Consciència cristiana i cultura política en els ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer [PDF]
Prof. Mons. Ángel Rodríguez Luño
Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma)
Consciència cristiana i cultura política en els ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer
1. La formació de la consciència en matèria social i política
Convé aclarir inicialment quin significat pot tenir l’expressió “cultura política” en aquestes reflexions. En els escrits de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer no es troben el que comunament anomenem “idees o opinions polítiques”, és a dir, consideracions dirigides a proposar o suggerir una solució concreta a un determinat problema polític, en concurrència amb altres solucions possibles i legítimes per a un ciutadà catòlic. En aquest sentit va afirmar més d’una vegada: “No parlo mai de política»[1], i sempre es va negar a intervenir en el joc de les opinions que solen determinar l’adscripció dels ciutadans a un determinat partit polític, a un sindicat, a un moviment cultural, etc., amb el propòsit de contribuir noblement a la configuració política del propi país. Mai va permetre que les seves paraules o la seva activitat fossin interpretades en sentit polític, ni va voler influir de cap manera sobre els altres en aquest pla. Tampoc va preguntar a ningú per les seves preferències polítiques. Més endavant quedaran clares les importants raons a què respon aquesta línia de conducta.
Els escrits de sant Josepmaria contenen, en canvi, abundants ensenyaments sobre l’acció social i política dels ciutadans, que es dirigeixen a exposar els punts capitals de l’ètica social i política, així com de la doctrina social de l’Església, en tant que aquests ensenyaments formen part «dels mitjans espirituals necessaris per a viure com bons cristians enmig del món»[2]. Es tracta, escrivia una vegada, d’ensenyar a «portar-se com a cristians: convivint amb tothom, respectant la legítima llibertat de tothom i fent que aquest món nostre sigui més just.»[3]. Convé precisar que l’activitat de sant Josepmaria no va tenir com finalitat directa la consecució d’objectius concrets de justícia social i política. Els seus ensenyaments són més aviat una crida urgent «a una plenitud de vida cristiana que, per verificar-se enmig del món, connota constantment fruits de transformació social, d’instauració de la justícia, de fraternitat i de pau»[4]. Queda sempre ben clar que la crida a la plenitud de vida cristiana transcendeix les realitzacions en el pla social i polític, que vénen a ser «com efectes que advenen a manera de redundància o afegitó, respecte a la realitat central: la radical identificació amb Crist»[5].
La manera d’harmonitzar la legítima llibertat política dels ciutadans amb la formació ètico-social que constitueix com el comú denominador de la cultura política dels catòlics, ens sembla una nota molt característica de sant Josepmaria, la adequada comprensió requereix un breu aclariment de les relacions que existeixen entre la fe cristiana i la política.
2. Fe i política
Les relacions entre fe cristiana i política han de col·locar-se en un quadre teològic fonamental[6]. Aquest és, per a sant Josepmaria, la crida universal a la santedat, dinamisme profund de la vida moral cristiana, que comporta una intensa concentració cristològica. Cornelio Fabro, autor d’un dels millors estudis teològics sobre els escrits de sant Josepmaria, adverteix en ells la presència constant i unificant d’«una comprensió singularment rica i coherent del misteri de Crist, perfecte Déu i perfecte home», que permet trobar a l’«Encarnació del Verb el fonament perennement actual i operatiu de la transformació cristiana de l’home i, a través del treball humà, de totes les realitats creades»[7]. La coexistència harmònica de la plenitud divina i humana en Crist es converteix en paradigma de l’harmonia del sobrenatural i de l’humà en l’existència i activitats del cristià. Glossant un passatge de l’Epístola als Colossencs (1, 19-20), sant Josepmaria afirma: «Parlant amb rigor, no es pot dir que hi hagi realitats -bones, nobles, i fins i tot indiferents- que siguin exclusivament profanes, una vegada que el Verb de Déu ha fixat el seu domicili entre els fills dels homes, ha tingut fam i set, ha treballat amb les seves mans, ha conegut l’amistat i l’obediència, ha experimentat el dolor i la mort»[8]. No només no hi ha contraposició entre la vida de relació amb Déu i l’afany per col·laborar amb els altres en la construcció del bé comú, sinó que aquest afany es converteix en camí d’unió amb Déu, sigui perquè es tracta d’un deure cívic de tots els ciutadans que en els cristians queda assumit també per la caritat, sigui perquè els ciutadans cristians l’exerceixen d’acord amb la seva consciència informada pels valors evangèlics, que d’aquesta manera produeixen resultats concrets en l’àmbit social[9].
Si sant Josepmaria rebutja qualsevol visió del cristianisme que no percebi «la relació amb les situacions de la vida corrent, amb la urgència d’atendre les necessitats dels altres i d’esforçar-se a posar remei a les injustícies.»[10], rebutja amb no menys força qualsevol plantejament que oblidi la transcendència de la fe cristiana i de la missió de l’Església respecte a les diferents síntesis polític-culturals concretes presents al món al llarg de l’historia. Els fidels laics estan cridats a « santificar des de dins totes les estructures temporals, tot portant-hi el llevat de la Redempció.»[11], però la seva comesa en la terra, precisa sant Josepmaria, no es pot pensar com « la brotada d’un corrent político-religiós -fóra una bogeria-, ni que tingués el bon propòsit d’infondre l’esperit de Crist en totes les activitats dels homes.»[12]. Identificar plenament la fe cristiana amb una concreta síntesi cultural o amb un determinat projecte polític, per molt bo que fos, seria una cosa en si mateix aliena a la veritat ensenyada per Crist, i tard o d’hora causaria un gran mal a l’Església i a les ànimes.
La qüestió té un altre important aspecte que cal considerar. Sant Josepmaria tenia una clara consciència que les activitats socials i polítiques no són simples enunciacions de principis perennes, sinó concretes realitzacions de béns humans i socials en un context històric, geogràfic i cultural determinat, marcades per una contingència al menys parcialment insuperable, que per altra banda és característica de tot el pràctic. Per això, afirmava que « ningú no pot pretendre d’imposar dogmes, que no existeixen, en qüestions temporals. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal.»[13]. Però amb això no pretenia dir que tots els assumptes socials són contingents, ja que propagava als quatre vents, sense respectes humans, les exigències ètiques universalment vàlides. El seu pensament queda clarament reflectit en aquestes paraules: « No m’oblidis que, en els assumptes humans, també els altres poden tenir raó: veuen la mateixa qüestió que tu, però des de diferent punt de vista, amb una altra llum, amb una altra ombra, amb un altre contorn.:-Només en la fe i en la moral hi ha un criteri indiscutible: el de la nostra Mare l’Església.»[14].
Per això, sant Josepmaria va afirmar i va defensar el dret i el deure de la Jerarquia de l’Església de pronunciar judicis morals sobre assumptes temporals, quan això era exigit per la fe o la moral cristianes[15]. És més, va ensenyar constantment que els fidels tenen llavors l’obligació moral d’acceptar aquests judicis doctrinals[16], i va incorporar als seus ensenyaments orals i escrits els continguts fonamentals del magisteri pontifici i episcopal en matèria social. Aquesta funció del magisteri eclesiàstic es refereix als principis dogmàtics i morals, i als fets o projectes que entren clarament en contradicció amb ells, però no s’estén -excepte en alguna circumstància de gravetat excepcional- a l’elecció d’una opció política determinada si n’hi ha diverses que són perfectament compatibles amb la consciència cristiana.
D’aquesta manera queda clar que tot el que dirà a continuació no mira a suggerir opcions polítiques concretes, sinó a subratllar alguns principis d’ètica social i política que informen la consciència cristiana.
3. Participació i solidaritat
La concentració cristològica abans esmentada determina la visió que sant Josepmaria té d’allò que significa per a un cristià estar en el món i viure en el món o, amb altres paraules, la seva concepció de la secularitat. Aquesta es tradueix en l’imperatiu de la responsabilitat i de la participació: viure en el món vol dir sentir-se responsable d’ell, assumint la tasca de participar en les activitats humanes-professionals, culturals, socials i polítiques -per configurar-les d’acord amb la justícia, la llibertat i els demés valors evangèlics. I així escriu: «Com a cristià, tens el deure d’actuar, de no abstenir-te, de prestar la teva pròpia col·laboració per servir amb lleialtat, i amb llibertat personal, al bé comú.»[17]. El treball en favor del bé comú requereix esforç i generositat, de manera que la passivitat, la mandra, el “deixar fer”, són temptacions sempre a l’aguait davant de les quals un cristià no ha de cedir. «Els fills de Déu, ciutadans de la mateixa categoria que els altres, hem de participar ‘sense por’ en totes les activitats i organitzacions honestes dels homes, a fi que Crist hi sigui present. Nostre Senyor ens demanarà compte estricte si, per deixadesa o comoditat, cadascú de nosaltres, lliurement, no procura intervenir en les obres i en les decisions humanes, de les quals depenen el present i el futur de la societat»[18].
En parlar de participació, sant Josepmaria no es referia només als ciutadans, sempre pocs, que es dediquen professionalment a la política, ni tampoc volia dir que convenia dedicar-se a ella, el que no seria bo per als qui no tenen les aptituds necessàries, pensava simplement en el ciutadà que compleix els seus deures cívics i exercita els seus drets, i tant en un cas com en l’altre és coherent amb la seva concepció del món, de l’home i del bé comú polític, associant lliurement amb qui -cristians o no- comparteixen aquestes idees i estan disposats a realitzar-les. En aquest sentit lamentava que és freqüent «fins i tot entre catòlics que semblen responsables i piadosos, l’error de pensar que només estan obligats a complir els seus deures familiars i religiosos, i tot just no volen sentir parlar de deures cívics»[19].
En realitat no es tracta d’un deure específic dels cristians, sinó d’un deure general de tots els ciutadans, que els cristians han de santificar. Els sistemes polítics actuals pressuposen la participació dels ciutadans, i sense ella no poden funcionar adequadament. L’expansió exagerada de l’aparell estatal, o el predomini de solucions que no responen al sentir comú, sinó a l’opinió d’una minoria d’activistes, es deu en bona part «a la inhibició dels ciutadans, a la seva passivitat per defensar els drets sagrats de la persona humana. Aquesta inactivitat, que té el seu origen en la mandra mental i en la voluntat inert, es dóna també en els ciutadans catòlics, que no acaben de ser conscients que hi ha altres pecats -i més greus- que aquells que es cometen contra el sisè precepte del Decàleg»[20].
Part molt important de la participació en la vida social i política és el treball de promoció social, la lluita contra la injustícia, la corrupció, la violència i la manca d’equitat en la distribució dels béns econòmics i culturals. « S’entén molt bé la impaciència, l’angoixa, els desigs inquiets d’aquells que, amb una ànima naturalment cristiana, no es resignen davant la injustícia personal i social que pot crear el cor humà. Tants de segles de convivència entre els homes i, encara, tant d’odi, tanta destrucció, tant de fanatisme acumulat en ulls que no volen veure -i en cors que no volen estimar. Els béns de la terra repartits entre uns pocs; els béns de la cultura tancats en cenacles. I, a fora, fam de pa i de saviesa, vides humanes que són santes, perquè vénen de Déu, tractades com a simples coses, com a nombres d’una estadística.»[21]. Sant Josepmaria va estimular moltes persones perquè dediquessin la seva activitat professional a tasques de promoció social de caràcter educatiu, sanitari, assistencial, etc.,[22] donant suggeriments útils perquè aquestes tasques es desenvolupessin de manera eficaç, valoritzant els recursos locals i la dignitat de tots els qui es beneficien.
4. Llibertat, responsabilitat i pluralisme
El principi de llibertat, juntament amb el de participació a què ens acabem de referir, ocupa un lloc central en els ensenyaments de sant Josepmaria. Ell veu la llibertat com un bé humà i cristià de la màxima importància. « Repeteixo i tornaré a repetir sense parar que el Senyor ens ha donat gratuïtament una ofrena sobrenatural, la gràcia divina; i també ens ha fet un altre do humà meravellós, la llibertat personal que exigeix de nosaltres —per tal que no es corrompi convertint-se en llibertinatge— l’integritat, un afany eficaç per a desenvolupar la nostra conducta dins la llei divina, perquè on hi ha l’Esperit de Déu, hi ha llibertat (2 Cor III, 17). […] Alguns d’entre els qui m’escolteu, em coneixeu de fa molts anys. Podeu testificar que durant tota la vida he anat predicant la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L’he buscada i la busco, per tota la terra, talment com Diógenes buscava un home. I com més va, més l’estimo, l’estimo sobre totes les coses terrenals: és un tresor que mai no avaluarem prou.»[23].
Estimar la llibertat implica necessàriament estimar «el pluralisme que la llibertat duu en si mateixa»[24]. Pluralisme no és sinònim de conflicte o de tensió: «El fet que algú pensi de manera diferent que jo —especialment quan es tracta de coses que són objecte de la llibertat d’opinió— no justifica de cap manera una actitud d’enemistat personal, ni tan sols de fredor o d’indiferència. La meva fe cristiana em diu que la caritat s’ha de viure amb tothom, també amb els qui no tenen la gràcia de creure en Jesucrist.»[25]. Un cristià no considera l’adversari polític com un enemic, no l’odia ni el maltracta, el deixa parlar, l’escolta, i en cap cas recorre a la difamació ni la calúmnia, així com tampoc utilitza qüestions privades irrellevants per al bé comú com una arma política.
Sant Josepmaria veu sempre la llibertat acompanyada per la responsabilitat. En un text que s’ha fet cèlebre per la seva claredat, afirmava que a un ciutadà cristià ben intencionat « mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. […]Això fóra clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laïcal que vagi a parar a tres conclusions: a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal; a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté; a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans»[26].
Aquesta última consideració, la substància de la qual ha estat recollida pel Codi de Dret Canònic del 1983[27], mereixeria un ampli comentari, que aquí no podem fer. Potser algú pensi que aquesta manera de procedir portaria a debilitar la presència dels cristians -i dels valors que per als cristians són importants- en la vida social i política. Però en realitat succeeix el contrari. Voler imposar una única opinió sobre assumptes contingents, portaria a desunir els cristians en allò que, en canvi, és veritablement irrenunciable. «Així succeeix amb freqüència -escrivia en una ocasió- que es veuen catòlics que senten amb molta més força l’afinitat ideològica amb altres homes -fins i tot enemics de l’Església- que el mateix vincle de la fe amb els seus germans catòlics; i que, al mateix temps que dissimulen les diferències en l’essencial que els separen de persones d’altres religions, o sense cap religió, no saben aprofitar el denominador comú que tenen amb els altres catòlics, per conviure-hi i no exasperar les possibles diferències d’opinió en el contingent»[28].
5. Llibertat i formació cristiana
L’èmfasi en el principi de llibertat i de responsabilitat personals pressuposa en el ciutadà cristià la preocupació d’adquirir una sòlida formació, de manera que la seva activitat constitueixi efectivament una positiva contribució al recte ordre de la vida social. Sant Josepmaria sentia vivament la necessitat de proporcionar a tots aquesta formació. «Us diré, a aquest propòsit, quin és el meu gran desig: voldria que, en el catecisme de la doctrina cristiana per als nens, s’ensenyés clarament quins són aquests punts ferms, en què no es pot cedir, en actuar d’una manera o d’un altre en la vida pública, i que afirmés, alhora, el deure d’actuar, de no abstenir-se, de prestar la mateixa col·laboració per servir amb lleialtat, i amb llibertat personal, al bé comú. És aquest un gran desig meu, perquè veig que així els catòlics aprendrien aquestes veritats des de petits, i sabrien practicar-les després quan fossin adults»[29]. Aquest desig avui s’ha fet realitat, ja que el Catecisme de l’Església Catòlica i diversos catecismes nacionals concedeixen la deguda atenció als temes socials i polítics[30]. El problema és de capital importància, perquè de l’adequada formació dels fidels depèn que la seva presència en la vida pública doni com a resultat l’ordenació cristiana del món, i no la «secularització» dels cristians.
Quan es parla aquí de formació, no s’entén pròpiament la comunicació de solucions concretes prefabricades i irreformables, tancades al diàleg constructiu. Formar és més aviat promoure una sensibilitat cap a les exigències del bé comú, així com estimular un pensament que, a la llum de la fe, permeti progressar en la comprensió de la realitat i del canvi social. Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer veia en aquesta formació una font i un motiu de solidaritat, és a dir, de participació solidària en l’empresa col·lectiva de recerca de la veritat. «En aquest ajudar els uns als altres ocupa un lloc important el contribuir a conèixer, a descobrir, la veritat. La nostra intel·ligència és limitada, només podem -amb esforç i dedicació- arribar potser a distingir una parcel·la de la realitat, però són moltes les coses que se’ns escapen. Una manifestació més de la solidaritat entre els homes és fer comuns els coneixements, participar als altres les veritats, que hem arribat a trobar, fins a constituir així aquest patrimoni comú que es diu civilització, cultura»[31].
6. Veritat i caritat
En la vida social pot existir, a més del pluralisme d’opcions polítiques, una diversitat de creences religioses i d’idees morals: en un mateix Estat, en una mateixa ciutat, al si d’una mateixa família, sovint conviuen i col·laboren persones que tenen creences religioses o morals diferents d’aquelles que en consciència considerem vertaderes. Aquesta convivència pot crear i crea de fet tensions i problemes de diversa naturalesa. La doctrina de l’Església Catòlica sobre el dret a la llibertat religiosa[32], sobre la cooperació al mal[33] o sobre el comportament davant les lleis injustes[34], per exemple, constitueix un criteri d’acció per a algunes de les situacions que poden plantejar-se.
Els problemes històricament lligats a les diferències religioses i morals, juntament amb factors de tipus ideològic, han originat la mentalitat, molt estesa en alguns ambients, que la convicció que hi ha una veritat sobre el bé de la persona i de les comunitats humanes acaba traduint-se en injustes relacions de domini o de violència entre els homes. D’aquesta idea, que ara no ens aturem a valorar, poden sorgir diverses actituds: uns consideren que una certa dosi de agnosticisme o de relativisme és un bé, o almenys un mal menor necessari per a la convivència democràtica[35], de manera que pensen que de les veritats últimes és millor no parlar-ne en l’àmbit públic, arribant a vegades a exigir, com a condició per a qualsevol forma de diàleg, la disponibilitat de l’interlocutor a renunciar o, almenys, a posar entre parèntesis les conviccions constitutives de la pròpia identitat, si algú no està disposat a fer-ho, l’acusen de ser un mal ciutadà, un enemic de la convivència. Davant d’aquesta perspectiva, d’altres es tanquen al diàleg, perquè no volen o no saben donar certes explicacions, per por o perquè se senten sotmesos a un xantatge moral, o bé entenen que el diàleg és un bé pel qual val la pena cedir, és dir, renunciar, almenys externa i tàcticament, a la pròpia identitat, encara que aquesta actitud impliqui una certa duplicitat, poc lleial tant cap a les pròpies conviccions com cap als mateixos interlocutors.
Aquest és un problema vers el qual sant Josepmaria va demostrar una sensibilitat molt delicada. Dos ensenyaments neotestamentaris són a la base de les seves reflexions: l’advertència del Senyor que no existeix un veritable dilema entre el que es deu a Déu i el que es deu al Cèsar[36], i l’ensenyament de sant Pau de que la veritat ha de ser exposada amb caritat, sense ferir[37]. Seguint aquest ensenyament paulí, ell no tenia dificultats per harmonitzar el dret a mantenir la seva pròpia identitat intel·lectual i espiritual i el deure de parlar senzillament o de col·laborar amb qui té idees diferents. «Sempre solc insistir, perquè us quedi ben clara aquesta idea, en què la doctrina de l’Església no és compatible amb els errors que van contra la fe. Però no podem ser amics lleials dels qui practiquin aquests errors? Si tenim ben ferma la conducta i la doctrina, no podem tirar amb ells del mateix carro, en tants camps?»[38].
Sens dubte pensava que la col·laboració amb persones de diverses creences podia ser en moltes ocasions una oportunitat de difondre la veritat i de dissipar prejudicis i malentesos. En tot cas, era imperatiu mantenir una línia de conducta evangèlica, d’aquí «la cristiana preocupació per fer que desaparegui qualsevol forma d’intolerància, de coacció i de violència en el tracte d’uns homes amb altres. També en l’acció apostòlica -millor: principalment en l’acció apostòlica-, volem que no hi hagi cap mena de coacció. Déu vol que se’l serveixi en llibertat i, per tant, no seria recte un apostolat que no respectés la llibertat de les consciències»[39].
Distingir amb extrema claredat la relació íntima de la consciència personal amb la veritat de la relació entre persones. La primera està presidida pel poder normatiu de la veritat, perquè mai és honrat no ser coherent amb el que en consciència es jutja veritable, la segona, per la justícia i per les exigències inalienables de la dignitat de la persona. I per això parlava, pensant en la primera d’aquestes dues relacions, de la santa intransigència, terme amb què denominava la coherència, la sinceritat, a la qual s’oposa la vilesa, és a dir, l’actitud de qui estant convençut que dos més dos són quatre diu que són tres i mig per debilitat o per comoditat. Però sempre afegia que la intransigència referida a una asserció doctrinal no és santa si no va lligada a la transigència amable amb la persona que sosté una posició diversa de la nostra i que considerem errònia[40].
La seva actitud en aquest punt era ferma i clara, i no admetia excepcions. Considerava la intolerància una injustícia davant la qual s’havia de reaccionar. «Per això, quan algú intentés maltractar els equivocats, estigueu segurs que sentiré l’impuls interior de posar-me al costat d’ells, per seguir per amor de Déu la sort que ells segueixin»[41]. Va saber viure de manera pràctica aquests ensenyaments, això és un fet històric, ja que el 1950 va obtenir el permís de la Santa Seu perquè l’Opus Dei admetés com cooperadors homes i dones no catòlics i no cristians[42], i així s’ha fet des d’aleshores.
Tot això fa veure, en definitiva, que estimava el diàleg obert, lleial i sincer. Creia en ell com a mitjà de cohesió social i com a ocasió d’entesa i d’apostolat. Sens dubte advertia que el bé comú de la societat, i sobretot d’una societat complexa com l’actual, exigeix relacionar adequadament un conjunt d’instàncies i punts de vista diferents, que no s’han de tancar en si mateixos ni actuar de manera purament autoreferencial. Però veia sobretot que la condescendència demostrada per Déu en voler que el seu Verb etern es fes també paraula humana, feia del diàleg humà un criteri de conducta vinculant per a la consciència cristiana.
Els escrits de sant Josepmaria tracten també altres aspectes de la vida social (com són, per exemple, l’opinió pública, la llibertat d’ensenyament, etc.), en què ara no podem aturar-nos. Pensem, però, que els temes tractats són prou representatius d’allò que era per a ell la cultura política pròpia de la consciència cristiana.
[1] Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, Converses amb Mons. Escrivà de Balaguer, 2a ed., Rialp, Barcelona 1991, n. 48; cf. també Íd., És Crist que passa. Homilies, Rialp, Barcelona 1989, n. 183.
[4] A. De Fuenmayor – V. Gómez-Iglesias – J.L. Illanes, El itinerario jurídico del Opus Dei. Historia y defensa de un carisma, Eunsa, Pamplona 1989, p. 59
[6] En aquestes pàgines reprenem amb abundants modificacions el que ja vam tractar a A. Rodríguez Luño, Cultura política y conciencia cristiana. Ensayos de ética política, Rialp, Madrid 2007, pp. 51-86. Sobre aquests aspectes del missatge de sant Josepmaria es pot veure J.M. Pero-Sanz – J.M. Aubert – T. Gutiérrez Calzada, Acción social del cristiano. El beato Josemaría Escrivá y la Doctrina social de la Iglesia, Palabra, Madrid 1996 (amb àmplia bibliografia).
[7] C. Fabro, La tempra di un padre della Chiesa, al C. Fabro – S. Garofalo – M. A. Raschini, Santi nel mondo. Studi sugli scritti del beato Josemaría Escrivá, Ares, Milano 1992, p. 115.
[27] Codi de Dret Canònic, c. 227: «Els fidels laics tenen dret que se’ls reconegui en els assumptes terrenys aquella llibertat que és competència de tots els ciutadans, però a l’usar d’aquesta llibertat, han de tenir cura que les seves accions estiguin inspirades per l’esperit evangèlic, i han de prestar atenció a la doctrina proposada pel Magisteri de l’Església, evitant al mateix temps presentar com doctrina de l’Església el seu propi criteri, en matèries opinables».
[30] Una preocupació semblant s’adverteix en Joan Pau II, Exhort. Apost. Christifideles laici, 30-XII-1988, nn. 59-60.
Jornades Castelldaura 2023 