que no siguem perfectes.

5) Cal ajudar que compleixi els seus deures de treball, d’estudi i servei, amb responsabilitat, amb puntualitat, amb la perfecció habitual en les tasques professionals. De manera que adquireixi la capacitat de treball i l’ordre de vida que necessitarà per a exercir el ministeri. Tot això també és molt visible, de manera que es pot ajudar a cada un en concret a corregir allò que fa malament i a adquirir allò que li manca.

Aquestes són tasques de direcció espiritual personal, que cal fer amb esperit, amb caritat i confiança. Per això, és essencial la figura del director espiritual. Cal que sigui un home que conegui i practiqui allò que ensenya. I que es guanyi la confiança dels seminaristes i pugui acompanyar-los. També quan surtin del seminari; especialment en els primers anys. Moltes ferides es poden curar si s’atenen bé i aviat.