Reconciliacions conjugals: experiències sobre mediació i teràpia familiar

RECONCILIACIONS CONJUGALS

1. INTRODUCCIÓ.

Bon dia. És per a mi un immens honor ser aquí, agraeixo a mn. Albert Barceló que hagi tingut la gentilesa de convidar-me a compartir taula amb tan prestigiosos ponents i  tan distingit auditori i pel seu interès en el que jo vaig a exposar.

En les seves carpetes trobaran un esquema breu d’aquesta ponència que els ajudarà a entendre’m millor.

Començaré la Introducció presentant-me breument. Estic casada i sóc mare de cinc fills. Professionalment vaig començar en l’ensenyament, i després vaig estudiar Mediació i Teràpia Familiar a l’Escola de la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Des de fa més d’onze anys col·laboro com a voluntària en el Servei d’Acollida Matrimonial i Orientació Familiar (SADOF) que ofereix la Delegació Diocesana de Pastoral Familiar de l’Arquebisbat de Barcelona; ​​ el sacerdot Dr. Manuel Claret n’és l’actual delegat. Atenc a persones amb dificultats a nivell individual, conjugal i familiar.

De la meva experiència en aquest Servei i d’algunes altres intervencions puntuals en la mateixa línia és del que vull parlar, per allò que la meva visió de les relacions conjugals que trobo amb més freqüència pugui aportar-los quan vostès atenguin gent amb dificultats familiars, tant si prenen la decisió d’aconsellar-los personalment com si creuen que procedeix derivar-los a un centre específic d’Orientació, Mediació, Teràpia Familiar o Teràpia de Parella.

No obstant això, abans d’entrar en les relacions conjugals pròpiament dites, els exposaré algunes dades relatives al nostre Servei.

2.SADOF

2.1.SERVEI

Les nostres instal·lacions es troben ubicades a l’emblemàtic edifici del Seminari de Barcelona. El Servei, que va néixer el 1978 sota l’impuls del mn. Josep Boix, mort recentment, està obert a qualsevol persona i és gratuït, si bé se suggereix, quan sigui possible, una aportació de 10 € per sessió.

Al llarg dels anys les visites han anat en augment. Perquè es facin una idea, l’any 2010 vam realitzar 422 sessions, la majoria per ajudar a millorar relacions familiars, i en algunes ocasions facilitant orientació jurídica sobre temes de matrimoni i família.

Som un conjunt de set col·laboradors voluntaris (psicòlegs, metges, advocats, mediadors, psicoterapeutes…) -entre els quals em trobo- especialitzats en conflictes de parella, i comptem amb el suport d’una secretària. Des del principi mn. Josep Boix va voler que aquest equip rebés assessorament i supervisió per professionals amb formació específica en matrimoni i família, i es va encarregar aquesta tasca a la Fundació Vidal i Barraquer, on encara avui ens seguim reunint cada setmana amb el nostre actual supervisor, el sacerdot claretià i psicòleg mn. Antoni Gomis.

Molts dels nostres usuaris són remesos per sacerdots, rectors, diaques, vicaris, seminaristes, personal de la Casa, Assistents Socials, Aldees Infantils, amics i coneguts nostres o de persones a les quals prèviament vam atendre, derivats des del Telèfon de l’Esperança, Centres D’Orientació Familiar (COFs) pertanyents a diferents Bisbats, o que ens han conegut a través de la nostra pàgina web (www.pastoralfamiliarbcn.cat).

En algunes ocasions, derivem certs casos a centres més adequats, com poden ser recursos de salut pública, Provida, la Fundació Vidal i Barraquer o residències per a mares solteres, entre d’altres.

2.2. USUARIS

Les persones que ens sol·liciten ajuda solen tenir, al meu entendre, certa estima pels valors espirituals, i vénen perquè l’Església els sembla una institució seriosa, amb ètica, de la qual poden fiar-se, encara que ells mateixos es considerin catòlics escassament practicants o fins i tot no creients. En aquests últims casos, solen tenir familiars amb sentiments religiosos profunds de qui en valoren l’opinió. Sens dubte, i el fet que el Servei sigui gratuït, o gairebé gratuït, és també un incentiu important.

Encara que no sempre, els qui vénen estan majoritàriament casats per l’Església des de fa alguns o molts anys i volen -almenys un dels dos- arreglar la seva malmesa relació conjugal. Altres vegades acudeixen al nostre Servei dones abandonades pels seus marits, així com persones preocupades pels seus fills. Solen procedir d’extracte social mitjà o mitjà-baix, però també hi ha certa demanda entre classes socials més altes, amb certa freqüència per part de cònjuges amb profundes creences religioses.

Finalment, cal esmentar que, en algunes ocasions, ens sol·liciten assessorament jurídic en temes de família, i puntualment Mediació Familiar tal com l’entenia la llei catalana de l’any 2001, és a dir, com a ajuda als esposos per separar el més civilitzadament possible i que conservin, almenys, la capacitat de diàleg necessària per arribar a acords referents als fills i béns.

Afortunadament el 2009 es va ampliar la legislació anterior, de manera que la Mediació Familiar a Catalunya ja no és només aplicable en casos de ruptura conjugal, sinó també entre esposos que busquen millorar la seva comunicació i/o relació. Aquest és un canvi valuós, ja que qui té dret a justícia gratuïta pot beneficiar-se de l’ajuda d’un mediador no només si volen separar-se, sinó també si volen lluitar per ser feliços junts.

2.3 ACOLLIDA

Com cal esperar al nostre Servei, el primer pas ha de ser d’exquisida acollida. Cal un encontre càlid, on la gent se senti còmoda, escoltada i compresa, independentment de les creences, opinions i circumstàncies.

Això pot portar més temps del que sembla, perquè no és un mer formalisme educat, sinó anar descobrint en qui tracta d’obrir la seva intimitat –a mesura que van desplegant la seva personalitat- la seva brillantor personal, allò que el fa atractiu, diferent, especial, únic. És apassionant i molt enriquidor com davant els meus ulls homes i dones que en un primer cop d’ull percebo com anodins, deslluïts, fins i tot vulgars, es transformen progressivament en éssers meravellosament humans, protagonistes d’històries que, sens dubte, superen qualsevol ficció.

En una paraula: l’acollida ha de ser genuïna, no mera cortesia, és a dir, imprescindible per generar una relació de confiança que permeti que la intervenció funcioni. I, és clar, queda fora tot indici de judici, no només aquells que alguns usuaris de manera tramposa busquen que els professionals fem del cònjuge, sinó també els que la nostra personal prepotència pugui interiorment gosar emetre.

2.4. SOL·LICITUDS D’AJUDA MATRIMONIAL

Al mateix temps que anem teixint aquesta relació de confiança entre el professional i els usuaris, s’aborda la seva petició d’ajuda. Encara que moltes vegades aquesta sol·licitud d’ajuda és sincera, en algunes ocasions detecto cert autoengany o veig que les persones vénen per complaure a algun familiar o amic, sota amenaça de separació, quan apareix simptomatologia patològica, etc. Però sense interès real per lluitar per seu matrimoni o superar el seu rancor -fins i tot el seu secret anhel de venjança- cap al seu cònjuge.

N’hi ha que, decidits a separar-se -majoritàriament dones-, vénen per confirmar que el seu matrimoni és inviable i reduir així el seu sentiment de culpa en deixar l’altre, en vista que ni en l’Església se’ls ha pogut ajudar, amb l’aparença de si més no haver-ho intentat. Aquest afany per alliberar-se del sentiment de culpa també el vaig poder observar a l’Hospital de Sant Pau quan vaig fer allà pràctiques, amb l’excepció que s’apel·lava a l’autoritat científica, no a la religiosa, a l’hora de demostrar que el seu era un cas perdut que prestigiosos professionals no van poder esmenar.

Per la meva part, quan em trobo davant raonables dubtes sobre el sincer interès per l’ajuda que sol·liciten, procuro que les intencions de cada un quedin clares i que cadascú es responsabilitzi plenament de les seves decisions.

Els comento això perquè ho considero un parany inconscient al professional que tracta d’ajudar amb què penso que vostès probablement també s’hauran trobat en cert sentit. Vull dir: hauran atès a persones que es queixen del seu cònjuge i es tracten de convèncer a si mateixes -o qui els escolti, fins i tot els fills- que estan posant tot de la seva part en el seu matrimoni, demanant ajuda per tranquil·litzar la seva consciència, però sense arribar a posar tota la carn a la graella, potser convençudes que “aguantar” al seu cònjuge és tot el que cal fer.

Probablement hauran trobat gent molt devota que assisteix a trobades religioses diverses amb la idea que això els donarà la suficient paciència i capacitat de sacrifici per suportar els defectes o desequilibris del seu cònjuge, conformant-se amb sobreviure dins del seu matrimoni, en lloc de revisar la seva relació amb mirada autocrítica, fins i tot de tenir la humilitat de buscar ajuda professional, i aspirar a millorar personalment i tractar de ser feliços junts, com és propi de la unió conjugal.

Tinc constància que algunes persones, per temors diversos, han rebutjat la invitació del seu cònjuge a un tractament de parella, al mateix temps que es conformen amb mantenir un matrimoni infeliç, de vides paral·leles, i calmen la seva consciència omplint l’agenda d’activitats molt bones en si mateixes però que generalment no són suficients per canviar la inèrcia desviada de la seva relació matrimonial.

Encara que en molts d’aquests casos hi ha certesa de compromís, sí que sol faltar enamorament, bé des de l’inici, bé perquè la rancúnia va ocupar el seu lloc. I és en aquestes unions que massa sovint, fent del matrimoni un trist deure, s’humilia l’altre en no estimar-lo per ell mateix, sinó pel que aporta al propi projecte personal.

3.Conflicte conjugal

Per aprofundir en allò que realment passa entre els cònjuges, és especialment útil localitzar on se situen els problemes. Permetin-me exposar a grans trets la classificació elaborada per Carmen Camp (psicòloga clínica i subdirectora de l’Escola de Teràpia Familiar de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona), segons la qual podem englobar aquests problemes en tres categories: 1ª: divergències en la definició de la relació, 2ª: divergències en el contingut de la relació i gestió de la convivència i 3ª: divergències en la gestió i resolució de conflictes. Tractaré els tres tipus per separat, si bé és freqüent que en la pràctica es donin simultàniament dues o fins i tot les tres possibilitats.

3.1. DIVERGÈNCIES EN LA DEFINICIÓ DE LA RELACIÓ

En primer lloc, comentaré extensament pel que fa a les divergències en la definició de la relació. Veiem que cada cònjuge entén la relació que els uneix a la seva manera i les seves expectatives no coincideixen, malgrat la qual cosa no solen saber del tot el que els passa, ni abordar el tema directament, sinó a través de conflictes, crisi o fins i tot símptomes patològics. Estan desorientats, no acaben de localitzar d’on vénen les dificultats, potser perquè és massa dolorós per enfrontar sense un suport terapèutic.

Hi ha multitud de casos en aquesta categoria. Per exemple, falta amor sincer en noces precipitades o en algun cònjuge “deïficat” amb prepotents expectatives de millorar l’altre, o no hi ha acord sobre aspectes clau com poden ser els projectes personals i professionals de cada un, la fidelitat, el compromís o com cada un entén el vincle amorós, les seves necessitats de fusió o diferenciació emocional, etc.

Aquestes característiques personals tenen bastanta relació amb les vivències de la infància i amb els estils relacionals de les respectives famílies d’origen.

Hi ha famílies tipus clan, molt unides (que guarden lleialment els seus secrets i que viuen l’allunyament com una traïció), i famílies deslligades (en què els membres tenen més autonomia i capacitat d’obrir la seva intimitat a l’exterior). L’idoni seria famílies al voltant del punt mig entre els dos extrems, però això no és el que solem trobar-nos. És més, en cada matrimoni sol haver un cònjuge de cada un d’aquests dos tipus de família, i els problemes apareixen quan s’interpreta la conducta de l’altre i de la família política d’acord amb els propis paràmetres, tot i que ambdues famílies de procedència estan en pols oposats en aquest sentit.

A més, en les famílies molt unides -però no només en aquestes- trobem molts cordons umbilicals per tallar; moltes persones que, perquè no quedi la seva lleialtat a la seva família d’origen en dubte, anteposen els pares i germans al propi cònjuge, trencant l’ordre natural propi del matrimoni.

Alguns exemples són: el cònjuge que rebutja fer teràpia perquè no tolera abordar aspectes dolorosos de la seva família d’origen o no es perdonaria qüestionar-la; els homes que des de nens es van veure abocats a protegir els pares i germans i segueixen considerant-ho la seva prioritat tot haver-se casat (i posterguen les seves dones, que van acumulant rancor); o el cas de la filla assenyada i bondadosa que sempre va cuidar de la seva mare alcohòlica, i que un cop casada tractava de seguir fent-ho a costa del marit.

Aquests casos fàcilment deriven en lluites de poder, el tema de fons que més es repeteix en les visites que rebo, gairebé un comú denominador.

Imagino que fa anys, quan les expectatives d’home i dona respecte al seu paper en el matrimoni i la família eren inqüestionablement les tradicionals, aquest no era un punt tan provocador. Però avui no és així, ara hi ha més opcions, i encara que les dones estem contentes de tenir accés a terreny abans exclusivament masculí donat el desenvolupament i prestigi que comporta, els homes es resisteixen més a introduir-se al infravalorat món de les tasques domèstiques i la cura i educació dels fills. És lògic, per tant, que en aquestes circumstàncies els cònjuges d’avui tinguin un major repte a portar bé el repartiment de poder i de papers a exercir dins del seu matrimoni i família.

Perquè els cònjuges deixin de lluitar pel poder i aprenguin a fer equip, és important entendre què els passa, com funciona la seva relació i des de quan és així. A mi personalment m’és molt útil distingir entre matrimonis simètrics, en els quals les posicions són d’igualtat, i matrimonis complementaris, en els que un té més poder que l’altre, de vegades presentant posicions de “protector” i “protegit” o ” dominador” i “sotmès”, per exemple.

L’idoni és que, encara predominant un dels dos tipus de relació, no sempre es repeteixi igual. L’experiència indica que quan falta flexibilitat i les postures es fan rígides els problemes estan gairebé assegurats.

En el cas de les relacions simètriques, serà molt difícil que funcionin quan es busca taxativament un repartiment de poder igualitari al mil·límetre, i és probable que es donin situacions d’”escalada simètrica”, en la qual cada un tracta d’imposar -trepitjant l’altre-, arribant fins i tot fins a la violència o simptomatologia patològica. Caldrà ajudar els cònjuges a que aprenguin a sortir d’aquestes lluites i uneixin forces en comptes de rivalitzar.

D’altra banda, les parelles de relació predominantment complementària en les que sempre és el mateix el que dirigeix, ​​tampoc solen funcionar bé a llarg termini. D’alguna manera la persona sistemàticament relegada perd el seu atractiu davant l’altre o busca maneres inadequades de ser tinguda en compte, moltes vegades també patològiques. Caldrà ajudar-los a aprendre a complementar sense menyspreus, donant-se reconeixement mutu.    

En altres ocasions, les dificultats no vénen de la rigidesa de les posicions, sinó de canvis en les mateixes, contra els que sol rebel·lar-se qui perd poder. És el cas de relacions complementàries que passen a ser simètriques, o viceversa, i d’intercanvis de posicions “protector” – “protegit”, “dominant” – “sotmès” etc.  Aquests processos es solen donar arran de canvis de salut, d’estatus professional, econòmic, social i cultural, per exemple.

En comparar aquests dos tipus de patrons relacionals, vam detectar que, mentre en les parelles de relació simètrica les lluites de poder són més clares, les confrontacions més obertes, les baralles més explícites (amb freqüència per posseir “la raó”), en les relacions complementàries les lluites de poder són moltes vegades indirectes, soterrades, malenteses pels mateixos protagonistes i fins i tot pel seu cercle més pròxim.

Exemples de conductes que busquen -més o menys conscientment- sotmetre al cònjuge poden ser: coquetejos o infidelitats; posposar al cònjuge enfront de la pròpia família d’origen, als fills, a alguna amistat a la qual se li compten “secrets de parella” , fins i tot a un animal domèstic, a l’esport, a la feina i/o qualsevol altra activitat moltes vegades bona en si mateixa; erigir-se com a protector i guia de l’altre, desqualificant més o menys subtilment, mentre al seu torn aquest cònjuge entra en el joc assumint el paper d’incompetent; boicotejar el desenvolupament professional de l’altre; aprofitar-se de la creença de “qui paga mana”; desautoritzar el cònjuge davant tercers, potser davant els fills, amb paraules, gestos, somriures burletes, mirades feridores o subtils menyspreus; o caure fins i tot en símptomes patològics que fan que el cònjuge que ostenta el poder quedi a mercè de l’incontrolable i l’altre, habitualment sotmès, augmenti la seva cota de poder en la relació al mateix temps que baixa en autoestima, com seria en el cas de les addiccions, autolesions o les tan freqüents avui en dia depressions, que dit sigui de passada, solen solucionar-se molt millor amb un tractament de parella, que entén el símptoma dins del seu context familiar, que centrant-se en la persona malalta i el seu trastorn.

També podem incloure en aquesta llista de maldestres maneres de lluitar pel poder dins de la relació conjugal o de ressentir-se per haver-lo perdut, alguns símptomes físics i malalties amb els quals el cos exterioritza el malestar anímic que la ment no supera o fins i tot ni reconeix ni verbalitza.

Aquest és el cas d’algunes afonies, simptomàtics mals de cap (un dels meus clients ho patia sempre just abans de la nostra sessió setmanal), problemes de visió, alopècies, dolors d’esquena, d’ossos, de peus, contractures musculars i fins i tot doloroses fibromiàlgies desenvolupades davant situacions altament estressants, per exemple.

Els problemes de salut són factors a tenir molt en compte, i poden ser valuosos indicadors de malestars emocionals que caldrà abordar perquè les persones puguin arribar a conèixer-se i trobar-se millor, i aprenguin a comunicar-se amb claredat, a parlar amb paraules, no a través de trastorns corporals.

De la mateixa manera, com funcionen les relacions sexuals entre els esposos constitueix també una poderosa metàfora de la relació i dóna pistes al professional dels problemes subjacents entre els cònjuges.

Un exemple interessant en què la sexualitat reflecteix clarament la situació conjugal és el cas d’una dona que, tot i haver tingut una activa vida sexual i dos fills, va tenir el seu primer orgasme després de vint anys de matrimoni, quan va canviar la seva posició en la relació, i va passar de sentir-se sotmesa i ressentida a sentir-se considerada i amb dret a desenvolupar-se professionalment. 

En qualsevol cas, però és imprescindible entendre quin tipus d’eines fa servir cada cònjuge per imposar-se sobre l’altre, desvetllar la pauta relacional que repeteixen i ajudar-los a veure’s no ja només com a protagonistes agredits i desencantats, sinó prenent perspectiva, com si fossin observadors externs de si mateixos, per arribar a fer els canvis necessaris per millorar la seva relació.

Les discrepàncies entre els cònjuges dels casos que he comentat fins ara se situen, globalment parlant, en la definició de la relació que els uneix, la primera de les tres categories de problemes conjugals establertes per Carmen Camp abans esmentades. Són casos durs en què fàcilment apareixen símptomes i patologia, que pot arribar fins i tot fins el maltractament psicològic i físic.

3.2. DIVERGÈNCIES EN EL CONTINGUT DE LA RELACIÓ I GESTIÓ DE LA CONVIVÈNCIA

A continuació tractaré la segona categoria de problemes conjugals establerta per Carmen Camp: les divergències en el contingut de la relació i en la gestió de la convivència.

Són aquells casos en què falta enteniment en aspectes com ara: maneig de l’espai i del temps, tasques domèstiques, relacions amb les famílies d’origen, relacions socials, àrea laboral, fills, estils educatius, maneig de l’economia, oci i temps lliure , gestió de les malalties, sexualitat, valors i creences.

En principi els problemes d’aquesta categoria són menys greus i de més fàcil resolució que els de l’anterior. No obstant això, i és imprescindible diferenciar quan és només qüestió de consensuar com conviure, respectant l’altre, aprenent a estimar-se tot i no entendre’s en alguns temes, i quan aquestes discrepàncies són manifestacions superficials -la punta de l’iceberg- d’altres més profundes, com les esmentades abans al voltant del primer tipus de conflictes conjugals, és a dir, a la definició de la relació conjugal.

3.3. DIVERGÈNCIES EN EL MANEIG I RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

Finalment, seguint la classificació de Carmen Camp, passaré a comentar el tercer tipus de desacords. Són els que es refereixen al maneig i resolució de conflictes.

No es tracta que hi hagi una única fórmula per abordar els conflictes, sinó que cada matrimoni trobi aquella que li funcioni eficaçment, de manera que no estar d’acord no sigui un problema, sinó una oportunitat d’estimar, d’expressar assertivament, discrepant sense ferir a l’altre, demostrant-se respecte, empatia i afecte, escoltant de veritat, no en actitud defensiva, i buscant el consens quan calgui prendre decisions.

Caldrà tenir en compte si ens trobem davant d’un estil comunicatiu validant (els que volen arreglar-ho tot raonant), estil explosiu (els qui perden els nervis i amb això l’oportunitat d’expressar adequadament i ser escoltats) o d’evitar conflictes (persones amb por a dissentir, que prefereixen no discutir, callar i empassar, però emmagatzemen rancor i després solen venjar-se d’alguna manera).

Tot i que cada cas és únic i aquests estils no es donen en estat pur, podem concloure que, en general, les unions de dos caràcters explosius comporten risc de perillós descontrol, i la dels perfils explosiu i “evitador” de conflictes són particularment difícils. Aquests aspectes s’han de tenir molt en compte, perquè encara que no sempre és aquesta la dificultat més greu, sí moltes vegades és la més urgent a tractar, perquè les persones estiguin en condicions d’escoltar i avançar.

4.CONSTATEM

Comentaré a continuació el que, lluny de ser afirmacions científicament demostrades, constitueix la meva interpretació personal del que he pogut observar en la meva pràctica professional:

4.1.ELEMENTS CLAU IDENTIFICATS

Al marge dels diferents tipus de problemes conjugals que puguem detectar en els qui acudeixen al nostre Servei, és un fet que quan els dos cònjuges tenen sincer interès a salvar el seu matrimoni hi ha moltes possibilitats d’èxit. En canvi, si només un d’ells ho desitja, els intents per convèncer l’altre no sempre són fructuosos. En concret, és més difícil que la dona que vol separar-se canviï d’opinió que ho faci el marit que quan és ell qui ho desitja.

No obstant això, he observat que hi ha dos poderosíssims elements que donen als cònjuges una especial energia per vèncer el desànim i persistir en la lluita per salvar el seu matrimoni en èpoques de crisi. Em refereixo a la intensitat de l’enamorament inicial i quan arreladament creuen els esposos en la indissolubilitat del matrimoni contret. A més, com més hagi durat la seva felicitat compartida, més patrimoni emocional a favor de la reconciliació.

Un dels casos per a mi més cridaner és el d’un jove matrimoni amb gairebé l’únic nexe d’unió de la seva profunda fe catòlica i els seus romàntics inicis. Tota la resta han estat dificultats fins i tot des d’abans del casament, i gràcies a que les dues variables esmentades es donaven en alt grau, han pogut fer front al gran repte d’aprendre a conviure en harmonia. Perquè s’entengui una mica més, han de saber que es van conèixer i van enamorar treballant per una ONG a Calcuta, i als pocs mesos es van casar, gairebé sense conèixer-se. Ella és del nord d’Europa i ell de Sudamèrica. Els seus idiomes, cultures, costums, i famílies -ambdues infelices- són molt diferents. Les seves expectatives sobre el model de família a crear eren també dispars, i les seves personalitats xocaven bruscament amb molta facilitat. La seva lluita ha estat àrdua i molt encomiable. Diuen haver pogut amb tantes discrepàncies perquè tots dos han buscat Déu, crec, a més, que han sabut trobar la manera de viure en pau perquè des del principi es van estimar molt i perquè el seu compromís en casar-se per l’Església Catòlica era per a tots dos totalment definitiu.

També vull esmentar un cas en què, tot i que el marit rebutja qualsevol tractament, han pogut tirar endavant gràcies al gran amor i profunda fe de la seva dona, que, en lloc d’aguantar sense més les freqüents febleses i menyspreus del seu marit , i desoint als qui la animaven a separar-se o sol·licitar una nul·litat matrimonial, ha buscat ajuda externa per aprofundir en el seu propi comportament i, començant per canviar-se a si mateixa, aconseguir un millor matrimoni. L’efecte expansiu de la seva millora ha arribat no només fins als fills, sinó fins i tot fins a les relacions amb les seves pròpies famílies de procedència.  

4.2. OBSTACLES A SUPERAR

Però si, com he comentat, un enamorament viu i una creença arrelada en la indissolubilitat del matrimoni són elements claus en l’afany que els esposos posen en reconciliar-se, també cal tenir present com sentiments no sempre conscients de culpa, rancor i desitjos de venjança boicotegen avenços consistents i allarguen el procés restaurador.

Vostès saben molt més que jo sobre aquests conceptes i el que puc aportar és la meva constatació professional del molt que costa reconèixer que se sent rancor, demanar perdó, perdonar de cor els propis errors i les profundes ferides rebudes de part de persones molt pròximes, i més encara quan l’ofensor no es penedeix, no es disculpa o ho fa a manera de mer tràmit. No serveix el clàssic “Perdono però no oblido”, no n’hi ha prou amb la intenció de ser bo, per tenir veritable pau i deixar de buscar ocasions de “passar factura”-és a dir, venjar-se-, o aprofitar i gaudir les que s’escaigui.

Moltes vegades l’ofès sembla no tenir prou amb què el cònjuge millori gradualment, sinó que necessita que l’altre reconegui amb rotunditat els errors, baixi el cap i entengui el dolor que la seva conducta ha generat, fins i tot que pateixi aquest mateix dolor. Per això alguns arriben a plantejar-se una nova infidelitat amb una altra, per exemple.

Altres vegades la rancúnia es disfressa de desconfiança: els esposos dubten del propòsit d’esmena de l’altre, fins i tot temen que quan acabi la intervenció professional es perdi la inèrcia positiva, i justifiquen la manca de lliurament en base a aquestes pors. És el cas, per exemple, del marit que, cansat de ser l’ombra d’una dona molt prestigiosa, se n’allunya cada vegada més. Un cop ella es disculpa i comença a rectificar, ell desconfia de la consistència d’aquests canvis i segueix bolcant-se en les seves aficions i ignorant durant força temps. D’alguna manera, tot el que ell va patir abans, quan ella no era conscient de la profunditat de la crisi, el pateix ella després, quan ell té oportunitat de rescabalar-se.

Amb moltíssima freqüència les ofenses a l’orgull són les que més costa superar, no només quan ens fereixen, sinó també quan la nostra imatge ha quedat malmesa perquè nosaltres hem ferit a altres. Personalment crec que només es pot perdonar sincerament amb ajuda divina, amb amor autèntic. Per la meva part, intento facilitar el procés, ajudant a les persones a percebre, reconèixer i expressar els seus propis sentiments negatius, moltes vegades amagats i negats (davant dels altres però sobretot davant d’un mateix), a acceptar amb humilitat i esperança la imperfecta condició humana pròpia i aliena, a posar-se al lloc de l’altre, a demanar disculpes el més explícitament possible, a reparar el dany causat, a visualitzar la part de la pròpia conducta que va contribuir que l’ofensor es comportés malament, a perdonar per això, en fi, a encarar de front el passat, la culpa i la rancúnia persistents, acceptar-los per poder superar-los i evitar que segueixin interferint, encara que sigui de manera soterrada, en el procés de reconciliació i acostament mutu.

Segons he pogut observar, com més temps es viu sense resoldre els conflictes, ja sigui “callant i empassant” o discutint improductivament, més rancor s’acumula i més costa desfer-se’n, tot i que com més s’estima, més fàcil resulta perdonar. En aquest sentit, tornem a la constatació que el patrimoni emocional (intensitat de l’enamorament inicial i temps que va durar la felicitat compartida) és moltes vegades essencial en els moments de crisi, i que és més genuí el perdó de qui estima amb el cor que aquell que tracta de perdonar racionalment, per destensar l’ambient o per complir amb la seva consciència, és a dir, més per sentir-se bé amb si mateix que per l’altre.

 4.3. IMPACTE EN ELS FILLS

Abans d’acabar, permetin-me una lleu menció als fills, els immediats beneficiaris de pares feliços i enamorats, però també damnificats quan passa el contrari. Només voldria assenyalar que, d’alguna manera han de ser tinguts en compte pel professional, encara que no acostumin a participar en les sessions, ja que moltes vegades han entrat en els jocs relacionals dels pares prenent partit per un d’ells, fins i tot ocupant il·legítimes posicions de poder que es resisteixen a deixar quan els pares volen rectificar el rumb de la relació matrimonial i intenten ressituar-los en el lloc que jeràrquicament els correspon.

D’alguna manera els fills constitueixen precisa prova del matrimoni: quan la relació conjugal canvia, els fills inicialment es sorprenen i rebel·len de múltiples maneres, però quan la millora dels pares es manté, els fills acaben beneficiant també. 

 

5.CONCLUSIÓ

Finalment, voldria agrair-los la seva atenció i concloure insistint en la necessitat d’una càlida acollida a les persones que demanen ajut, així com d’una resposta que els convidi a qüestionar els seus propis punts de vista i els mogui a sortir de la seva pauta habitual, buscant ajuda professional a temps quan calgui.

Recordin que aquesta ajuda professional pot ser especialment útil per a matrimonis amb dificultats de comunicació, problemes sexuals, de convivència, d’entesa, lluites de poder, símptomes i bloquejos patològics d’envergadura que els protagonistes moltes vegades no són del tot conscients.

Crec que seria bo que vostès animessin a qui els consultin a revisar la seva situació conjugal a fons, sense por a les veritats sobre el seu matrimoni que han de descobrir, enfrontar i aprendre a gestionar, perquè no es conformin amb resar demanant a Déu paciència i que el cònjuge canviï, sinó que segueixin el savi refrany de “A Déu pregant i amb el mall donant”, i puguin consolidar millores a nivell de pensament, emocions, afectes i fets, perquè el que era un cercle viciós de desavinences esdevingui en cercle virtuós de donació.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s