La Família cristiana, primer camí per a l’evangelització

Conferència de l’Emm. i Rvdm. Cardenal Ennio Antonelli

President del Consell Pontifici per a la Família

Bon dia a tots!

La Santa Família de Natzaret us sigui propícia i faci sempre més lluminós el vostre testimoni cristià i sempre més fructuós el vostre servei eclesial.

Saludo l’Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, als preveres presents i a tots els participants en aquesta trobada.

Us porto la salutació i la benedicció del Sant Pare Benet XVI, que ens anima i ajuda a servir l’evangeli de la família i de la vida, així com a treballar amb esperança en la pastoral familiar.

El Papa ha convocat a totes les famílies del món a Milà del 30 de maig al 3 de juny. El Sant Pare desitja que ens preparem per aquesta Trobada Mundial amb diverses activitats: catequesis preparatòries, setmanes de la família i altres esdeveniments que ens ajudin a descobrir la bellesa i la veritat del matrimoni i la família.

Estimats amics, us esperem a Milà amb moltes famílies de les vostres parròquies i d’arreu d’Espanya, per compartir l’alegria de la fe i per escoltar junts la paraula del successor de Pere en aquest important moment històric. Us asseguro que sereu molt ben acollits per l’Arxidiòcesi i per les famílies de Milà.

1. Un canvi històric

“Atès que els designis de Déu sobre el matrimoni i la família afecten l’home i la dona en la seva concreta existència quotidiana, en determinades situacions socials i culturals, l’Església, per complir el seu servei, s’ha d’esforçar per conèixer el context dins del qual matrimoni i família es realitzen avui“(FC 4).

Hem d’entendre, lúcidament, que estem implicats en un canvi ràpid, ampli i profund que s’està duent a terme en diferents àmbits: científic, tecnològic, econòmic, social, cultural, religiós.

Només cal enumerar simplement algunes paraules com: biotecnologies (donen un poder immens sobre la vida vegetal, animal i humana); revolució informàtica (construeix la societat de la comunicació i del coneixement); globalització (implica interdependència econòmica, transferències de capitals i d’empreses, mobilitat de persones, exportació d’idees i d’estils de vida, multiplicació d’institucions internacionals); pluralisme cultural, ètic i religiós en un mateix territori (comporta la necessitat d’aprendre el difícil art de la convivència amb la diversitat); relativisme (redueix la racionalitat únicament a un àmbit científic i tècnic; l’antropologia, l’ètica i la religió resten a mercè del subjectivisme de les opinions lliures); revolució sexual (inclou tant els costums com la ideologia); secularització (tendeix a marginar Déu de la vida, especialment de la vida pública).

La revolució sexual es manifesta a través d’una sèrie de fenòmens culturals, socials, ètics impressionants. Exercici lúdic de la sexualitat genital (amb els únics límits d’excloure la violència i prendre precaucions per prevenir les malalties i els naixements). Privatització de la família (reduïda a un lloc d’afectes i de gratificacions individuals). Increment del nombre de persones singles, moltes de les quals ho són per decisió pròpia (a Europa representen ja el 29% de les llars, i es preveu que aviat seran el 40%; a Suècia ja són el 50%). Augment dels divorcis i de les separacions (a Europa són la meitat dels matrimonis. Es difonen també els anomenats “divorcis grisos” entre els majors de seixanta anys). Tipologies varies de parelles irregulars: parelles de fet; parelles homosexuals; relacions intermitents, famílies reconstituïdes (Cf. Benet XVI “Fills orfes per massa pares“); famílies monoparentals per elecció (dones que desitgen tenir un fill prescindint d’un marit). El matrimoni és considerat com una cosa antiquada i destinada a desaparèixer. La proposta de matrimoni, com un contracte a temps parcial. En el futur, el sexe separat de la funció reproductiva, confiat cada vegada més a la tecnologia. Possibilitat de poli-amor i de poli-família. Ideologia del gender (el sexe biològic no té importància, com no la té el color del cabell. Només importa el gènere, és a dir l’orientació sexual que hom tria, construeix i pot modificar: heterosexual masculina, heterosexual femenina, homosexual, lesbiana, bisexual, transsexual, flexible. Lluita cultural i política pels drets sexuals i reproductius i contra l’homofòbia).

A Europa, dos terços de les famílies no tenen fills (exclosos per motius de cost econòmic i ritmes laborals, però també per motius fútils com la llibertat de viatjar, disponibilitat de més temps lliure, manteniment de la forma física). A Itàlia, els fills únics representen el 50% (dificultat d’educació, risc de fragilitat psicològica). Cada any, al món, es registren aproximadament 50 milions d’avortaments (més víctimes que la Segona Guerra Mundial). Es difon la fecundació artificial (eliminació de molts embrions; mercantilització d’òvuls i esperma, un únic donant anònim pot tenir molts fills, amb el consegüent perill d’incest en el futur).

A Europa, l’índex mitjà de fecunditat per dona és de 1,56, molt per sota de la quota de recanvi generacional que és de 2,1 fills per dona. Es perfila un ràpid envelliment de la població amb greus conseqüències econòmiques, socials, culturals (per exemple: disminució de les forces productives, augment dels costos de les pensions de jubilació, sanitat i assistència social). Ja en aquest moment, la societat europea apareix envellida, estàtica, sense projectes estratègics compartits, sense ideals, sense l’alegria de viure.

La secularització de la vida apareix vinculada, sota alguns aspectes, també a la revolució sexual. La cultura actualment dominant acusa l’Església d’ésser retrograda, enemiga de la llibertat i de l’alegria de viure, perquè desaprova les relacions sexuals fora del matrimoni, la contracepció, l’avortament, el divorci, les relacions i la cultura homosexual. A Europa, encara que romanguin vives la necessitat d’espiritualitat i la devoció popular, la religió es considera poc important per a la vida, i la pràctica dominical és molt escassa. Són molts els joves que s’allunyen de l’Església i esdevenen éssers religiosament indiferents o no creients, quan renuncien a l’autodisciplina en la seva conducta sexual. També aquells matrimonis celebrats en l’Església, sovint, corren el risc de no ser considerats vàlids. En el llibre-entrevista “Llum del món” Benet XVI afirma: “Fins ara el dret canònic presumia que algú que es casa sap què és això. Pressuposat això, el matrimoni és vàlid i indissoluble. Però, en l’actual embolic d’opinions, el que se «sap» enmig de l’actual constel·lació sociocultural totalment modificada, més aviat és que és normal trencar el matrimoni. Cal preguntar-se, per això, com es reconeix la validesa i on són possibles les sanacions” (Benet XVI, Llum del món, p.69). En altres paraules: avui dia, la societat civil ja no comparteix la visió cristiana del matrimoni, amb els seus valors d’unicitat, fidelitat, indissolubilitat, obertura a la vida; i en la mentalitat actual ja no es pot donar per descomptada la validesa del matrimoni celebrat a l’Església. En molts casos, està en perill no només el fet, sinó també la seva validesa.

Als desafiaments tan greus i perillosos que emergeixen en la situació actual de canvi profund, ha de correspondre una pastoral renovada. Renovació des de la perspectiva de l’Església comunió missionera, delineada pel Concili Vaticà II. Renovació capaç de valorar plenament la família com agent important per a l’evangelització.

2. La família en el disseny originari de la creació: unitat i fecunditat.

Segons l’ensenyament de Joan Pau II: “Per aquesta raó, la paraula central de la Revelació, «Déu estima el seu poble », és pronunciada mitjançant les paraules vives i concretes amb què l’home i la dona es declaren el seu amor conjugal”(FC 12). Més aviat, l’amor conjugal és símbol real del misteri d’amor que Déu és en si mateix.

Aquesta imatge divina es realitza no només en l’individu, sinó també en aquella singular comunió de persones que s’estableix entre un home i una dona, units fins a tal punt en l’amor, que vénen a ser “una sola carn“(Gn 2, 24). En efecte, està escrit: “A imatge de Déu el va crear, mascle i femella els va crear” (Íbid.1,27). (Missatge per la Jornada Mundial de la Pau 1994, 1; cfr.Mulieris Dignitatem, 7).

“El «Nosaltres» diví constitueix el model etern del “nosaltres” humà; primer de tot, d’aquell «nosaltres» que està format per l’home i la dona, creats a imatge i semblança divina” (Gratissimam sane 6).

“(Amb la creació de l’home i la dona i la seva íntima unió) es constitueix un sagrament primordial, entès com a signe que transmet eficaçment en el món visible el misteri invisible amagat en Déu des de l’eternitat. I aquest és el misteri de la veritat i l’amor, el misteri de la vida divina, de la qual l’home participa realment“(Catequesi 20.02.1980, n.2.)

A cada matrimoni autèntic, fins i tot abans o fora del cristianisme, l’home i la dona realitzen una certa imatge de Déu, en la mesura en què viuen l’amor com a do recíproc, encara que no ho sàpiguen i no se n’adonin. La finalitat de cada matrimoni no és únicament el bé dels cònjuges, dels fills i de la societat, sinó també una revelació en la història de Déu i del seu amor.

Si cada comunió de persones fundada en l’amor és, en certa manera, un reflex de Déu u i tri, el matrimoni ho és de manera particular. La sexualitat no és un mer fet biològic, sinó que és altruisme escrit en el cos i en l’ànima, és capacitat de relació i de comunicació, llenguatge portador de significats. El sexe, com a impuls instintiu, seria indeterminat i tendiria a utilitzar les altres persones com a instruments intercanviables fets per l’alleujament i el plaer immediat. Si es reduís a això, seria l’expressió d’un egoisme cec. Però si es reconeix que la persona de diferent sexe posseeix la mateixa dignitat i riquesa d’humanitat, diferent i complementària, llavors serà possible col·laborar, ajudant-se a créixer mútuament, a ser feliços junts. Per tant, es desenvolupa progressivament la unió afectiva, i es cerca cada vegada més, no només el propi bé, sinó també el de l’altre, fins que s’arriba a un lliurament recíproc total, dedicant al bé de l’altre no només algunes activitats o algunes coses, sinó tota la vida. Llavors l’energia sexual s’integra en la dinàmica de l’amor, entès com a desig i com a do (eros i àgape) harmonitzats entre ells, i la unió física dels cossos expressa el do recíproc total de les persones, la seva comunió de vida, oberta a la presència eventual dels fills. L’home i la dona, mentre es lliuren l’un a l’altre amb totes les seves potencialitats espirituals i corpòries, es lliuren junts també als seus fills, i els fills constitueixen la seva unitat permanent, la seva unió que cap divorci no pot destruir. Per tant, l’home i la dona esdevenen “una sola carn” en la vida en comú, en la relació sexual, en la persona dels fills. A través d’ells, ve i es fa visible en el món un reflex del Déu que és unitat perfecta de tres persones.

Mitjançant la fecunditat múltiple de l’amor, la família, alhora que revela Déu, humanitza i personalitza la societat. La comunió de vida i d’amor dels cònjuges s’estén a la procreació, a la cura i l’educació dels fills i al desenvolupament de la societat. “En efecte, de la família neixen els ciutadans, i aquests troben la primera escola d’aquestes virtuts socials, que són l’ànima de la vida i del desenvolupament de la societat mateixa” (Joan Pau II, Familiaris Consortio, 42). La família genera les persones; produeix els béns relacionals primaris que plasmen la identitat personal, com l’ésser pare o mare, l’ésser fill o filla, l’ésser germà o germana; nodreix les virtuts indispensables per a la vida social com la gratuïtat, la reciprocitat, la confiança, la solidaritat, la responsabilitat, la capacitat de sacrifici, la justícia, la laboriositat, la cooperació, l’elaboració de projectes, la sobrietat, la propensió a l’estalvi, el respecte al medi ambient. Aquell que ha experimentat les relacions virtuoses en la família, presta atenció al bé comú de la societat i al mateix temps és conscient de la dignitat personal, de la unicitat i irrepetibilitat, pròpia i aliena (cf. FC 43).

3. La família cristiana Església domèstica

Signe creïble i revelació permanent en el món de la Trinitat divina, segons la voluntat de Jesús, és l’Església, comunió espiritual i visible dels seus deixebles: “Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. (…) No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat.

Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat i que els has estimat a ells com m’has estimat a mi.“(Jn 17, 11.20-23).

L’Església manifesta la presència de Déu, en tant que és, en primer lloc, la seva obra, i només en segon lloc, obra dels creients que acullen la seva gràcia. El Senyor Jesús, afirma el Concili Vaticà II: “comunicant el seu Esperit, constitueix místicament com a cos seu els seus germans, que reuneix de totes les nacions” (LG 7). Edifica la seva Església com a comunió missionera en i pel món (cf. LG 8), enviant “a revelar i a comunicar la caritat de Déu a tots els homes i a tots els pobles” (AG 10). Els cristians, per la seva banda, són Església, alguns més i altres menys, en la mesura que estan units en Crist de forma espiritual i visible, en el seu ésser, sentir, pensar i obrar, segons una gradualitat que baixa des dels grans sants fins als pecadors, que conserven alguns vincles de pertinença. També quan l’Església inclou només un petit nombre de creients, segueix exercint una missió universal i coopera amb Crist per impulsar el creixement humà i la salvació eterna de tots els homes, cristians i no cristians, manifestant i irradiant el seu amor salvífic al món. Ensenya el Concili Vaticà II que: “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que sovint sembli un petit ramat, en realitat és el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món com a llum del món i sal de la terra“(LG 9). Segons el Concili, és essencial i necessari viure la comunió i per tant, tot i que els cristians siguin pocs, a través d’ells Crist, l’únic Salvador, ajuda molts i els atreu vers ell. Molts, per la seva banda, també quan no assoleixen entrar plenament a l’Església, poden orientar-se i apropar-se a Ell. Així es disposen a la salvació de formes diverses, segons la seva història i en la mesura que només Déu pot jutjar.

Vivint l’amor i la comunió amb Crist i entre ells, els cristians són, en primer lloc, missioners mitjançant el seu testimoniatge, abans que missioners a través d’iniciatives específiques. Per això, al final del gran Jubileu de l’any 2000, Joan Pau II va exhortar a promoure una espiritualitat de comunió, més conscient, més intensa i concreta: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran desafiament que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món” (NMI 43). Aquestes paraules del Sant Pare ens criden a renovar les relacions i la vida ordinària de les comunitats eclesials; ens exhorten a que l’Església sigui més família. Al mateix temps, ens encoratgen a reforçar l’espiritualitat familiar, que la família sigui més Església.

En realitat, en virtut del sagrament del matrimoni, la família cristiana té la gràcia d’ésser Església domèstica. El Senyor Jesús, espòs de l’Església, comunica als cònjuges cristians el seu Esperit, el seu amor per l’Església, un amor que ha madurat fins al sacrifici suprem de la creu. Així doncs, els cònjuges, gràcies a aquest amor esponsal, nodreixen el seu amor recíproc, l’eleven a caritat conjugal i aconsegueixen una nova plenitud. Ell, mitjançant el sagrament de la Nova Aliança, porta a terme el sagrament primordial de la Creació i perfecciona la relació amb la Trinitat divina, de manera que la comunió de vida i d’amor dels cònjuges cristians, en la mesura de la seva autenticitat, reflecteix i manifesta la presència de les persones divines i esdevé avançament i profecia del matrimoni etern, quan Déu serà “tot en tots” (1Co 15, 28), i al “dos, (…) una sola carn” (cf.Mt 19,6) succeirà el “tots siguin u” (cf. Jn 17, 21).

Com l’Església, la família cristiana rep, reviu i manifesta al món l’amor de Crist. Segons l’ensenyament de Joan Pau II: “Els cònjuges no només «reben» l’amor de Crist, convertint-se en comunitat «salvada», sinó que són també cridats a «transmetre» als germans el mateix amor de Crist, fent-se així comunitat «salvadora» (FC 49). Comunitat salvada i salvadora, evangelitzada i evangelitzadora, la família cristiana mereix ser considerada “una petita Església missionera” (Àngelus 04.12.1994). Ella “rep la missió de custodiar, revelar i comunicar l’amor, com a reflex viu i participació real de l’amor de Déu per la humanitat i de l’amor de Crist Senyor per l’Església la seva esposa. Tot acció particular de la família és l’expressió i l’actuació concreta de tal missió fonamental“(FC 17). Ella, “comunitat íntima de vida i d’amor” (FC 50), evangelitza d’una forma única i insubstituïble, més amb allò que és que amb les seves obres. El seu ésser en Crist s’expressa coherentment en la procreació generosa i responsable, en la cura i en l’educació dels fills, en el treball, en les activitats eclesials, en el servei caritatiu als pobres, en la vida social.

Aquesta és la vocació i la missió de la família cristiana: una vocació meravellosa i una possibilitat real que l’amor de Déu ofereix als cònjuges. Malauradament, en la situació empírica constatem, al costat d’algunes famílies esplèndides, moltíssimes famílies mediocres i moltes famílies desintegrades i totalment fallides.

Per actuar la seva vocació de petita Església missionera, la família cristiana ha de desenvolupar un camí de conversió permanent a Crist i als germans: Missa dominical, oració a la llar, escolta freqüent de la Paraula per posar-la en pràctica, sentiments positius cap al proïsme, atenció als seus desitjos, serveis concrets, promptitud i amabilitat, respecte als punts de vista dels altres, gestió intel·ligent dels conflictes, disponibilitat a l’hora de demanar perdó i de perdonar, responsabilitat professional, social, eclesial.

“Els desafiaments i les esperances que està vivint la família cristiana exigeixen que un nombre cada vegada més gran de famílies descobreixin i posin en pràctica una sòlida espiritualitat familiar en la trama quotidiana de la pròpia existència” (Joan Pau II, Discursos, 1980.12.10) .

Per als cristians, la vida espiritual, és a dir, la vida ordinària, animada i orientada per l’Esperit Sant, és essencialment una relació personal amb Jesucrist, crucificat i ressuscitat, mestre i Salvador, viu i proper. Ell ens concedeix la llum per a la intel·ligència, l’energia per a la voluntat, l’amor pels amics i els enemics, la gràcia en les situacions favorables i el consol en aquelles doloroses. És Ell qui converteix la família cristiana en petita Església, perquè habita en ella: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mt 18, 20). És Ell, qui estima mitjançant aquells que estimen; és Ell qui es lliura en la donació recíproca dels cònjuges i en el seu lliurament comú als fills. I com més gran és l’amor humà entre els cònjuges, amor que s’estén als fills i a tots els que els envolten, més intensa és la seva presència. En el clima, bo i bell, que regna a la família hom pot experimentar i contemplar la seva imatge i el seu reflex.

4. El compromís social i caritatiu de les famílies

En l’Església, que és la gran família de Déu, les famílies dels homes s’apleguen i desenvolupen entre si les seves relacions d’espiritualitat, d’amistat i de col·laboració. En l’actual context cultural i social, impregnat d’individualisme, l’Església anima amb força les famílies a associar-se, no només per raons espirituals i d’apostolat, sinó també per un compromís social i caritatiu.

Joan Pau II va escriure a la Familiaris Consortio: “La funció social de les famílies està cridada a manifestar-se també en forma d’intervenció política, és a dir, les famílies han de ser les primeres en procurar que les lleis i les institucions de l’Estat no només no ofenguin, sinó que sostinguin i defensin positivament els drets i els deures de la família. En aquest sentit les famílies han de créixer en la consciència de ser «protagonistes» de l’anomenada «política familiar», i assumir la responsabilitat de transformar la societat; d’una altra manera les famílies seran les primeres víctimes d’aquells mals que s’han limitat a observar amb indiferència” (FC 44). Aquesta crida que es va realitzar fa trenta anys no ha caigut en l’oblit; està tenint una resposta cada vegada més vigorosa en les associacions familiars i en el seu compromís social coherent amb les exigències objectives del bé comú i de la raó, a més de amb la doctrina de l’Església. En molts països, les associacions familiars exerceixen una activitat variada en les comunitats eclesials, en les escoles, als mitjans de comunicació, en els parlaments, en l’organització de congressos i en manifestacions públiques, en les relacions amb les institucions locals i amb els governs, amb els empresaris i amb els sindicats. Algunes qüestions candents que són al centre de la discussió són: la defensa de la família fonamentada en el matrimoni entre un home i una dona, a la qual hem de donar suport a nivell cultural, jurídic, social i econòmic, evitant equiparar-la amb altres formes de convivència; l’equitat fiscal proporcional als ingressos així com als familiars a càrrec; la conciliació de les exigències laborals i les familiars a través de diferents oportunitats professionals (horaris flexibles, mitja jornada, teletreball, permisos, etc.); i la veritable llibertat d’educació i d’elecció de l’escola.

A més, Joan Pau II va escriure: “Les famílies, tant soles com associades, poden i han per tant de dedicar-se a moltes obres de servei social, especialment en favor dels pobres i de totes aquelles persones i situacions, a les quals no aconsegueix arribar l’organització de previsió i assistència de les autoritats públiques“(FC 44).

Joan Pau II percep la família no només com a destinatària, sinó també com a protagonista de l’activitat caritativa.

Sense cap dubte, és impossible traçar un panorama de les intervencions innombrables i extremadament diverses, on es concreta la caritat de les famílies a la llar i fora d’ella, cap als nens, els adolescents, els ancians, els malalts, els pobres, els necessitats en general. Em limito a assenyalar les anomenades “Xarxes de famílies”, un fenomen nou, socialment rellevant, en forta expansió.

Es tracta de grups de famílies que s’uneixen per exercir alguns serveis, principalment educatius i assistencials. De vegades, les xarxes sorgeixen espontàniament; altres, són promogudes per algun agent ja existent, com per exemple Càritas. De vegades, segueixen sent grups informals; altres, assumeixen la forma jurídica d’associació familiar, altres vegades, s’incorporen a alguna associació més gran.

Personalment, conec “xarxes” que inclouen des d’un mínim de cinc famílies fins a un màxim de força milers; la difusió és internacional.

En general, les xarxes jurídicament constituïdes tenen com a missió principal connectar entre si les famílies d’acollida de menors: ajuda recíproca, intercanvi d’experiències i d’idees, itineraris formatius, suport econòmic quan és necessari, relació amb les famílies d’origen dels nens, col·laboració amb els serveis socials i les institucions, promoció d’una cultura de la solidaritat en el territori (responsabilitat pel bé comú, relacions de bon veïnatge, etc.).

Les famílies d’acollida responen a situacions concretes de necessitat, oferint no només serveis, sinó també i sobretot bones relacions, oferint precisament el seu ésser família, el seu estil de vida. L’acollida dels infants i dels adolescents pot ser residencial o diürna, permanent o durant un temps determinat. A més, aquesta acollida no es limita únicament a l’acollida de nens. De vegades, amb el fill també s’inclou la mare; altres vegades, s’inclou tota una família en dificultat; altres vegades, discapacitats; altres vegades, persones grans. En una societat individualista com l’actual, les sol·licituds d’acollida estan en continu augment. Les múltiples necessitats interpel·len la imaginació de la caritat.

5. Prioritat pastoral

Joan Pau II va assignar a la família un paper de protagonista en la missió evangelitzadora de l’Església. “L’evangelització, en el futur, depèn en gran part de l’Església domèstica” (FC 65). “(Entre els nombrosos camins de la missió) la família és el primer i el més important” (Gratissimum sane 02.02.1994, n.2. “(La pastoral de la família és) opció prioritària i eix de la nova evangelització(…) En l’Església i en la societat ha arribat l’hora de la família, que està cridada a exercir un paper de protagonista en la tasca de la nova evangelització “(Discurs de la Trobada Mundial amb les Famílies, 10.08.1994, n.2; 6).

Tanmateix, Joan Pau II, en la Familiaris Consortio, afirma que la família cristiana, petita Església missionera, protagonista de l’evangelització, pot desenvolupar-se només mitjançant un camí de formació llarg i progressiu, que inclou la preparació al matrimoni i l’acompanyament dels cònjuges després del matrimoni. “La preparació al matrimoni ha de ser vista i feta com un procés gradual i continu. En efecte, comporta tres moments principals: una preparació remota, una propera i una altra immediata“(FC 66). “La cura pastoral de la família normalment constituïda significa concretament el compromís de tots els elements que componen la comunitat eclesial local d’ajudar la parella a descobrir i a viure la seva nova vocació i missió” (FC 69).

El primer objectiu concret de la pastoral familiar hauria de ser la formació a totes les parròquies d’un nucli de famílies exemplars (encara que no perfectes), fidels a la Missa dominical, congregades al voltant de Jesús en la pregària i en l’escolta de la seva Paraula, també a casa, unides en l’amor recíproc i obertes a l’amor cap a tothom, conscients de la seva missió a l’Església i a la societat civil. Totes seran subjecte d’evangelització amb el seu testimoniatge i contribuiran a donar a la parròquia el rostre concret d’una comunió missionera en el territori. Algunes podran animar també, després d’una adequada preparació específica, la pastoral familiar a nivell parroquial i eventualment a nivell diocesà. Sense parelles d’animadors és pràcticament impossible desenvolupar una activitat incisiva en els principals capítols de la pastoral familiar que avui és indispensable abordar: educació dels adolescents i dels joves a l’amor i a la autèntica valorització de la sexualitat; preparació dels nuvis al matrimoni; suport a les famílies i a la seva formació permanent; proximitat a les convivències irregulars i a les famílies incompletes, compromís social de les famílies en defensa dels seus drets a través de les associacions familiars, promoció de xarxes de solidaritat entre les famílies.

Per formar a cada parròquia un nucli de famílies capaces de donar un testimoniatge important en l’actual context de secularització, considero necessari implementar gradualment, però també decididament, una preparació seriosa dels promesos a la vida matrimonial i algunes modalitats de formació permanent per als cònjuges. Cal superar la pràctica pastoral d’oferir un mínim igual per a tots. En canvi, cal fer tot el possible per oferir itineraris diferenciats, segons les necessitats i la disponibilitat de les parelles. Així mateix, val la pena proposar als promesos un itinerari de tipus catecumenal, ja suggerit per Joan Pau II en la Familiaris Consortio (FC 66), un itinerari de conversió i espiritualitat, doctrinal i pràctic, un exercici concret de vida cristiana, en petits grups animats per una parella d’esposos, oportunament preparats, amb el subsidi de fitxes i altres instruments. També val la pena introduir en els programes anuals de les parròquies algunes iniciatives de suport i formació dels cònjuges, per exemple trobades periòdiques, petites comunitats de famílies, escoles de pares o laboratoris per a l’educació dels fills, ajuts per a l’oració en família i per a la catequesi familiar, pelegrinatges, convivències, recessos i exercicis espirituals.

Conrear, a nivell pastoral, i valorar com a subjecte d’evangelització les famílies exemplars és un servei i un do per a totes les famílies i per a tota la població. No obstant això, tant com sigui possible, hem d’animar la presència activa de tots, també dels que es troben en una situació de convivència irregular segons el Dret canònic. Ells també han de sentir-se estimats i valorats per l’Església. No poden ser admesos a la comunió eucarística, mentre perduri la seva situació objectivament en contrast amb el matrimoni de Crist amb l’Església que l’eucaristia significa i actua (cf. FC 84). Poden, però, participar en múltiples activitats eclesials: participació en la Missa, celebracions de la Paraula, catequesi, iniciatives culturals i educatives, serveis caritatius, administració, etc. L’autèntica pedagogia pastoral exigeix que s’uneixin l’ensenyament de la veritat sobre el matrimoni i sobre l’eucaristia amb el respecte a les persones, l’educació gradual de les consciències, l’estímul a cercar Déu amb confiança i perseverança. No cal abaixar el cim -va dir Joan Pau II- sinó ajudar les persones a pujar pel seu propi peu. L’actitud correcta es pot resumir en cinc paraules: humilitat (no pretendre establir el que està bé i el que està malament); oració (demanar la gràcia de conèixer i fer cada vegada millor la voluntat de Déu); compromís (fer immediatament el bé que s’és capaç de fer a la llar, a la feina, en la societat, en la comunitat eclesial); recerca (aprofundir en el sentit i en el valor de la doctrina de l’Església); confiança (confiar en la misericòrdia de Déu que pot menar a la salvació, “per altres vies”, més enllà dels “sagraments de la Penitència i de l’Eucaristia” (cf. Joan Pau II, Reconciliatio et Poenitentia, 34).

6. Conclusió

Cal mirar la família no només com a portadora de necessitats, sinó també com un recurs per a l’Església i per a la societat; és a dir, com un subjecte d’evangelització i humanització. L’activitat pastoral s’hauria de desenvolupar com una calorosa invitació adreçada a tothom: “Veniu a l’Església, veniu a descobrir-la a través de comunitats cristianes concretes. Veniu a demanar ajut, perquè podreu trobar una resposta a les vostres necessitats espirituals i materials. Veniu a donar, perquè podreu ser agents actius d’evangelització i de compromís social i caritatiu”.

Gràcies per la vostra atenció.

   Conferència del Cardenal Ennio Antonelli

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s