Mons. Octavio Ruiz: “La importància de la formació permanent per als nous evangelitzadors”

S.E. Mons. Octavio Ruiz Arenas
Arquebisbe emèrit de Villavicencio
Secretari del Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització

L’ambient sinodal i els principals reptes per a la evangelització

L’assemblea sinodal es va realitzar dins d’un ambient de pregària, de respectuosa escolta, de diàleg enriquidor amb un gran esperit de fraternitat, de comunió i de col·legialitat efectiva i afectiva.

Un fet important durant la realització del Sínode va ser la inauguració de l’«Any de la Fe» justament la data en què es complien els 50 anys de l’inici del concili Vaticà II. Aquesta celebració i l’homilia del Sant Pare van constituir un marc de referència, ja que es tractava de ressaltar la vigència d’aquest concili que, com deia Joan Pau II en la Novo Millennio ineunte, ha estat la gran gràcia que l’Església ha rebut en segle XX i constitueix com una brúixola segura per orientar el segle XXI (NMi 57) i, per tant, és un instrument de ric valor que ha d’il·luminar tota la reflexió i engegada de la nova evangelització. No podem oblidar que el Sínode pretenia donar una llum sobre la transmissió de la fe cristiana, convidant tots els cristians a renovar el compromís missioner i redescobrir amb plena consciència i immensa alegria els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i resada[1]. Els objectius d’aquest any van ser àmpliament subratllats en diferents moments: fer conèixer i comprendre l’herència del concili Vaticà II, estudiar a fons el Catecisme de l’Església catòlica, convidar a una autèntica conversió, animar i viure la fe per la caritat, assumir un compromís més decidit per engegar la nova evangelització, redescobrir l’entusiasme i l’alegria de creure i agafar força i valentia per a una renovació de l’Església.

Va ser unànime el requeriment dels pares sinodals perquè tota l’Església porti a terme la nova evangelització, encara que lògicament sense pretendre una uniformitat en la manera concreta de posar-la en marxa. Així mateix es va donar un gran relleu a la importància d’una iniciació cristiana de tipus kerigmàtic, que ha de portar a una sincera conversió i al desig de conèixer i seguir el Senyor.

Per dur a terme aquesta tasca es posava en relleu la urgència de la conversió personal, comunitària i pastoral, una obertura de cor, una actitud de joiosa acollida, una recerca d’empatia cap el món que ens envolta per escoltar els seus reclams i acostar-s’hi amb la finalitat de fer créixer en ell el regne de Déu.

Entre els grans reptes que es van indicar al llarg de les jornades sinodals es van assenyalar el secularisme, l’agnosticisme, les repercussions de la globalització, l’influx creixent dels mitjans de comunicació, l’expansió de l’Islam, el fenomen de les migracions, la crisi econòmica, la pobresa, la realitat canviant del món actual, la pèrdua de valors, la crisi de la família i la manca de respecte per la vida humana.

Així mateix es van reconèixer molts factors a l’interior de l’Església que estan influint per engegar la nova evangelització, entre els quals la valenta dedicació de tants missioners i missioneres, la creixent presa de consciència dels laics dels seus compromisos baptismals, la tasca educativa i caritativa de l’Església, l’esforç per posar la paraula de Déu al centre de la vida cristiana, la vitalitat dels moviments eclesials, la progressiva renovació catequètica. Però també es van assenyalar alguns factors negatius com la incoherència de vida, la manca de veritable testimoni, la pèrdua de zel pastoral, l’escassa formació dels fidels, el desconeixement dels continguts de la fe, la negligència dels pares de família per transmetre la fe als fills, els escàndols a l’interior de l’Església, la rutina i el poc interès per la litúrgia, la desvalorització del sagrament de la penitència i la pèrdua d’identitat de molts cristians.

Van sorgir, per tant, moltes iniciatives de tipus pastoral; entre elles es va subratllar la necessitat d’afavorir una espiritualitat de comunió, la creació de petites comunitats a l’interior de les parròquies, la fortificació del treball catequètic, la pràctica constant de la caritat, la importància de un diàleg amb la cultura actual, el potenciament del valor de la litúrgia i de la vida sacramental, la necessitat d’una més íntima relació de la vida cristiana amb la Paraula de Déu, la urgència de saber posar les noves tecnologies digitals al servei de l’evangelització, l’adequat acompanyament de la pietat popular, la importància del catecumenat i la consegüent creació de processos de reiniciació cristiana. Però un dels punts més recurrents va ser el de la necessitat de preocupar-nos per la formació dels nous evangelitzadors.

Urgència d’una sòlida formació dels «nous evangelitzadors»

Una de les majors veritats que contínuament va apuntar en els diferents moments l’assemblea sinodal, i que es va convertir pràcticament en l’esperit dels treballs sinodals, va ser la certesa que “l’Església existeix per evangelitzar”. Aquesta consigna, subratllada ja al Vaticà II i en l’Evangelii Nuntiandi (cf. AG 2; EN 14), indica que la identitat mateixa del poble de Déu és essencialment acció i que el seu ésser val en la mesura que fa que els homes es trobin amb Jesús i se salvin. Aquesta naturalesa activa competeix no sols a una fracció o a determinats especialistes, sinó a la sencera comunitat eclesial. Per això el Sínode, sabent quant ha anat creixent aquesta consciència a l’interior de l’Església, no ha dubtat a ratificar que, en aquests temps de nova evangelització, la transmissió de la fe és responsabilitat de tots els batejats[2]. Tots, en efecte, hem d’afrontar amb l’Evangeli els nous reptes que el món planteja, tots hem de preocupar-nos per fer retornar a la fe els que s’han allunyat; tots hem de renovar amb un nou ardor la nostra vida de deixebles missioners. Els “nous evangelitzadors” hem de ser, per tant, tots els membres de l’Església.

En totes les fases del procés sinodal la paraula “formació” va estar present. Si bé en poques ocasions va estar acompanyada de l’adjectiu “permanent”, la majoria de les intervencions ho suposava i, gairebé sempre, es referia no a un objectiu de la nova evangelització sinó a una condició prèvia a la seva realització. Encara que la nova evangelització busca formar la imatge de Crist en l’home, la insistència primera del Sínode va ser que aquesta tasca pot ser realitzada eficaçment només per qui ja ha estat format. Aquesta insistència va ressonar sense parar a l’aula sinodal en els següents termes: «per evangelitzar, l’Església necessita ésser primer evangelitzada»[3]. L’expressió no fa res més que ratificar la lògica segons la qual no hi ha apòstol sense l’existència, primer, d’un deixeble. L’evangelització no és una acció espontània dels fills de Déu, sinó el resultat d’un procés gradual d’apropiació i maduració de la fe enmig d’una comunitat eclesial. Certament, tot i que és la gràcia de Déu qui fa eficaç la predicació, la qualitat dels testimonis no es pot descuidar. Un testimoni vàlid és aquell que s’ha format, és a dir, aquell que, havent rebut el kerygma, ha començat un procés de trans-formació de la pròpia vida en vida cristiana i un camí de con-formació o de seguiment de la persona de Jesús. Si es vol, en aquest context, formació no és res més que un sinònim d’evangelització i per “formació permanent” podem també entendre “evangelització permanent”.

El tema de la continuïtat en l’educació ha estat àmpliament tractat en la reflexió pedagògica i ha estat ja assumit com una exigència irrenunciable sobretot en el camp de l’educació superior universitària. Diverses raons justifiquen el caràcter continu de la tasca educativa. Una d’elles és que l’anomenada “educació formal” difícilment pot ser completa, ja perquè no arriba a transmetre tots els continguts d’un camp del saber, ja perquè ho fa a costa de la profunditat dels mateixos. A més, l’ésser humà tendeix a ser molt selectiu en el seu aprenentatge i això el mena a oblidar no pocs continguts adquirits. L’educació continuada constitueix precisament un mitjà per recordar els aspectes fonamentals d’una àrea específica i afavorir el seu aprofundiment.

Una altra raó rau en els vertiginosos canvis, significativament qualitatius, que s’han presentant en múltiples camps del saber humà. Aquesta condició extrema, deguda en bona part al progrés de les ciències i tecnologies, no només fa obsolets alguns continguts sinó que també introdueix altres nous. Avui sorgeixen sense parar noves situacions, noves pràctiques, fins i tot noves realitats. El desenvolupament continu del coneixement ha fet que només aquells que siguin capaços d’adaptar-se a l’evolució transformadora del saber, mitjançant l’actualització i l’especialització, mantenen la vigència i influx en el concert social.

Però la raó principal és que l’educació, més enllà de transmetre continguts o afavorir l’adquisició d’habilitats, consisteix en la cura de la totalitat de la persona. Això suposa atendre totes les dimensions ontològiques (intel·lectual, afectiva, psíquica, social) durant tots els moments de la seva existència temporal. Al llarg de la vida, l’ésser humà no deixa d’aprendre. La seva capacitat per assimilar noves experiències amb vista al creixement integral és gran. El fet que la vida mateixa sigui un incessant camí cap a la maduresa fa de l’educació contínua una necessitat.

Ara bé, podem traslladar aquestes raons al camp de la fe per justificar la importància de la formació permanent també en la vida cristiana. Davant una creixent ignorància religiosa en molts dels que es professen cristians, fins i tot respecte als mínims doctrinals, ¿no és necessària una educació que estigui recordant i aprofundint les veritats fonamentals, relatives a la fe i a la moral? ¿No s’haurien d’esmenar els buits que la formació inicial o catequesi pre-sacramental van poder deixar a la intel·ligència dels fidels? D’alguna manera, la invitació del Papa a estudiar el Catecisme de l’Església catòlica i, particularment, a professar de manera conscient el símbol, són un indicatiu de la necessitat de “repassar” els continguts essencials que formen part del propi patrimoni de fe. Diversos pares sinodals van notar també la necessitat d’una formació que permeti contrarestar el profund desconeixement de la pròpia fe per part de molts batejats.

Igualment, com ho havia indicat el concili Vaticà II, el món es renova i els seus continus canvis repten la vida dels cristians. Just en el proemi de la declaració sobre l’educació es llegeix: «la veritable educació de la joventut, i fins i tot també una constant formació dels adults, es fa més fàcil i més urgent en les circumstàncies actuals. Perquè els homes, molt més conscients de la seva pròpia dignitat i deure, desitgen participar cada vegada més activament en la vida social i, sobretot, en l’econòmica i en la política»[4]. Una constant de la societat actual és el canvi permanent. Noves situacions exigeixen ser discernides i il·luminades amb la llum de l’Evangeli per part dels cristians. La formació permanent permet llavors als batejats comprendre, discernir i adaptar-se a les transformacions de la cultura. Per això un pare sinodal tenia raó quan afirmava que el aggiornamento és un sinònim de la nova evangelització. No és una simple posada al dia, es tracta més aviat, d’aprendre a il·luminar i salar, la història present dels homes.

També la darrera raó és més que vàlida. La vida cristiana és un camí orientat cap a la plenitud de la maduresa en Crist (cf. Ef 4, 13). A cada cicle vital d’aquest procés cerca una comesa diversa que realitzar, una manera específica de ser, de servir i d’estimar[5]. A més, en aquest camí de perfecció hi ha realitats que requereixen un bon temps per ser compreses amb els ulls de la fe. Com que el subjecte de la formació és el creient, en cada fase de la vida, el terme de la formació és la totalitat del seu ésser, cridat a buscar i estimar Déu “amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces “(Dt 6, 5) i els altres com a si mateix.

Crist, arrel i força per a la formació permanent

Però a més d’aquests motius, hi ha algunes raons teològiques que ens expliquen per què és important la formació permanent per als nous evangelitzadors. La principal d’elles és que «Déu és el primer i gran educador del seu Poble»[6]. L’arrel i la força de la formació cristiana es troben en Ell, l’obrar de la seva gràcia és un continuum en la vida dels seus fills. En efecte, el Pare, mitjançant l’Esperit vivificant en la seva Església, està sempre assessorant la vida dels creients perquè es conformin a Crist, el seu Fill. Els seus signes i mocions poden ser percebuts només per un cor atent i vigilant a la seva Paraula. També la seva gràcia arriba contínuament en forma de crida universal a la santedat i de vocació específica en un estat de vida particular. Aquesta gràcia de la vocació «és una força sobrenatural, destinada a assimilar progressivament i de manera sempre més amplia i profunda tota la vida i l’acció dels fills de Déu»[7]. La formació permanent permet llavors discernir millor les noves indicacions amb què Déu precisa i actualitza la crida inicial. És un mitjà preciós per afavorir el creixement i la maduració de la pròpia vocació[8]. Les mateixes paraules de sant Pau a Timoteu, «et recomano que procuris de revifar el do de Déu que has rebut per la imposició de les meves mans» (2 Tim 1, 6), fan pensar en la formació permanent com una necessitat intrínseca a la concessió dels dons divins de la gràcia[9].

Una segona raó deriva del vincle entre formació, renovació i missió. Per entendre-ho, podem recórrer a la imatge bíblica de la vinya i les sarments que tan bellament va usar Joan Pau II en la Christifideles Laici. Sabem bé que el text de l’evangeli de Joan dóna un valor especial al verb romandre i que Jesús és molt clar a l’hora d’esmentar els efectes que produeix en la sarment l’acció constant de viure unit al cep (Jn 15, 1-17). El primer efecte és la vitalitat en contraposició amb la sequedat. El segon és la producció de molt de fruit.

Qui està amb Jesús, com Ell està en nosaltres, es nodreix contínuament d’un amor que li permet mantenir la frescor, és a dir, la capacitat d’estar sempre net (Jn 15, 1-2). «És de particular importància -escriu el Papa Joan Pau II- la consciència que la tasca formativa és tant més eficaç com més es deixa portar per l’acció de Déu: només la sarment que no tem deixar-se esporgar pel vinyater, dóna més fruit per a si i per als altres»[10]. La novetat del cristià consisteix precisament en aquesta frescor de viure sempre nets, sempre sants, desterrant allò caduc, l’home vell. Però la sarment no es manté en vida només per romandre fresca sinó per donar fruit, un fruit abundant i durador que, en el text de Joan 15, no significa res més que la reproducció de la vida de Crist: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat»(Jn 15, 12. 17). El procés de maduresa cristiana acaba amb la capacitat de donar sempre més fruit, és a dir, d’anunciar contínuament amb les obres la Bona Nova, l’Evangeli de Jesucrist. Les paraules de Jesús: «Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15, 5), fan dependre la renovació i la missió, o si es vol la novetat i l’evangelització del creient, de la permanència amb Jesús.

Finalment val destacar que en la Christifideles Laici el Papa reprèn la definició de formació suggerida pels pares conciliars del Sínode de 1987, en la qual ja està inclosa la nota de permanència com la seva característica natural: «la formació cristiana és un continu procés personal de maduració en la fe i de configuració amb Crist, segons la voluntat del Pare, amb la guia de l’Esperit Sant»[11].

Reduccionismes a evitar en la formació dels nous evangelitzadors

Després d’aquestes consideracions, algunes conclusions són clares. La primera és que seria molt reductiu associar la formació permanent a cursos, estudis, conferències o activitats similars. En són importants, però només com a concreció d’una realitat que és, primer de tot, espiritual: la capacitat de viure en Déu i de fer que tota experiència de vida serveixi per adquirir la forma de Crist (Ga 4, 20). Exclamar, com Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2, 20) no depèn tant de les activitats formatives com de la capacitat de conrear l’amistat amb Déu.

En segon lloc, queda clar que un autèntic procés formatiu no es pot limitar temporalment, reduint-se únicament a una fase inicial o alguns moments de major intensitat catequètica. Més aviat, la formació inicial ha d’encastar-se amb la formació permanent creant en la persona la disponibilitat per deixar-se formar cada dia de la vida. Per això durant el Sínode es va evidenciar la consciència general que no n’hi ha prou amb introduir els homes a la fe mitjançant l’anunci del kerygma i la catequesi pre-sacramental. Cal garantir un procés mistagògic permanent o, com ho expressaven els Lineamenta, cal “dilatar el concepte de catequesi” de manera que la transmissió de la fe no s’associï a moments ocasionals de la vida sinó a la sencera vida cristiana. En altres paraules, no n’hi ha prou amb plantar. Cal també regar.

En tercer lloc, és clar que qualsevol acció formativa cal que s’orienti no només a una dimensió de la persona, sinó a donar un sentit a tota la seva existència, a suscitar un estil de vida que, en el nostre cas, ha de ser el d’un «deixeble-missioner». Aquest és el contingut de la formació permanent. Moltes vegades, la catequesi pre-sacramental s’orienta degudament a preparar el sagrament, però oblidant l’entroncament amb la sencera vida cristiana. També de vegades es fa tot per crear bons deixebles però poc o gens es fa perquè prenguin consciència del seu ésser evangelitzador i, al contrari, de vegades s’exigeix el compromís missioner sense haver afavorit abans una trobada viva amb Jesucrist. Com va assenyalar un pare sinodal: «A la catequesi és de fonamental importància tenir fix un objectiu clar: la formació de deixebles madurs, capaços de viure al ritme de l’adoració, de la comunitat i de la missió». A propòsit, el document conclusiu de la V conferència general de l’Episcopat llatinoamericà, celebrada a Aparecida, ofereix unes pàgines molt riques de contingut i orientació pastoral sobre aquesta formació de deixebles missioners.

Finalment, aquestes consideracions deixen veure que tant des de l’antropologia com des de la teologia, la formació permanent és una realitat pròpia del món dels adults. Per a ella, ja no és indispensable una sòlida institucionalització ni tampoc la dependència d’un tutor. El seu protagonista és la persona mateixa que, gràcies a l’educació formal o la formació inicial, aprengué a aprendre, és a dir, adquirí l’hàbit de seguir creixent per si mateixa i de saber trobar les mediacions propícies per aconseguir-ho. Al seu torn, aquest tipus de persona, madura i responsable amb la pròpia vocació, és més apta per ensenyar els altres a aprendre. El Papa, sempre en la Christifideles Laici, expressa bé aquest punt afirmant: «no es dóna formació veritable i eficaç si cada un no assumeix i no desenvolupa per si mateix la responsabilitat de la formació. En efecte, aquesta es configura essencialment com “auto-formació”. A més hi ha la convicció que cada un de nosaltres és el terme i alhora el principi de la formació. Com més ens formem, més sentim l’exigència de prosseguir i aprofundir tal formació, com també com més som formats, més ens fem capaços de formar els altres»[12].

Només els creients que han aconseguit trobar-se amb Jesucrist viu i s’han renovat en Ell, és a dir, que han estat evangelitzats i es deixen evangelitzar, arriben a la maduresa suficient per ser, al seu torn, evangelitzadors, en quant testimonis vàlids de l’Evangeli. El moviment d’aquest cercle continu entre evangelitzat i evangelitzador, entre el deixeble i el missioner, està intervingut per la constant evangelització, en tant que el deixeble està cridat a comunicar i transmetre vivencialment la seva experiència de trobada personal amb Jesucrist. No es pot ser autèntic deixeble sense ser missioner i viceversa.

Aportacions sinodals sobre la formació permanent

Bé sabem que a l’interior del poble de Déu hi ha diferents carismes i ministeris que han de posar-se al servei de la proclamació de l’Evangeli. Cadascun dels fidels, segons el seu estat dins de l’Església, no només ha de complir la seva tasca com a deixeble-missioner col laborant activament en l’evangelització, sinó que s’ha de preparar de manera adequada i constant, ja que ha d’anunciar un missatge que sobrepassa el seu coneixement i que transmet l’experiència vital de la seva trobada amb el misteri de Crist.

Durant les intervencions a l’aula sinodal els pares van distingir amb prou claredat la necessitat d’una formació permanent adreçada als fidels laics, els sacerdots i les persones de vida consagrada, assenyalant algunes particularitats i insistències. Vegem breument una síntesi d’aquestes intervencions.

a. Els laics: Aprendre la doctrina, l’art del diàleg i l’exercici de la caritat

Durant el Sínode va ser reconegut de manera especial el paper del laic en l’obra evangelitzadora. Moltes paraules van estar dedicades a exaltar i encoratjar el seu compromís missioner, el seu esperit comunitari i el seu creixent amor per la Paraula de Déu. També sobre la seva formació, considerada prioritat pastoral en aquests temps de nova evangelització, hi va haver múltiples pronunciaments. Una atenció especial va ocupar el tema de la formació dels pares de família, l’educador o mestre -que es proposa explícitament com a objecte de formació permanent-, dels joves i del cristià compromès en instàncies públiques i polítiques. Nogensmenys això, el tema de la formació dels catequistes mereix una atenció especialíssima. De fet, així com en altres temps el màrtir, l’eremita o el místic prefiguraven l’ideal del cristià, es podria pensar que, en aquests temps de nova evangelització, la figura del catequista s’aixeca com a model del creient, com a deixeble que sap transmetre la fe.

En general, a partir dels treballs sinodals es poden descobrir tres èmfasi en la formació permanent dels laics. El primer s’origina en la constatació que molts batejats coneixen poc l’objecte i contingut del que creuen i la seva fe depèn llavors més de la força de la tradició i dels costums que d’una real assumpció lliure i conscient de l’especificitat cristiana. D’aquí la necessitat de créixer en la intel·ligència de la pròpia fe, la qual cosa implica -seguint el Catecisme- un bon coneixement dels aspectes doctrinals, litúrgics, morals i espirituals que configuren la vida cristiana i que tenen com a font el misteri de Crist Salvador .

D’altra banda, s’ha assenyalat la necessitat d’invertir esforços perquè els laics, donada la seva específica vocació, puguin ser interlocutors vàlids amb el món d’avui. En aquest sentit, el Sínode va insistir en un doble objectiu de la tasca formativa: d’una banda, que ells puguin mostrar que l’adhesió a la fe cristiana no entra en contradicció amb la raó humana; per d’altra, que puguin defensar la fe davant la multiplicació d’instàncies ideològiques que ataquen l’Evangeli considerant-lo anacrònic o banal per als temps d’avui. Les paraules de Joan Pau II segueixen sent peremptòries: «Es revela avui cada vegada més urgent la formació doctrinal dels fidels laics, no només pel natural dinamisme d’aprofundiment de la seva fe, sinó també per l’exigència de “donar raó de l’esperança” que hi ha en ells, davant del món i els seus greus i complexos problemes. Es fan així absolutament necessària una sistemàtica acció de catequesi, que s’ha de graduar segons les edats i les diverses situacions de vida, i una més decidida promoció cristiana de la cultura, com a resposta als eterns interrogants que agiten l’home i la societat d’avui»[13].

A més de la intel·ligència doctrinal i de la capacitat de dialogar, la Doctrina social de l’Església és un recurs inavaluable per a la formació contínua dels laics. Un pare sinodal va afirmar: «Moltes persones són avui més sensibles a les qüestions dels drets humans, de la justícia, de l’ecologia, de la lluita contra la pobresa, als temes que toquen la vida concreta de les persones i els problemes comuns de les nacions. Per això, la porta d’accés a l’evangelització pot ser efectivament el món del social»[14]. I ja que són els laics qui millor poden arribar a aquests contextos (cf. LG 31.33; GS 43; AA 2), la seva contínua formació en les conseqüències socials i polítiques de la fe cristiana augmentarà la seva força missionera.

En tot aquest context, la parròquia haurà de constituir-se per als laics en el lloc privilegiat de la seva formació.

b. Els pastors: Formació per a la santedat.

Si al llarg del Sínode va anar quedant cada vegada més clar que la nova evangelització implica sobretot el creixement de la vida espiritual i la cerca de la santedat, també va ser acreixent el reclam fratern dirigit als pastors de l’Església, bisbes i sacerdots, perquè siguin ells els primers en ser testimoni de la santedat de vida i ser autèntics homes de Déu. La proposició 49 d’aquest Sínode diu sobre això: «Les persones busquen testimonis autèntics i creïbles en els seus bisbes i preveres […] Perquè ells estiguin adequadament preparats per a l’obra de la nova evangelització, el Sínode confia que es tingui cura de formar-los en una espiritualitat profunda, en una doctrina sòlida, en la capacitat de comunicar la catequesi i en una presa de consciència dels moderns fenòmens culturals».

D’aquests quatre reclams formatius, m’atreviria a dir que el més sentit durant l’experiència sinodal va ser el d’una “espiritualitat profunda”. Per què tantes predicacions inadequades? Per què la manca de zel apostòlic i de simplicitat en els sacerdots? Per què no tots mostren grat a confessar? Per què semblen haver baixat els seus nivells de carisma, de cultura, de confiança en el ministeri? Potser bona part d’aquests malestars, expressats a l’aula sinodal, s’originen, justament, en aquesta manca de profunditat, la qual cosa no vol dir descuit o inexistència del cultiu espiritual. El problema aquí és de qualitat. Per això, els tants i tan variats esforços empresos en moltes diòcesis per garantir centres, programes i itineraris de formació permanent per al clergat haurien d’ancorar-se encara més en el terreny segur de la Paraula de Déu, per formar en una espiritualitat centrada en Crist, obtinguda en la Paraula i orientada al món. En poques paraules, la formació dels que han de conduir l’Església per la via de la santedat requereix avui silenci i contemplació.

També avui, més que abans, cal insistir en la urgència de donar-li molta importància a una seriosa formació humana, sobre la qual han de descansar els altres aspectes de la formació sacerdotal. No es pot oblidar que el prevere és una persona cridada d’entre els homes, per servir l’Església i, per tant, els seus germans. La seva humanitat és un component essencial del seu sacerdoci, el qual ha de viure com a home autèntic, no com algú caigut del cel o, menys encara, com un ésser esquerp i aliè a les persones que l’envolten i a les quals ha de servir. Des d’un principi s’ha d’ajudar al candidat al sacerdoci perquè sigui un home simple, sincer, ple de bondat, cordial, acollidor, compassiu, lleial, que sàpiga estimar i que sigui fiable.

c. Els religiosos: Aprendre a palesar la primacia de Déu

Els pares sinodals van tenir un gran reconeixement a la valuosa contribució que ha tingut la vida consagrada, tant masculina, com femenina, a la tasca evangelitzadora. «L’Església ha estat beneïda pel ministeri i el testimoni d’homes i dones en la vida consagrada, els quals continuen portant l’amor de Crist al món a través de nombroses i diverses activitats. La vida consagrada és, en si mateixa, un signe que indica als altres la veritat de l’Evangeli»[15]. De manera especial els van animar perquè continuïn realitzant la formació de les noves generacions, ja que l’apostolat de moltes comunitats religioses està vinculat a la tasca educativa.

Ara bé, si el Magisteri ha repetit en diverses ocasions que la formació permanent és una “exigència intrínseca” de la vocació i missió dels bisbes i sacerdots, el mateix ha afirmat dels religiosos[16]. Aquesta formació permanent per a la vida consagrada ha d’estar encaminada a donar força i fonament a la identitat i al testimoniatge de vida, a reforçar l’esperit missioner i la valentia per tenir constant disponibilitat per evangelitzar, sortint a l’encontre dels nous areòpags de missió. A través de la vivència del seu propi carisma i de la intensitat de la seva vida comunitària, els homes i dones de vida consagrada alliçonen al món sobre els veritables valors que construeixen la comunitat humana volguda per Déu.

I com que el Sínode va ratificar allò que ha dit el Sant Pare sobre l’actual emergència educativa que consisteix, fonamentalment, en la nostra incapacitat de transmetre a les noves generacions els valors evangèlics -aquells que menen la persona a la seva plenitud i a comprometre’s amb el bé comú-, és inevitable orientar la nostra mirada cap als consagrats com esperança per superar aquesta crisi. Nogensmenys, la sal no es pot tornar sosa i, com també es va esmentar a l’aula sinodal, els consagrats han de resistir les diverses seduccions que, en aquests temps, tendeixen a allunyar-los subtilment de la fidelitat al propi carisma.

Així, doncs, les cases de formació per als religiosos i els seminaris per als sacerdots, que són els llocs de la formació inicial d’aquests nous evangelitzadors, tenen el gran repte d’ensenyar a aprendre. El deixeble que aprèn a aprendre assegura la seva contínua renovació i garanteix el compromís en la missió.

Epíleg

Comptant aquesta mirada de conjunt i, particularment, allò que els pares sinodals han assenyalat en relació amb la necessitat i importància de la formació dels “nous evangelitzadors”, podem percebre la riquesa de les intervencions a l’aula sinodal. El Sínode va recollir l’esperit i la doctrina del Vaticà II, va assumir amb gran interès les crides urgents a realitzar una nova evangelització que repetidament han fet Joan Pau II i Benet XVI i, a la vegada, va voler enquadrar-ho tot dins dels objectius de l’Any de la Fe.

Els nous evangelitzadors requereixen d’una formació permanent que els capaciti espiritualment, doctrinal i pastoral per ajudar que tot el poble de Déu pugui «redescobrir i estudiar els continguts de la fe», «confessar la fe amb plenitud i renovada convicció, amb confiança i esperança», «intensificar el testimoni de la caritat» i, d’acord al seu propi estat de vida, celebrar la fe amb goig en la litúrgia, sobretot en l’Eucaristia.

Com que encara es fa fatigós en alguns sectors projectar i dur a terme processos ben estructurats de formació permanent i, sobretot, aconseguir-ne la convicció de la necessitat i urgència, és molt important recordar allò que el mateix Sínode dels bisbes ha recomanat vivament: tenir la humilitat i el coratge d’una conversió pastoral. Aquesta categoria, sorgida de manera especial en la reflexió pastoral llatinoamericana, ha pres força i indica un procés mitjançant el qual una comunitat cristiana revisa, a la llum de l’Evangeli, el seu propi estil de vida i les pràctiques i institucions que expressen la seva mateixa vocació. I en aquest sentit, es fa necessària una avaluació permanent dels processos pastorals i dels programes d’evangelització, no només pel que fa a pràctiques i continguts, sinó sobretot a l’adequada preparació d’aquells que volen col·laborar activament en la tasca evangelitzadora de l’Església, per tal que el treball missioner estigui plenament al servei de la instauració del regne de Déu.


[1] Benet XVI, Carta Apostòlica Porta fidei, n.7

[2] XIII assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes, Missatge, 8: «L’obra de l’evangelització no és tasca exclusiva d’algú a l’Església sinó del conjunt de les comunitats eclesials».

[3] XIII assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes, Instrumentum Laboris, 22: «Pot evangelitzar només qui al seu torn s’ha deixat i es deixa evangelitzar, qui és capaç de deixar-se renovar espiritualment mitjançant la trobada i la comunió viscuda amb Jesucrist. Com ho ha testimoniat l’apòstol Pau: «He cregut, i per això he parlat» (2 Cor 4, 13).

[4] Concili ecumènic Vaticà II, Declaració sobre l’educació cristiana Gravissimum educationis, proemi.

[5] Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, Instrucció Tornar a partir de Crist: Un renovat compromís de la vida consagrada al tercer mil·lenni (19 de maig de 2002), 15.

[6] Exhortació apostòlica Christifideles Laici, 61

[7] Congregació per al Clergat, Directori per a la vida i el ministeri dels preveres, 69 (Les paraules són usades en referència al sagrament de l’orde però poden ser aplicades a la vida de tot cristià).

[8] Exhortació apostòlica Pastor Gregis, 24.

[9] Ibid.

[10] Christifideles Laici , 61

[11] Christifideles Laici , 57

[12] Joan Pau II, Exhortació apostòlica Christifideles Laici, 53

[13] Joan Pau II, Exhortació apostòlica Christifideles Laici, 60

[14] S. Emm. Rvdm. Card. Peter Kodwo Appiah Turkson, president del Pontifici Consell de Justícia i Pau, Intervenció a l’aula; proposició 24

[15] Card. Donal Wuerl, Relatio post-disceptationem.

[16] Cf. Joan Pau II, Exhortación Postsinodal Vita Consacrata, n.69

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s