Conferència “La misericòrdia dels cristians en la història” pronunciada per Mn. Joan Galtés

Conferència de Mn. Joan Galtés, historiador i vicari episcopal de l’arquebisbat de Barcelona, pronunciada el dia 21 de gener de 2014 a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona durant les 49 Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura.

LA CARITAT DELS CRISTIANS EN LA HISTÒRIA

Mn. Joan Galtés i Pujol

 

Primer de tot, una paraula d’agraïment als organitzadors de les 49enes Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura per haver-me invitat a participar, en la meva condició d’historiador, en aquesta trobada. El tema que em va ser encomanat és: “La caritat dels cristians en la història”. Es tracta de l’activitat caritativa i social en la història de l’Església que, per descomptat, és un tema inabastable. De fet, hom pot trobar nombrosos estudis monogràfics, però difícilment un tractat sistemàtic sobre aquesta qüestió.i

En aquesta exposició, que necessàriament ha de ser breu, ens fixarem en alguns aspectes més significatius de l’exercici de la caritat cristiana, seguint el fil conductor de la història.

El testimoniatge de l’Escriptura

En el Nou Testament la caritat és un fet complex i articulat, que Jesús sintetitza així: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor… i estima el proïsme com a tu mateix” (Mt 22,34-39). Es tracta dels dos manaments més grans de la Llei, que van units l’un amb l’altre. Són dues dimensions del fet unitari de l’amor: la caritat arrela en l’amor a Déu sense límits, i es manifesta visiblement i dinàmica en l’amor a cada persona humana, considerada com a germà, com a pròxim, com un altre jo. I davant la pregunta sobre “qui és el meu proïsme?”, Jesús respon amb la paràbola del Bon Samarità (Lc 10,25-37). Nosaltres esdevenim proïsme en el moment que fem un gest amorós que ens aproxima a l’home, sobrepassant les fronteres de raça, cultura, classe social i confessionalitat religiosa.

Una descripció més ampla i exemplificada de la caritat la trobem en el Sermó de la Muntanya, que correspon als capítols cinquè, sisè i setè de l’evangeli de sant Mateu. Aquí es descriu la vida del deixeble de Jesús, que havent conegut la bondat i la misericòrdia de Déu, viu una vida de caritat que supera tota la Llei. Al centre del discurs hi ha el “Pare nostre”, la pregària dels fills de Déu, d’on deriva una munió d’actituds i de gestos concrets referents a l’amor, que tenen com a punt de referència l’amor mateix de Déu: “Sigueu perfectes, com el vostre Pare del cel és perfecte.”

Finalment Jesús dona als deixebles el precepte de la caritat “Un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres” (Jn 13,34-35). Aquesta és la radical novetat de la caritat, que troba en Jesús el model insuperable per imitar, la font inesgotable de la caritatii.

Així, l’Església, fidel al seu Senyor, des del primer moment ha viscut la caritat com un element essencial de la vida cristiana i ha expressat la seva identitat en una triple acció: l’anunci de la Paraula (kérygma, martyria), la celebració dels sagraments (leiturgia) i el servei de la caritat (diakonia). Com ha indicat el papa Benet XVI en la seva primera encíclica dedicada precisament a la caritat: “La caritat pertany a la natura íntima de l’Església i és la manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència”.iii

En efecte, l’Església apostòlica, que vivia en situació de marginació respecte a la societat pagana, exercia eficaçment la caritat entre els cristians i va promoure el sistema del fons comú per resoldre les necessitats dels creients: “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima; i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots” (Ac 4,32). Coneixem, també, la col·lecta promoguda per sant Pau entre les comunitats hel·lèniques, en favor de la comunitat de Jerusalem que passava moments d’estretor i d’indigència: “Les comunitats de Macedònia i d’Acaia van decidir voluntàriament d’organitzar una col·lecta destinada als pobres que hi ha enmig del poble sant que viu a Jerusalem” (Rm 15, 25-26).

Aquella Església primerenca ja gaudia d’una certa organització en l’exercici de la caritat, com a pressupòsit per a un servei comunitari ordenat. Sant Pau esmenta entre els diversos carismes o serveis el d’ajudar els altres (1Co 12,28) i quan l’assistència als pobres provocà algunes tensions entre els deixebles de llengua grega i els de llengua hebrea, els apòstols, conscients de la seva responsabilitat, decidiren elegir set homes dedicats al servei de la caritat, entre els quals sobresurt Esteve, el protomàrtir (Cfr. Ac 6,1-6). Els destinataris d’aquest servei eren les viudes, els orfes, els esclaus, els malalts, és a dir, els més abandonats per la societat d’aquell temps. El context sacramental de l’elecció d’aquests homes, amb la imposició de les mans, els concedia al mateix temps una projecció litúrgica i una dedicació específica als servei dels germans. Aquesta diaconia anà evolucionant amb el tempsiv, però cal notar que des del principi, hi hagué una presència significativa de dones dedicades a la caritat: Febe de Cèncrees, Marcel·la de Roma, i moltes d’altres.v Tertul·lià, al segle III, deixa constància, en el seu Apologeticusvi que l’acció caritativa dels cristians suscitava l’admiració dels pagans.

Initium libertatis”

A principis del segle IV, quan s’esdevé el reconeixement públic de l’Església, el 313, gràcies a l’emperador Constantí, l’acció caritativa de l’Església s’incrementa i s’eixampla a tota la societat. Llavors, l’Església assumí, en bona part, l’acció social pública. Si tenint en compte el context general dels costums del temps, el cristianisme va representar la dignificació de les persones i la pràctica de la caritat envers els pobres va ser predicada amb insistència i practicada eficaçment. Prova d’això és el fet que l’emperador Julià l’Apòstata, quan volgué restaurar l’antiga religió romana bandejant el cristianisme, va establir que en el nou ordre pagà els pobres fossin atesos com ho feia l’Església, i el mateix emperador reconeix que l’únic aspecte que admirava dels cristians era la seva activitat caritativa.vii

La predicació dels Pares de l’Església no para d’inculcar en la consciència cristiana el valor moral de les obres de caritat. Sant Agustí i sant Joan Crisòstom recriminen reiteradament, en llurs esplèndids sermons, aquelles actituds que perjudicaven els pobres: l’afany de riquesa i el luxe desmesurat. És comú en el pensament dels Pares que el ric no és amo de la seva riquesa, sinó administrador, perquè les riqueses pertanyen a Déu i, per consegüent, té el deure de compartir els seus béns amb els pobres. Per a uns predicadors l’almoina no és una despesa sinó una inversió que es cobrarà amb interessos en la vida eterna; per a altres, els rics entraran al cel gràcies als pobres que hauran socorregut. En definitiva, a partir del segle IV, trobem tractats els grans temes socials: la dignitat humana, la igualtat essencial dels éssers humans, la funció social de la propietat privada, la comunicació de béns, la dignitat dels treball, etc., com a qüestions inseparables de la fe cristiana.

En aquella època, era considerat un bon bisbe aquell que tenia cura dels pobres, ja fos personalment o a través de la diaconia de l’Església. Sant Agustí (354-430), a Hipona, exercia magnànimament la caritat i edificà un hospital per hostatjar els indigents i els forasters. Sant Martí de Tours (336-397), després de partir el seu mantell amb el pobre d’Amiens, esdevingué monjo amb un estil de vida pobra i senzilla. Elegit bisbe de Tours, no descurà l’atenció als pobres. La seva caritat i la seva tasca evangelitzadora li atorgaren la màxima autoritat moral de l’Església a la Gàl·lia. A Roma funcionaven les set demarcacions diaconals que s’ocupaven de la distribució de les ofrenes destinades als pobres. Al port d’Òstia, el 397, es construí un hospital per acollir pobres i pelegrins, gràcies a l’herència d’una noble romana anomenada Paulina. També a Anciraviii, una rica matrona destinà la seva fortuna al sosteniment dels hospitals per als pobres. L’Església d’Antioquia, en temps de sant Joan Crisòstom (344-407), socorria milers de pobres de tota mena. Però el complex assistencial més conegut i més ben dotat fou el que va organitzar sant Basili (329-379) als afores de Cesarea de Capadòcia, on trobaven refugi pobres, malalts, infants abandonats i tota mena d’indigents. Semblantment feien les Esglésies Alexandria, Constantinoble i Jerusalem.

Ja des d’aquests primers segles, l’acció a favor dels pobres fou una característica del cristianisme, en tant que la mentalitat pagana considerava la pobresa i l’abandó dels necessitats com una llei fatal de la naturalesa. Qualsevol coneixedor de la història de la civilització no pot deixar de remarcar que la dignitat del pobre i l’assistència al desvalgut en la societat grecoromana fou fruit del cristianisme i que a l’ombra de l’Església nasqueren i es desenvoluparen una multitud d’institucions de beneficència. La mateixa expressió “amic dels pobres” que apareix com un títol d’honor en l’epigrafia funerària cristiana, és un epítet totalment estrany al món pagà.

També hem de constatar que en el Baix Imperi, a mesura que s’anava fonent el substrat pagà de l’home antic, només el cristianisme va ser capaç d’humanitzar la consciència social. La caritat cristiana veu en el pobre, en el malalt, en el desvalgut, la imatge viva de Jesucrist sofrent. I aquesta gran aportació de l’Església primerenca serveix de test per comprovar l’autenticitat del cristianisme de tots els temps.ix

Les obres de misericòrdia

Davant les situacions de pobresa i aflicció, la tradició cristiana ha elaborat un conjunt de recomanacions concretes per al capteniment dels fidels en les seves relacions amb el proïsme, d’acord amb l’ensenyament de Jesús. Són les anomenades obres de misericòrdiax, que, de fet, són propostes de la Sagrada Escriptura, represes en l’època patrística i sistematitzades a l’edat mitjana. A partir del segle XIII, moltes disposicions sinodals demanen que s’ensenyi a tots els fidels les obres de misericòrdia, juntament amb el misteri de la Trinitat, de l’Encarnació i els sagraments.

Aquestes obres, que podrien expressar-se en un nombre indeterminat de capteniments humans, la tradició les ha concretat en dos septenaris: set obres de misericòrdia espirituals i set de corporals. Les espirituals ofereixen un bé espiritual al proïsme: “Ensenyar a l’ignorant, donar bon consell al qui l’ha de menester, corregir al qui va errat, consolar el trist i desconsolat, perdonar les injúries per amor a Déu, sofrir amb paciència les flaqueses i molèsties del pròxim i pregar a Déu per als vius i per als morts.” Les corporals apleguen l’ensenyament colpidor de Jesús sobre el judici final (Mt. 25), i volen transmetre la convicció cristiana que no es pot viure d’esquena a les necessitats i sofriments dels altres: “Donar menjar al qui té fam, donar beure al qui té set, vestir el despullat, visitar els malalts i presos, acollir els pelegrins (els qui no tenen aixopluc), rescatar el captiu i enterrar els morts.”

Les obres de misericòrdia, a més de ser practicades a nivell individual, també han inspirat, al llarg dels segles, innombrables institucions eclesials: escoles, hospitals, llocs d’acolliment de transeünts, centres de distribució d’aliments i menjadors, apostolat a les presons, així com tants ordes religiosos, masculins i femenins, de totes les èpoques i llocs, que s’han dedicat a serveis.

Rescatar els captius

Els primers cristians en l’època de les persecucions van prestar una gran atenció als germans condemnats “ad metalla”, és a dir, a treballar a les mines de Palestina, Sardenya, Egipte, etc. cosa que representava un crudelíssim càstig. Les comunitats creients feien tot el possible per ajudar i alliberar aquells dissortats. Segles més tard, durant les invasions àrabs a terres cristianes i la pirateria per les nostres costes, va ser freqüent el fet que cristians caiguessin sota el seu domini, com a presoners de guerra o capturats com esclaus. A les condicions inhumanes dels captius, s´hi afegia el risc de perdre la fe en un ambient cultural advers. Al segle X, tenim l’exemple del bisbe de Barcelona, Vives (+ 995), que dedicà bona part del seu pontificat a restaurar la diòcesi, molt malmesa per la ràtzia d’Al-Mansur (985) i s’ocupà de redimir captius de Còrdova.

A les darreries del segle XII, Joan de Mata (1160-1213) i Fèlix de Valois (-1212) es proposaren dedicar la seva vida rescatar captius i, amb aquesta finalitat fundaren l’orde dels Trinitaris. La primera expedició al nord d’Àfrica fou el 1199, on pogueren alliberar 186 cristians i de llavors ençà continuà aquesta gran obra alliberadora. També Pere Nolasc (1180-1249) fundà a Barcelona, amb la col·laboració del bisbe Berenguer de Palou, els Mercedaris per a la redempció dels cristians que vivien en captivitat. La vocació i la finalitat de l’Orde de la Mercè serà, com diuen les seves Constitucions: “La redempció de captius, per a l’edificació del Regne de Déu i el servei del poble, mitjançant la defensa de la fe en els oprimits, fet amb esperit de perfecta caritat a imitació de Crist redemptor.” Ambdós ordes recaptaven almoines per terres cristianes per rescatar captius i es comprometien a oferir-se ells mateixos, si fos necessari, a canvi dels presoners. Admirable actitud evangèlica d’aquests herois de la caritat, que s’avenien a perdre la pròpia llibertat perquè un altre germà fos lliure.xi

Des de finals del segle XVIII fins avui, aquests ordes redemptors s’han dedicat a les presons, on exerceixen el seu apostolat entre el empresonats per tota mena de delictes i entre llurs famílies, amb la mateixa voluntat de redempció de tota mena de captivitats i dels nous esclavatges. Per a una acció social i evangelitzadora semblant s’han fundat les branques femenines de Trinitàries i Mercedàries. Avui coneixem les tasques de voluntariat que laics i sacerdots porten a terme a les presons i per a la reinserció social d’aquells que han d’integrar-se a la societat amb moltes dificultats.

En aquest capítol sobre la llibertat, hem de fer esment a la qüestió de l’esclavatge, que és el fet de civilització que marca profundament les societats antigues. L’esclavitud era considerada com quelcom natural i necessari, i l’esclau tingut com una cosa, no pas com una persona. L’ascensió del cristianisme, que no afrontà directament l’abolició de l’esclavitud, afavorí la dignitat de tot ésser humà, considerat fill de Déu i germàxii, proposà la manumissió de l’esclau o del serf (manumissio in ecclesia) i sens dubte va influir en la desaparició de l’esclavitud que es produí l’Alta Edat Mitjana. Amb la reaparició de l’esclavitud al començ del segle XVI, a partir dels descobriments i conquestes espanyoles i portugueses, s’expandí enormement el tràfic d’esclaus de l’Àfrica cap a Amèrica. La crítica de l’ètica colonial per part de Bartolomé de las Casas i d’altres, com els jesuïtes Alonso Sandoval i Antonio Vieira, no condemnava tant la mentalitat esclavista d’aleshores, sinó que anava contra l’esclavització de determinades poblacions autòctones i contra els excessos comesos amb els esclausxiii. Un exemple eminent de caritat envers els esclaus el trobem en el nostre Sant Pere Claver (1580-1654) que, a Cartagena d’Índies, es declarà “esclau dels esclaus negres per sempre”.

La Pia Almoina

Durant els segles XII i XIII s’organitzà en diversos bisbats de Catalunya, València i les Illes una gran institució de beneficència coneguda amb el nom de Pia Almoina. En altres diòcesis d’occident apareixen institucions semblants bé que amb altres noms. La primera que es va fundar fou la de Barcelona, el 1161. Es tractava, doncs, d’un servei d’ajuda als més marginats de la societat, organitzat pels capítols catedrals, sota la tutela dels bisbes. En concret, la Pia Almoina proporcionava aliment i vestit als pobres. A Barcelona i Lleida el servei de menjador arribà distribuir fins a 288 i 137 àpats diaris respectivament. En altres bisbats s’oferia diàriament pa i diners per a l’adquisició d’aliments. Els recursos provenien d’almoines i llegats dels fidels, laics i clergues. Uns gestors, anomenats almoiners, administradors o ecònoms, s’ocupaven de l’administració del patrimoni d’aquestes institucions.xiv

Foren institucions caritatives de gran volada, que juntament amb la xarxa d’hospitals, perduraren gairebé fins al segle XIX, adaptant-se a les necessitats de cada època. Com a testimonis de la seva importància resten en peu els edificis gòtics i renaixentistes de la Pia Almoina de Barcelona, de Girona i de Mallorca, edificats al costat de les respectives catedrals i, també, les al·lusives pintures gòtiques conservades al Museu diocesà de Lleida.

Hospitals medievals

L’hospital, com ja hem vist, havia nascut com a lloc d’hospitalitat en sentit genèric. A l’Edat Mitjana sobresurt la proliferació d’hospitals de l’Esglésiaxvi es produeix també una certa especialització. Una de les malalties més difoses era la lepra, que esdevingué més invasiva a Europa a partir del segle XII, a causa dels contactes amb el Pròxim Orient. Homes d’Església promouen llocs d’acollida per a aquests malalts allunyats de la societat per tal de prevenir el contagi. Els bisbes creaven institucions adients per a la cura i sosteniment dels leprosos i les ciutats i poblacions medievals d’alguna importància tenien, als afores, les seves leproseries. Notem que el leprós, en l’àmbit cristià, era considerat com un malalt objecte de la caritat cristiana, no pas com un pecador impur (val la pena recordar l’escena de sant Francesc besant un leprós). Arreu s’obriren leproseries i l’assistència als leprosos fou també assegurada per l’Orde hospitalari de Sant Llàtzer. Sant Llàtzer era el patró dels leprosos, exceptuant a Hongria, on la patrona era la reina santa Elisabet, que en vida s’havia dedicat a la cura amorosa d’aquests malalts. A Catalunya queda el record de diversos hospitals per a leprosos: el de Barcelona, fundat pel bisbe Guillem de Tarroja, entre els anys 1144 i 1171, a l’indret de l’actual plaça del Pedró, que prengué el nom d’Hospital de Mesells de Santa Maria, posteriorment anomenat de Sant Llàtzerxvi; també els de Girona, existent al segle XII, i els de Vic, Manresa i Cervera. Al costat d’aquestes leproseries apareixen arreu de la cristiandat hospitals per a altres malalties incurables. Encara avui la lepra està difosa per Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina i l’Església catòlica posseeix en aquests llocs prop de 650 leproseries.

Mentre en el món antic grec i romà era usual abandonar a la mort els infants no desitjats, el cristianisme estimulà la creació dels primers orfenats. Recordem, per exemple, que Gal·la Placídia, filla de l’emperador Teodosi, al segle V, acollia en el seu palau de Ravenna infants abandonats pel carrer o en els atris de les esglésies. Les cases o hospitals per a expòsits i orfes abundaren a l’època medieval. El famós hospital de Santo Spirito in Saxia de Roma (1240), que gaudí del mecenatge del papa Innocenci III, sembla que fou el que inventà el sistema del “torn”o “ruota”, per dipositar anònimament els infants no volguts i evitar que fossin tirats al Tíber. Aquests “torns” proliferaren en hospitals i convents de tot arreu. Resta emblemàtic l’hospital degli Innocenti fundat a Florència, el 1419, i projectat pel gran arquitecte Brunelleschi. Diversos ordes religiosos, com sabem, nasqueren amb aquesta finalitat d’acollir i educar els infants orfes.

Una altra qüestió que va impulsar l’acció caritativa foren els pelegrinatges. Al llarg de les grans rutes de peregrinació a Jerusalem, Roma i Santiago apareixen els hospitals de pelegrins. Allà els confrares acollien gratuïtament el pelegrí, considerat, al costat del pobre i del malalt, un altre Crist: hospes tamquam Christus. A tall d’exemple, podem esmentar l’hospital de Jerusalem atès per l’Orde hospitalari de Sant Joan, més tard anomenat de Malta. També els ordes cavallerescos vinculats a Terra Santa, fundats en el context de les croades, amb la finalitat d’acollir i protegir els pelegrins.

Hem d’assenyalar un fet important: a partir del segle XV es produeix el pas dels hospitals de caritat als hospitals de cura en el sentit modern. El progrés dels coneixements d’anatomia, de fisiologia i de cirurgia permeté una més gran atenció en la guarició dels malalts: distingint els curables i els incurables, separant per sexes i patologies, afavorint una major especialització i una major presència dels metges. En aquest context nasqué el benemèrit Hospital de la Santa Creu de Barcelona, sota l’impuls del bisbe i del Capítol Catedral i com a resultat de la fusió de petits hospitals diocesans.xvii

La pau

La guerra, la violència, la inseguretat, han estat mals endèmics de la societat. L’Església, conscient d’aquesta situació discordant amb l’Evangeli, ha considerat la defensa de la pau com un acte de caritat cristiana. En el segle X nasqueren les institucions de Pau i Treva, amb les quals l’Església pretenia limitar els estralls de la violència i crear espais de pau, fins i tot dins els períodes de guerra.xviii

Els bisbes d’Elna i de Vic, vers el 1020, havien establert uns primers estatuts en favor de la pau. El 16 de maig del 1027, el gran Oliba, bisbe de Vic, presidí un sínode a Toluges, prop de Perpinyà, que aplegà el clergat i una multitud de fidels, homes i dones, i per primera vegada Oliba hi proclamà la Pau i Treva. La Pau de Déu, ja instituïda anteriorment, prohibia atacar en tot temps un monjo, un clergue, les dones i les famílies en les seves ocupacions domèstiques, violar una església i les cases situades al seu entorn dins un espai de trenta passes (la sagrera). La novetat de la Pau i Treva era que imposava una cessació temporal d’hostilitats en determinats moments i períodes de l’any litúrgic. A partir d’aquell moment, aquesta institució benèfica s’estengué per altres regions de França i d’Espanya, i passà a Alemanya i Anglaterra i Itàlia. Des de llavors se celebraren assemblees de Pau i Treva amb l’adhesió de l’autoritat civil, és a dir, els comtes i els reis. Molts acords passaren als repertoris dels juristes i d’allà a la redacció dels nostres Usatges.

A part això, la idea de la guerra justa també es desenvolupa a l’època medieval, encara que ja es troba en el pensament de sant Agustí. S’estableix que la violència podia ser acceptable quan es tracta d’una causa justa o defensiva. D’aquesta idea se n’ha derivat la justificació per part de l’Església de determinats enfrontaments bèl·lics. La qüestió, però, és saber quan i qui ha de determinar la suposada causa justa. De fet, tota guerra és un gran mal que s’oposa a l’amor efectiu de l’Evangeli.

Ja a l’època contemporània els Papes han interposat la seva autoritat moral contra la guerra i a favor de la pau. Benet XV, durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), procurà per tots els mitjans aconseguir una pau justa, però no trobà suport en els responsables dels diversos països i la seva neutralitat fou mal entesa i criticada. També Pius XII intentà trencar l’espiral bel·ligerant que dugué a la Segona Guerra Mundial: “No es perd res amb la pau; tot es pot perdre amb la guerra”, digué el 24 d’agost del 1939, però el seu clam no fou escoltat; tampoc va ser atesa la seva petició d’una treva per Nadal. Anys més tard, Pius XII fou blasmat injustament per no haver defensat prou els jueus durant la persecució nazi, sense tenir en compte la seva actuació per la via diplomàtica i la seva acció caritativa en favor dels jueus. Aquí no podem oblidar el gran nombre de cristians que arriscaren llurs vides per salvar-ne d’altres. Joan Pau II tingué una actuació decidida contra la guerra de l’Iraq i el papa Francesc contra la guerra de Síria i la intervenció armada dels Estats Units, per citar alguns exemples.

Pau VI instituí la Diada mundial de la pau amb aquests termes: “Ens dirigim a tots els homes de bona voluntat per exhortar-vos a celebrar la Diada de la Pau en tot el món, el dia primer de l’any civil, 1 de gener del 1968. El nostre desig seria que, després, cada any aquesta celebració es repetís com un presagi i una promesa, al principi del calendari que mesura i descriu el camí de la vida humana en el temps, i que fos la pau amb el seu equilibri just i benèfic la que dominés el desenvolupament de la història futura”.xix I en els anys successius anà explicitant les actituds i els objectius per a una pau social veritable. Els pontífexs següents han continuat impulsant aquestes jornades per combatre la pobresa i construir la pau.xx

També fou iniciativa de Pau VI i fruit del Concili Vaticà IIxxi la creació de la Comissió pontifícia Justícia i Pau, el 1967, com un organisme dedicat a les grans qüestions de la justícia, els drets humans i la pau. El 1988, Joan Pau II el tranformà en Pontifici Consell Justícia i Pau. Com a conseqüència, les conferències episcopals instituïren les corresponents comissions i, també, moltes diòcesis crearen organismes diocesans que tenen per finalitat la promoció i defensa dels drets humans, la justícia social, la pau, el desarmament, la solidaritat i el respecte al medi ambient. L’associació Justícia i Pau de Barcelona, creada el 1968 i presidida per Joaquim Gomis, fou la primera que existí a Espanya.xxii

El debat renaixentista sobre la caritat i l’assistència als pobres

Al segle XVI es produïren grans transformacions socials, culturals i religioses. La creació dels estats moderns, la reafirmació de les monarquies absolutes, la Reforma, el descobriment d’un nou món, produïren canvis importants. Apareixen, també, conflictes socials en el món rural i en les masses urbanes. L’empobriment del món rural i l’incipient desenvolupament d’algunes ciutats causà la immigració i la concentració de pobres i mendicants en aquestes zones urbanes. Va canviant la sensibilitat general respecte als pobres i es posa en qüestió la forma tradicional de caritat, considerant que afavoreix la mendicitat i l’oci, que esdevé sinònim de perillositat social i desordre públic.

Humanistes i reformadors consideren ineficaç l’almoina tradicional i prefereixen promoure l’esforç personal i l’amor al treball. Als pobres cal oferir-los treball i no pas almoines, deia Erasme de Rotterdam. El valencià Joan Lluís Vives (1492-1540), amic dels humanistes Erasme i Tomàs More, publicà el 1525 l’obra De subventione pauperum. En la primera part d’aquesta obra descriu el principi general de l’exercici de la caritat als pobres, però distingeix entre els veritables pobres, inhàbils per al treball, dels falsos, que causen desordre públic, delinqueixen i són transmissors de malalties. Aquesta necessària diferenciació serà una constant en el pensament del Renaixement. En la segona part de l’obra proposa un programa racional d’intervenció pública i considera que és responsabilitat del poder secular, i no de l’Església, l’assistència als pobres i el manteniment de l’ordre. Amb certa ingenuïtat, proposa la prohibició de la mendicitat i la seva substitució pel treball. En aquest punt, defuig qualsevol referència o atac als ordes mendicants per evitar que l’acusin de luterà. Vives creu imprescindible que tota persona pugui exercir un ofici, perquè sense treball hom cau en el vici i la corrupció. I per tal de garantir l’èxit del seu programa, proposa un control mitjançant censos i recomptes dels veritables pobres, els quals hauran de ser internats en hospitals i altres institucions assistencials. Finalment, s’ocupa del finançament del seu programa racional d’assistència, amb l’aportació de les almoines de l’Església, però gestionat i centralitzat pel poder civil.

El De subventione pauperum suscità reaccions contràries per tot Europa, però serví d’incentiu per fer propostes alternatives i posar les bases de l’assistència social dels segles posteriors.

El debat sobre la pobresa a Espanya

Com a resposta a diverses peticions fetes a les Corts de Valladolid, el 1540 es publicà l’Ordenança de Carles I, sobre la centralització hospitalària i la prohibició de la mendicitat, en la línia del que havia proposat Vives i que en certa manera s’estava portant a terme a Flandes. Aquestes mesures tingueren una enèrgica contestació per part del dominic segovià Domingo Soto (1495-1560). Aquest teòleg, que participà activament en el Concili de Trento, publicà, el 1545, un estudi titulat In causa pauperum deliberatio, on defensa la doctrina tradicional de l’almoina i el deure cristià de socórrer els pobres; critica fortament tota legislació que limiti la llibertat de mendicar i refusa tot intent de secularització de l’assistència als pobres per part de l’autoritat civil, ja que per a ell no es tractava d’un problema polític sinó moral. Malgrat aquesta posició conservadora, Soto mostra una forta sensibilitat davant les injustícies socials que s’estaven produint en el temps moderns i denota un bon coneixement de les veritables causes de la pobresa.

La rèplica vingué del benedictí Juan de Robles (1492-1572), amb una obra titulada De la Orden que en algunos pueblos de España se ha puesto en la limosna para remedio de los verdaderos pobres. En aquest escrit defesa la Cèdula reial de 1540 i la reforma de l’assistència social, en la mateixa línia del que havia sostingut Joan Lluís Vives. Proposa, també, la secularització del patrimoni hospitalari i de la distribució de les almoines, deixant a mans del clergat només el control del funcionament de les institucions benèfiques. En el fons, Robles defensava una organització assistencial racionalitzada que atengués els que fossin realment pobres i controlés els ociosos i vagabunds, per evitar comportaments antisocials. De fet, però, l’actuació de la Contrareforma a Espanya impedí l’aplicació d’aquest programa, considerat d’inspiració protestant.xxiii

Anys després, el teòleg català Miquel Giginta, bon coneixedor de la problemàtica social a la Península, escriví el Tratado de remedio de los pobres (1579), on intenta conciliar les dues posicions esmentades, i proposa amb prudència la necessària intervenció de l’autoritat pública davant la progressiva deterioració social de les ciutats. Concretament, proposa la creació de Cases de Misericòrdia, per ben acollir els pobres veritables, sense necessitat d’emprar accions coercitives. Aquestes Cases havien d’oferir acolliment, formació, treball i pregària. Serien finançades amb la caritat dels poderosos i el propi treball dels asilats.xxiv La proposta de Giginta trobà bona acollida social i eclesial, i es posà en pràctica a ciutats com Barcelona, Toledo, Madrid i Granada.

El metge de la Cort, Pérez de Herrera, que tingué molta relació amb el món de la probresa i la mendicitat, publicà l’estudi Amparo de los pobres (1598), en la mateixa línia de Giginta i proposà la creació d’una xarxa d’asils per a pobres de tot Espanya, evitant que en aquests asils els pobres fossin forçats a treballar ni que fos en benefici de la societat. Des de la seva perspectiva professional insistí, a més, en la distinció entre hospitals destinats a malalts i asils destinats als pobres.

Aquests debats, com hem vist, se centraven en la intervenció que havia de tenir l’Estat de cara a resoldre les situacions de pobresa, i en la política general d’assistència social davant les situacions sempre complexes de misèria i de marginació, amb mesures diversificades per a infants abandonats, ancians, malalts, presos, etc. Aquests criteris, si més no, serviren de base per als pensadors il·lustrats dels segles següents. Vegem ara alguns exemples concrets de caritat en aquesta època.

Tres reformadors

El segle XVI, clergues i laics devots moguts per la caritat i per la voluntat de “reforma catòlica” esdevingueren com una avantguarda eclesial, al servei dels pobres, dels malalts, dels afligits. Les principals personalitats foren: sant Joan de Déu, sant Camil de Lel·lis i sant Vicenç de Paül.

Joan de Déu (1495-1550), després d’haver estat allistat a la milícia i mogut per la predicació de sant Joan d’Àvila, fundà a Granada, el 1547, l’Orde hospitalari que porta el seu nom.xxv Fou el primer que actuà amb categories modernes de cara a l’atenció als malalts i per això és considerat el creador de l’hospital modern.

Quan moria Joan de Déu, el 1550, naixia als Abruços d’Itàlia Camil de Lel·lis (1550-1614). Aquest sant també es dedicà primer a les armes, al servei de Carles V i Felip II i viatjà en galeres venecianes cercant diners i honors. Per causa del joc esdevingué pobre i hagué de practicar la mendicitat. Convertit als trenta anys, volgué orientar-se a la vida religiosa i fou ordenat sacerdot a Roma, el 1584. Una malaltia crònica l’havia fet entrar en contacte amb diversos hospitals, on prestà serveis de voluntariat. En aquell moment a Roma hi havia una necessitat urgent de reforma de l’assistència sanitària, encara que hi hagués monumentals estructures destinades als malalts, com l’Hospital del Sant Esperit de Roma, a l’empara de la Santa Seu. Allà hi acudí Camil amb un grup de companys per fer serveis de voluntariat i allà mateix fundà la seva congregació religiosa al servei dels malalts, el 1586. Amb les característiques que ell mateix assenyala en el primer reglament: atenció eficaç als malalts, amabilitat, respecte, desinterès econòmic, en definitiva, veritable caritat, l’orde dels Camils cresqué ràpidament i estigué en primera línia per afrontar pestes, epidèmies i atendre els ferits de guerra.xxvi La seva obra es pot considerar precursora del naixement de la Creu Roja Internacional, creada pel ginebrí Henry Dunant, el 1863.

L’altre gran heroi de la caritat fou sant Vicenç de Paül (1581-1660). Nascut a Pouy, visqué en un ambient rural fins que s’orientà a la vida eclesiàstica, amb aspiracions de promoció social. A París fou almoiner de la reina Margarida de Valois (1608). En el seu procés espiritual fou decisiva la relació amb Pere de Bérulle i amb els cercles de reforma de l’Església de França. La seva activitat pastoral l’anà convencent de la necessitat de respondre a dues grans pobreses, la material i l’espiritual. De fet, exercí la caritat en tots els àmbits pastorals. El 1625 fundà la Congregació de la Missió, dedicada a la predicació, a la formació dels sacerdots, i a una cura pastoral reformada.

El 1633 fundà, amb la col·laboració de Lluïsa de Marillac, les Filles de la Caritat al servei dels pobres. Els deia: “Heu de visitar els pobres amb el mateix esperit que voldríeu que us visitessin a vosaltres si us trobéssiu en la mateixa situació i, a més, amb la convicció que visiteu en ells el mateix nostre Senyor Jesucrist”. Les Filles de la Caritat van inspirar moltes altres congregacions religioses de semblant carisma i van contribuir a crear la figura de la infermera moderna.

Una caritat racional

En l’època de la Il·lustració retornà l’opinió que la caritat no havia d’afavorir la mendicitat com un modus vivendi. Obra de les organitzacions caritatives havia de ser eradicar la mendicitat i ajudar els pobres a poder guanyar-se el pa. El pensament il·lustrat tenia la convicció que la solució del problema de la pobresa passava per l’estricta obligació de treballar i deia: “L’home supersticiós fa almoina, però l’home polític subministra treball als necessitats.” I també deien: “No doneu pa al pobre, sinó ensenyeu a procurar-se´l amb el treball.” Ara bé, sense negar el valor d’aquest criteri d’una assistència social racional per evitar l’oci i la picaresca, el perill estava en una certa desconsideració de situacions reals de pobresa. De fet, però, en aquesta època de la raó i de la centralització administrativa, també es multiplicaren les obres d’assistència als pobres, tant en l’àmbit diocesà i parroquial, com en el de les congregacions religioses.xxvii

En el mateix context s’ha de situar la sol·licitud cristiana per educar els infants i fer-ne homes i dones de profit. Recordem només un exemple significatiu: sant Josep de Calassanç (1557-1648), nascut a Peralta de la Sal, que exercí el ministeri presbiteral als bisbats de Lleida i de la seu d’Urgell, home de profunda espiritualitat, conscient de les situacions de risc de molts infants, decidí obrir a Roma, el 1597, una escola totalment gratuïta reservada a ells. I per respondre a aquesta vocació d’ensenyar als infants pobres, mogut per la caritat als pobres i l’amor a Déu, fundà l’orde de les Escoles Pies. El mateix Calassanç explica a la Cúria romana el sentit de la seva obra: “És propi de les Escoles Pies ensenyar als nois pobres, molts dels quals per la pobresa o la deixadesa de llurs pares, no van a l’escola ni aprenen cap ofici, sinó que ronden perduts i ociosos… Per tal d’evitar des del principi un mal tan perniciós per a la societat, els pares de les Escoles Pies es dediquen a la tasca fatigosa d’ensenyar per caritat.” Aquestes escoles gratuïtes per a pobres, ben organitzades en els seus programes d’ensenyament i en la seva educació moral i religiosa, representaren una novetat i produiren un gran fruit a la societat. Sant Josep de Calassanç intuí amb molta claredat que l’educació era el mitjà eficaç per sortir de la pobresa i oferir l’oportunitat de viure com a bons ciutadans i com a bons cristians; també tingué la profunda convicció, no sempre ben vista pels seus contemporanis, de la igualtat de drets i oportunitats que han de tenir totes les persones, sigui quina sigui la seva condició social.

La preocupació cristiana per educar els infants, i concretament els més pobres, s’estengué al llarg del segle següent. Recordem alguns fundadors del segle XVII: Nicolau Barré (1621-1686), fundador de les Germanes de l’Infant Jesús i de la Providència, a França el 1675; sant Joan Baptista de La Salle, fundador de les Escoles Cristianes, també a França el 1684; beata Rosa Venerini i santa Llúcia Filippini fundadores de les Mestres Pies, a Itàlia el 1685, etc.

La Declaració dels drets de l’home i del ciutadà (1789), un dels documents fonamentals de la Revolució Francesa pel que fa a definir com a universals els drets personals i col·lectius, afirma que la societat està obligada a proporcionar la subsistència a tots els seus membres, bé sigui proporcionant els mitjans per subsistir, bé sigui assegurant la subsistència als que estan incapacitats per treballar. Però en realitat això no s’aconseguí mai. Més aviat la situació social empitjorà. L’expansió industrial dels segles XIX i XX, com veurem en el capítol següent, produí noves formes de pobresa i de marginació, com l’explotació dels infants i de les dones, la prostitució de noies sense recursos, etc., a més de les persistents epidèmies i malalties que produïren mortaldat i pobresa.

Responent a aquests reptes, trobem una florida sorprenent de noves congregacions religioses al llarg del segle XIX, que s’escamparen per pobles i ciutats, amb la voluntat de servir els més necessitats. En aquest punt cal tenir present la preponderància de les congregacions femenines, que abracen tots els camps de la caritat: dispensaris, hospitals, asils, guarderies per a obrers, educació de la dona, presons, etc. Hom calcula que a Europa apareixen un miler de noves congregacions religioses femenines, cent cinquanta de les quals són espanyoles. La vocació d’aquests nous instituts era lliurar-se generosament al servei dels pobres i a la cristianització de la societat.

L’Església davant la Revolució Industrial

El clima que sorgeix i es consolida en àmbits intel·lectuals durant el segle XVIII és de secularització, d’anticlericalisme i, sovint, de descristianització. Voltaire o Rousseau, Montesquieu o Diderot, Helvetius o Bayle debilitaren la credibilitat de l’Església, mostrant les seves aparents o reals contradiccions, insistint en el seu influx negatiu en contra del progrés i de la modernització de la societat. Fomentaren la idea que si es volia canviar el model de societat calia marginar l’organització eclesiàstica, debilitar-la, reduir-la o suprimir-ne l’influx. La major novetat del segle XIX consistí en la secularització de les masses.

D’altra banda, les revolucions del 1789, 1830 i 1848 no només marcaren la fi d’una època i d’un món determinat sinó que també crearen expectatives d’una societat diferent i millor. Constituïren fites d’emancipació, d’esperança i de canvi. Estaven disposades a aixecar una nova societat rebutjant els obstacles necessaris i, de fet, gairebé sempre, l’Església s’enquadrava entre els obstacles que calia desplaçar. A França, Anglaterra i Alemanya, l’esperit antireligiós estava molt estès no només entre els mitjans cultes sinó també entre els obrers, ja des dels anys de l’adoctrinament jacobí i de la tradició popular anticlerical sorgida durant la Revolució del 1789 sota la protecció de l’anticlericalisme il·lustrat.

És a dir, les Esglésies cristianes es trobaven amb un triple problema: respondre a les objeccions doctrinals presents en àmbits universitaris, reconciliar-se amb la revolució liberal recolzada en el poder político-econòmic i, alhora, comprendre la qüestió social, el significat i la mentalitat dels obrers, la nova classe social emergent, i particularment el socialisme.

Pius IX dedicà un passatge de l’encíclica Quanta cura a denunciar no només la il·lusió del socialisme, que pretenia substituir l’Església per l’Estat, sinó també el caràcter pagà del liberalisme econòmic, que prescindia de la moral en les relacions entre el capital i el treball. Per altra part, Ketteler, el bisbe alemany que més s’esforçà per respondre al repte socialista, intentà provar que la solució al problema obrer no podia concebre’s més que d’acord amb una visió general de la societat capaç d’oposar-se directament tant a l’individualisme liberal com al totalitarisme de l’Estat centralitzador modern. Ketteler inicià a Alemanya un dels actes corporatius i comunitaris del catolicisme europeu, el Katholikentag, que encara se celebra actualment.

No faltaren persones i institucions cristianes que estudiaren el problema i suggeriren solucions. A França: Ozanam, Mun, la Tour du Pin; a Àustria: Vogelsang; a Bèlgica: Harmel; a Itàlia: Toniolo, L’Opera dei Congressi i sant Joan Bosco (el primer que establí un veritable contracte de treball a favor dels joves); a Espanya: Balmes, Vicent o Arboleya; als Estats Units: els Cavallers de Colom (Knights of Columbus); a Suïssa: la Unió de Friburg, i en nombrosos països les Conferències de Sant Vicenç de Paül.

Socialment, el cristianisme no s’adscrivia a la revolució, volia portar els creients al Regne de Déu, sense ocupar-se directament de canviar les estructures d’aquest món transitori. Però l’era industrial reclamava una evolució. En aquest sentit, els cristians més compromesos en la qüestió social evolucionaren d’aquesta manera: primer, pensaren que la misèria social era sobretot un problema de reforma moral, i pretenien trobar solució en la pràctica de la caritat. Després, l’experiència els féu veure que la reforma interior no era suficient i que era necessari afegir la reforma de les institucions. Foren creatius i traduïren les seves idees en multitud d’iniciatives. Convé tenir molt present, però, que aquests cristians que, en general, no acceptaven la lluita de classes i, a més, no tenien a les seves mans el poder polític, els seus plantejaments eren, a vegades, utòpics i les seves accions concretes tenien, en general, una transcendència local i limitada.

Més important en la seva concreció pràctica, encara que menys vistosa, fou l’immens esforç realitzat per les associacions cristianes amb la finalitat de pal·liar la misèria i els sofriments de tots els que componien els cinturons obrers de les grans ciutats industrials, on vivien en condicions inhumanes milers d’immigrants. Aquesta història de caritat i creativitat té personalitats rellevants: fundadors i fundadores de congregacions religioses dedicats als qui sofrien la marginació, als infants abandonats, a les dones dedicades a la prostitució, als ancians desemparats, als malalts sense cap assistència, als obrers més oprimits, a l’ensenyament gratuït, a la promoció de les noies. Esmentem només Joan Bosco, Josep Cottolengo, el bisbe Ketteler, els religiosos Gafo, Gerard i Nevares, els sacerdots Lamennais, Murri i Arboleya, innombrables laics com Ozanam o Hermel. Recordem aquí el jesuïta Vicent, figura capdavantera del catolicisme social, que fundà a Manresa, el 1864, el Cercle d’Obrers i que difongué per tota la península institucions i moviments de caràcter social, com les Caixes d’Estalvi, societats catòliques de socors mutus, habitatges per a obrers; també el cardenal Guisasola, que impulsà moltes obres socials; i el sacerdot Andrés Manjón, pioner de l’acció social i fundador de les famoses escoles de l’Ave Maria. Convé dir clarament que aquesta història extraordinària de caritat quedà sovint tergiversada pels plantejaments reivindicatius i combatius dels moviments socials laïcistes, que qualificaven de paternalisme perillós això que fou una sorprenent mostra de solidaritat i fraternitat.

Des del punt de vista magisterial, el papa Lleó XIII publicà ,el 1891, l’encíclica Rerum novarum, el primer document pontifici que tractava d’estudiar en profunditat el problema social ocasionat per la industrialització. En aquest document, al mateix temps que es condemna el liberalisme i el socialisme de l’època, es reconeix el dret natural a la propietat i se’n subratlla el valor social; s’atribueix a l’Estat el paper de promotor del bé comú, la prosperitat pública i la privada, i se supera així l’absentisme social de l’Estat liberal; es reconeix el dret al salari just dels obrers, es condemna la lluita de classes i s’accepta el dret de l’obrer a associar-se per a la defensa dels seus interessos.

Aquest document resultà molt important per a la vida del catolicisme, perquè buscava la promoció de la classe obrera en el quadre de les institucions existents, fins i tot el sindicalisme obrer. Posteriorment, ja entrat el segle XX, apareixeran les grans encícliques socials dels Papes. També bisbes i laics escriuran sobre aquestes qüestions, elaborant allò que es coneix com a Doctrina Social de l’Església, és a dir, la doctrina fonamentada en l’Evangeli i en el dret natural capaç d’analitzar la realitat social en la seva complexitat i d’oferir pautes i normes de comportament. Tanmateix, cal reconèixer que el pontificat de Lleó XIII va marcar profundament el camí de l’Església, responent a problemes del segle XIX, primer amb la doctrina sobre l’Estat i l’Església (encícliques Diuturnum, Immortale Dei, Libertas) i, després, amb la doctrina sobre la qüestió social (encíclica Rerum novarum). El Concili Vaticà II i el magisteri dels darrers pontífexs, com és de tots conegut, han abundat en la reflexió i l’acció sobre qüestions socials i caritatives, fins a oferir-nos el Compendi de la Doctrina Social de l’Esglésiaxxviii.

El darrer segle

El segle XX, que ha vist consolidar-se les grans organitzacions dels estats pel que fa a la seguretat social i l’assistència, també ha vist multiplicar-se l’acció social i caritativa de l’Església. Podem afirmar que aquest darrer segle ha estat un segle de màrtirs i de testimonis de la caritat cristiana. Un estol innombrable de creients, homes i dones, han compromès la seva existència al servei de Déu i del proïsme. Des de les parròquies i les organitzacions caritatives, s’ha vist que el cristianisme no és aliè a les angoixes i als sofriments dels pobres. Tots coneixem multitud d’iniciatives que s’han dut a terme davant les grans calamitats naturals, les víctimes de les guerres o de cara a la promoció i desenvolupament dels pobles. També les activitats caritatives més locals o diocesanes per atendre els problemes de les seves comunitats: obrers en atur, immigrants, drogodependents, malalts de la sida i tots els que estan en risc d’exclusió social. Aquí podem esmentar personalitats tan rellevants com Hélder Câmara, Oscar Romero, Teresa de Calcuta, l’abbé Pierre, etc.

Ara, però, subratllem només algunes institucions contemporànies d’abast internacional al servei de la caritat.

1. “Caritas internationalis”: és una organització íntimament vinculada a la Santa Seu i formada per les Càritas nacionals i diocesanes. Fundada el 1867 a la ciutat alemanya de Friburg, esdevingué una organització internacional als inicis del segle XX. És una institució d’Església que gaudeix de molt prestigi en la societat, tant per la seva activitat humanitària i caritativa, com per la fiabilitat dels seus informes i documents sobre la pobresa. A Càritas hom hi troba des de les accions concretes per mitigar tota mena de sofriment i de pobresa, fins a la lluita en favor de la justícia i del respecte a la dignitat humana. Resulta impressionant observar la presència i la col·laboració de Càritas en els països més desafavorits de l’Àsia, Àfrica i Amèrica, on promou el desenvolupament i la pacificació. Càritas internacional és una prova palpable de la solidaritat dels creients davant totes les situacions de pobresa i de conflicte social del nostre món, un signe d’amor envers tots els germans de qualsevol raça i condició.

Al costat d’aquesta activitat internacional de gran volada, trobem el treball pacient i eficaç de les Càritas diocesanes i parroquials, en cada ciutat, en cada barri, en cada poble, sostingudes pel voluntariat i la col·laboració dels fidels.

2. El Pontifici Consell Cor Unum per a la promoció humana i cristiana: fou creat pel papa Pau VI, l’any 1971. Aquesta institució, que té com a objectiu ser l’instrument executiu de la caritat del Papa, promou iniciatives humanitàries i coordina altres institucions catòliques. Amb els seus estudis estimula la reflexió teològica i social i la caritat dels fidels.xxix El Sant Pare també ha confiat a aquest Pontifici Consell la Fundació Joan Pau II per a la lluita contra la sequera i la desertització i la Fundació “Populorum progressio” al servei de la població indígena afroamericana i dels camperols pobres d’Amèrica Llatina i del Carib.

3. A Alemanya, el 1958, es creà la institució Misereor contra la fam i la malaltia en el món, que col·labora en programes de desenvolupament. Els bisbes alemanys crearen, també, Adveniat, per ajudar a l’Amèrica Llatina. A Espanya, les dones d’Acció Catòlica, el 1960, fundaren Mans Unides, per a la lluita contra la fam, la pobresa i el subdesenvolupament dels països més pobres i contra les causes que ho provoquen. A Roma, el 1968, nasqué la Comunitat de Sant’Egidio, moviment de laics compromesos en l’evangelització i la caritat envers els pobres, difós en molts països. Totes aquestes institucions formen com un arbre frondós que distribueix la seva saba per totes les branques que abracen el món sencer.

Cloenda

Per acabar voldria assenyalar alguns punts ferms de l’exercici de la caritat que es manifesten en aquest breu recorregut per la història.

1er.La caritat pertany a la natura íntima de l’Església i és la manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència, com ha indicat el papa Benet XVI, en la seva primera encíclica Deus caritas est (25). No es tracta, doncs, d’una mena d’activitat assistencial que es pot deixar de fer si la fan altres institucions de la societat.

2on.La caritat té una estructura personal. En un doble sentit: primer, perquè posa en joc la persona i les seves actituds de generositat i disponibilitat. Això fa possible, després, l’organització del servei de caritat i els programes operatius necessaris. A partir de l’entrega de cada persona sorgeixen les iniciatives comunitàries. I els voluntaris que treballen en aquests serveis es fonamenten en la llibertat i disponibilitat personal.

Segon, perquè la caritat s’orienta a la persona, s’adreça de manera desinteressada a la persona de l’indigent, del sofrent, del marginat, i promou la dignitat humana superant qualsevol mena de discriminació de raça, cultura o condició social.

3er. Una caritat organitzada. La caritat és una tasca de cada fidel i ho és també de cada comunitat i de tota l’Església. En conseqüència necessita una organització en vista a un servei ordenat i eficaç.

4art. Una caritat intel·ligent, és aquella caritat que no tan sols acull, sinó que cerca, que examina la societat per descobrir-hi les noves situacions de degradació humana i les noves causes de sofriment físic i moral que es donen en cada moment de la història.

5è. La caritat no queda superada pel desenvolupament de la societat, perquè la caritat és una font inesgotable d’estímuls, de motivacions profundes, que pot assegurar un desenvolupament equilibrat i just de la societat. La caritat no es limita a socórrer el pobre, sinó que ha d’estimular la justícia, per lluitar contra aquelles situacions o estructures que causen la pobresa; ha d’acompanyar la ciència per cercar la veritable promoció de l’home, ha d’impulsar la tècnica a posar-se al servei del benestar de totes les persones.

i 6è. La caritat ens fa experts en humanitat. Una Església que durant dos mil anys ha viscut l’amor a Déu i al proïsme, amb fidelitats i a vegades amb inconseqüències, és una Església experta en humanitat, tal com la va definir Pau VI en el discurs a les Nacions Unides, el 1965. L’Església és experta en humanitat perquè és feble i defallent, i perquè és el Cos místic de Crist on abunda l’amor i la comunió. Des del començament, les comunitats han procurat ser solidàries i fraternes, considerant cada persona com un germà, més enllà d’ideologies i creences. En cada època han sorgit personalitats rellevants o anònimes que han dedicat la seva vida als altres: són els sants de la caritat, de la fraternitat i de la reconciliació.

El papa Francesc ha renovat el paradigma d’una Església pobra que serveix a tots els éssers humans, especialment els que es troben en les “perifèries”; una Església capaç d’estimar i actuar a favor de tothom, especialment dels més vulnerables; una Església, comunitat de creients que tenen en Crist el model i la forçaxxx.

i Cf. Un intent de visió global sobre aquest tema ho trobem per exemple a : J.M. LABOA, Por sus frutos los conoceréis. Historia de la caridad en la Iglesia, Madrid 2011; S. CANTERA, Historia breve de la caridad y de la acción social de la Iglesia, Madrid 2005.

ii Certament, Jesús de Natzaret, nascut en el poble d’Israel, coneix i perfeccciona les formulacions ja exitents a la Llei de Moisès, on s’hi troben indicacions concretes sobre la manera de conduir-se amb els més pròxims, tots els qui pertanyien al poble i també els esclaus, els peregrins, els estrangers, i els deures relatius a l’hospitalitat o les diverses formes d’assistència.

iii Encíclica Deus Caritas est, núm. 25.

iv Cf. N. BROX, Diaconia en la Iglesia primitiva, dins: Concilium 218 (juliol 1988) pàg. 53-61.

v Cf. Rm 16, 1-2.

vi Apologeticus, 39, 7.

vii Ep. 83.

viii Ankara, actual capital de Turquia.

ix Cf. A. BAUDRILLART, La charité aux premiers siècles du Christianisme, Paris 1907 ; J. LAPLANA, L’Església dels primers secles, Barcelona 2006, pàg. 565-569.

x Les recull l’actual Catecisme de l’Església Catòlica, núm. 247

xi Cf. B. PORRES, Libertad de los cautivos: actividad redentora de la orden Trinitária, Córdoba 1998; F. GAZULLA, La orden de Nuestra Señora de la Merced. Estudios histórico-críticos, Valencia 1985.

xii Recordem l’episodi de l’esclau Onèssim, en la carta de Sant Pau a Filemò.

xiii Una bona síntesi sobre aquest tema, amb una abundant bibliografia, la donen H. GRIESER-H.J. LAUTH, Esclavitud dins el Diccionario Enciclopédico de Historia de la Iglesia, vol II, Barcelona 2005. Vegis també HUGH THOMAS, La trata de esclavos. Historia del tráfico de seres humanos de 1440 a 1870, Barcelona 1998.

xiv Cf. M. MOLLAT, Les peuvres au Moyen Âge, Paris 1988; M. RIU i altres, La pobreza i la asistencia a los pobres en la Catalunya medieval, 2 vols., Barcelona 1980-1982.

xv F. AGNOLLI, La grande storia della carità, Siena 2013, pàg. 49-56

xvi Cf. J.M. JUNCÀ, L’Hospital de Sant Llàtzer, Barcelona 1989.

xvii Una síntesi breu però excel·lent la trobem a J. RAVENTÓS, Hospitals de l’Església a Catalunya, dins el Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya.

xviii Cf. E. JUNYENT, La Pau i Treva, Barcelona 1975; G. GONZALVO, La Pau i Treva a Catalunya. Orígen de les Corts catalanes, Barcelona 1986; Les Constitucions de Pau i Treva de Catalunya. Segles XI-XIII, dins: Textos jurídics catalans, II/3, Barcelona 1994.

xix Missatge del 16 de desembre de 1967.

xx Cf. BENET XVI, Missatge per a la jornada mundial de la pau, 2009.

xxi Cf. Gaudium et Spes.

xxii Cf. Evolución histórica de la Comisión General de Justícia y Paz en España, Madrid 2009.

xxiii Cf. F. SANTOLARIA SIERRA, El gran debate sobre los pobres en el siglo XVI. Domingo de Soto y Juan de Robles, Barcelona 2003; J.M. GARRAN, La prohibición de la mendicidad. La controversia entre Domingo Soto y Juan Robles (1545), Salamanca 2004.

xxiv Altres obres de Miquel Giginta sobre la mateixa qüestió són: Cadena de oro del remedio de los pobres (Perpinyà 1587) i Atalaya de la caridad (Saragossa 1587).

xxv A Itàlia és conegut amb el nom de Fatebenefratelli.

xxvi Per exemple, al setge de Viena, el 1683.

xxvii Dins l’àmbit de Catalunya vegeu: M. BORRELL, Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada, Santa Coloma de Farners 2002; M. CARBONELL, Sobreviure a Barcelona. Dones pobresa i assitència al segle XVIII, Vic 1997.

xxviii Barcelona, Editorial Claret, 2005 i Madrid, BAC, 2005.

xxix Cf. Actas del Congreso mundial sobre la Caridad, Vaticano 2006.

xxx Cf. F. TRAUMANN, La notion de Charité au Concile Vatican II, Perpinyà 2012 ; J. PLANELLES, « L’Església dels pobres » en el Concili Vaticà II, Barcelona 2013.

Aquest text fou escrit per un dels ponents de les Jornades de Qüestions Pastorals Castelldaura 2014. Poden demanar permís per a la seva publicació en un altre mitjà als organitzadors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s