L’amor matrimonial i la dignitat humana: claus per a la comprensió de la paternitat responsable

Dr. Joan Costa

Professor de la Facultat de Teologia de Catalunya

1.                   INTRODUCCIÓ

Dos principis antropològics, teològics i ètics fonamentals

1.1.      «L’ésser humà ha de ser respectat i tractat com a persona des de l’instant de la seva concepció i, per això, a partir d’aquest mateix moment se li han de reconèixer els drets de la persona, principalment el dret inviolable de tot ésser humà innocent a la vida».

1.2.      «L’origen de la vida humana té el seu autèntic context en el matrimoni i la família, on és generada per mitjà d’un acte que expressa l’amor recíproc entre l’home i la dona. Una procreació veritablement responsable envers qui ha de néixer és fruit del matrimoni».

 

2.                   PATERNITAT I MATERNITAT HUMANES 

2.1.      La imatge de Déu és el criteri hermenèutic per a comprendre la veritat de l’ésser humà, la seva dignitat i la seva vocació.

2.2.      La paternitat humana està basada en la biologia i, al mateix temps, la supera. No té res a veure amb la procreació animal, malgrat biològicament hi tingui molt a veure.

2.3.      Tot nou ésser humà porta amb ell al món una particular imatge i semblança de Déu mateix: en la biologia de la generació hi ha inscrita la genealogia de la persona.

 

3.                   COMPRENDRE LA «GENEALOGIA DE LA PERSONA». LA DIGNITAT HUMANA

3.1.      La generació de cada vida humana és un misteri que només en Déu, el seu creador, troba resposta adequada.

3.2.      La generació i el naixement d’un fill no són el resultat d’una fecunditat abstracta, sinó d’una acció personal immediata de Déu que fa als esposos a un temps col·laboradors responsables del seu amor unitiu i fecund.

3.3.      Aquesta intervenció divina en la generació de tot home no és només una intervenció creadora, sinó que estableix una veritable relació personal entre Déu i l’engendrat.

3.4.      La vida, en plenitud de sentit, és la vida eterna, la participació en la vida divina.

3.5.      Per ser obra personal i lliure de l’amor de Déu, la vida de tot home està sempre sota la seva cura i sota la seva mirada providents

3.6.      Aquesta és la raó per la qual la vida de l’home és vida d’una persona i té un valor únic que exigeix respecte absolut i incondicionat: perquè des del mateix començament de la seva existència cada ésser humà té una relació personal i immediata amb les Persones divines, no una relació genèrica com les altres criatures. La vida humana és sagrada i inviolable.

3.7.      Tenint en compte tota aquesta reflexió hom s’adona de la igualtat radical de tots els homes i la seva dignitat comuna.

3.8.      La vida no és la simple existència, sinó una comesa, una vocació, una missió que complir sota la cura amorosa i personal de Déu.

3.9.      Els fills –i tots els engendrats ho són– són sempre un do de Déu.

4.   DE LA TEOLOGIA I L’ANTROPOLOGIA TEOLÒGICA A LA VIVÈNCIA DE LA PATERNITAT RESPONSABLE 

4.1.      L’a priori de generositat

4.2.      Saber estimar. Tot fill segueix essent un do

4.3.      L’esperit de missió. No posar obstacles a Déu

4.4.      la confiança en un Déu amorós i provident, l’antídot contra la por

5.                   CAL TENIR ELS FILLS QUE DÉU VOL? 

5.1.      No, a una resposta des de la biologia

5.2.      Sí, als que Déu vol de veritat

5.3.      Com ho podem saber? Quins són els criteris?

5.4.      Els fills no són una qüestió de gustos

5.5.      El número de fills no es pot decidir a priori

5.6.      Cal tenir tots els que esposos es vegin amb cor, més el de la heroïcitat.

6.                   VERS UNA COMPRENSIÓ CORRECTE DE L’AMOR HUMÀ 

6.1.      La teologia del cos. La sexualitat com l’empremta de la imatge de Déu en la corporalitat humana.

6.2.      L’eros i l’àgape. El doble objecte de l’amor: El desig de l’altre i el bé de l’altre

 

7.                   DE L’AMOR A LA PATERNITAT 

7.1.      Un principi sovint enunciat: La inseparabilitat dels aspectes unitiu i procreatiu

7.2.      Distinció entre funció i significat

7.3.      Hem de «llegir», en el moment en el qual els esposos s’uneixen essent una sola carn, el ric significat que posseeix, per a comprendre el «llenguatge del cos en la veritat»

7.4.      Els significats unitiu i procreatiu: correlació i garantia mútua del veritable amor

8.                   ELS MÈTODES NATURALS 

8.1.      Compromís més ampli, decisiu i sistemàtic a fer conèixer, estimar i aplicar els MN.

8.2.      Mètodes naturals i mètodes artificials no són paral·lelament comparatius

8.3.      Els mètodes naturals com condició i garantia de la inseparabilitat dels significats

8.4.      I què passa amb la intenció?

8.5.      L’anticoncepció, negació del llenguatge del cos i negació de l’amor vertader

8.6.      Natural, artificial i antinatural: una clarificació. Artificial no s’oposa a natural. L’analogia de «natural»

8.7.      Els beneficis dels mètodes naturals

8.7.1.                    Des del punt de vista del coneixement de l’organisme sexual femení

8.7.2.                    Des de la perspectiva de l’exercici de la continència periòdica

8.7.3.                    En relació amb la futura prole

9.                   CONCLUSIÓ 

9.1.      La família com a centre de la civilització de l’amor

9.2.      Són així les nostres famílies? La pobresa moral

9.3.      La bellesa, la gran necessitat de l’home, salvarà el món. La bellesa de l’amor.

«La bellesa que transmeteu a les generacions del demà hi provoqui admiració! Davant la sacralitat de la vida i de l’ésser humà, davant les meravelles de l’univers, l’única actitud apropiada és l’admiració». I gràcies a aquesta admiració que duu a l’entusiasme, l’home podrà «afrontar i superar els reptes crucials que s’entreveuen a l’horitzó, podrà posar-se dret i reprendre el seu camí. En aquest sentit ha estat dit, amb profunda intuïció, que “la bellesa salvarà el món” (Dostoievski)» (Joan Pau II).